20 de febrer 2017

El cim de l'infern




(...) Quan es va fer de dia ens vàrem llevar a corre cuita i vàrem abandonar aquell lloc infame cames ajudeu-me. No recordo si l’esmorzar estava inclòs o no, però ni regalat fos el que fos.

Tot i ser tan d’hora Surabaya es movia en un gran embús de cotxes, motos i rick-shaws plena de fum i contaminació. Calia trobar al més aviat possible un lloc decent per allotjar-nos i deixar la maleta. No era cosa de tornar a passar una altra nit de cacera...

Un taxista ens va portar a un parell d’hotels, però no va ser fins al tercer que ens vam decidir. A la recepció hi havia un seguit de publicitat que parlava de les excursions al cim del volcà Bromo, totes elles resultaven ser a la nit. Però R no hi volia anar, de nit, i insistia en fer-la en hores de llum, així que vàrem mirar en altres hotels i en agències ‘especialitzades’ i a tot arreu l’excursió s’operava de nit. Ell, però, tossut tant sí com no...

Al final, cansada de donar voltes i de buscar aquí i allà, li vaig dir amb un punt d’irritació: “Mira R, si a tot arreu et diuen que l’excursió es fa de nit, deu ser per alguna cosa, així que deixem-nos de romanços i anem-hi de nit. Acabem això d’una vegada, home...”(i és que de vegades, R em treia de polleguera) . I la vam contractar per a fer-la aquella mateixa nit.

La ciutat no solament no tenia cap atractiu, sinó que resultava molt aclaparadora pel que ja he explicat; per tant vam decidir que no ens mouríem de hotel i dormiríem fins a l’hora de partir, que després de la nit passada ja tocava.


Havent sopat, crec que al voltant de les 9 del vespre, ens va recollit un taxi. No recordo quants kilòmetres vàrem fer, però arribats a un punt lluny ja de Surabaya, el vehicle es va enfilar per una  carretereta estreta amunt fins a un refugi abarrotat de gent d’arreu del món mundial, que xerrava animadament i bevia cerveses i licors per entrar en calor i agafar forces. I és que malgrat estar a tocar de l’equador, a partir d’una determinada altura, vaja si en fa de fred!

Vam deixar el taxi i allà ens esperaven els cavalls: un per a R, un per a mi, i els dels nostres guies, quatre en total.  I va ser llavors quan va començar l’aventura de debò. Els animals caminaven mansament i lenta per un camí cada cop més pedregós sota la claror d’una lluna plena brillant que jo no havia copsat fins aquell moment; la vegetació havia anat desapareixent a mesura que ascendíem. Les bèsties van caminar fins a enfilar-se a l’aresta de la gran caldera del Parc nacional Bromo Tengger Semeru (5.250 Ha). Mare meva quin espectacle se’m va presentar!!! En aquella extensió rocallosa il·luminada per la Lluna i el fred que feia semblava ben bé que haguéssim canviat de planeta: no estàvem a la Terra, pot ser érem a Mart o a Saturn o a la mateixa Lluna... Em sentia tan corpresa que ni vaig ser capaç de verbalitzar la meva emoció. Llavors tocava descendir una mica i transitar per la planura a fi de trobar el con volcànic que encara es trobava uns kilòmetres lluny.

Per fi vàrem arribar a la base del cràter. Ara tocava pujar a peu per unes escales esgarrapades a la mateixa lava fins a l’aresta. Devien de ser les 3 de la matinada...

El fons del cràter estava cobert d’unes enormes brases lluents que rugien i es retorçaven en sí mateixes donant-me la sensació que havíem arribat al cim de l’ infern. L’espai per a transitar era estret i m’estremia al pensar que un mal pas em podia fer caure...  Això no obstant, aquell foc tenia en mi un efecte hipnòtic.

Calia seure i gaudir de l’espectacle. I esperar.

Sobre les 4,30 de la matinada va començar la primera claror del dia i, més de pressa que a poc a poc, la llum es va anar fent més intensa. A la llunyania van aparèixer els primers raigs crepusculars lluitant entre núvols de vius colors magenta i taronja i començant a il·luminar aquella extensió de paisatge extraterrestre. En absolut silenci, cap de les poques persones que érem allà dalt deia ni una paraula. Tothom mirava l’horitzó extasiat.

No, si jo ja ho sabia que hi havia d’haver una justificació plausible perquè l’excursió es fes de nit i no de dia...!!!

A la fi el sol es va mostrar en la seva plenitud i ens va començar a escalfar. Era hora tornar, de baixar i de desfer el camí de la nit anterior. Rebentats, vam arribar a l’hotel ben passada l’hora de dinar i no vam sortir-ne fins a primera hora del dia següent que havíem de prendre un vol per abandonar l’illa de Java, rumb a una nova destinació...


......................................


Nota:

Aquesta foto, que he trobat a Internet de les moltes que hi ha, és d’en  Bjorn Grotting Photography.

A mitjans dels 80, quan vaig estar a Indonèsia, jo només tirava en diapositives i ni idea ni possibilitat de fer fotografia nocturna, per tant, no disposo de cap imatge meva per il·lustrar aquest post. Evidentment, si l’autor s’arribés a sentir violentat per la utilització, la retiraria immediatament.



30 de gener 2017

La cacera




-Ei, escolta! Que ho sents?

Se sentien cops i corredisses per l’habitació en penombra, ara aquí, ara allà...


...............................

Havíem arribat a Surabaya (est de Java) a les 12 de la nit en un vol domèstic procedent de Yogyakarta. Només posar el peu al carrer, a la sortida de la terminal, un munt de taxistes se’ns van tirar al damunt oferint-nos allotjament. I vam haver de triar sense poder saber del cert quina era la millor oferta o la més creïble. No sé com deu ser avui dia, però llavors, a aquelles hores de la nit Surabaya era com la gola d’un llop, de fosca i d’incerta. A través dels vidres enllacats del taxi, s’intuïen un munt de persones que dormien sobre estores posades directament al terra, dins de les entrades de les cases o adossades a les façanes. Surabaya se’ns presentava a aquella hora tardana com una ciutat bruta i miserable, sense cap gràcia, i jo ja començava a penedir-me d’haver-hi anat.

Al final el taxi es va aturar al davant d’un establiment on hi devia posar la paraula “hotel” al rètol esgrogueït sobre la porta d’entrada. Pagar i baixar.

Un hotel rònec de mala mort on, efectivament, hi havia una habitació lliure. El recepcionista, suat i amb cara de son, ens va donar una manta, un llençol i un coixí per a mi i per al meu company.



L’habitació no tenia ventilació exterior. Una finestra que tocava al sostre donava al passadís amb la possibilitat de mal dissimular la llum estirant la cortina. Un bany “privat” amb l’excusat d’aquells que hi poses un peu a cada banda que només era un forat; un gran poal i un cullerot gegant per llançar-se l’aigua per sobre el cap. Dos llits individuals estrets amb el matalàs sense funda ni res. Això volia dir que si posaves el llençol al matalàs, t’havies de cobrir amb aquell manta de llana ronyosa. Quin fàstic!

Vam decidir que dormiríem tots dos en un mateix llit, drets com un bastó, posant el llençol de sota i tapant-nos amb l’altre. Passàvem de mantes. Cert que haguéssim pogut estar cadascú al seu llit amb el de sota i sense res al damunt, però hi havia tanta brutícia arreu que em feia angúnia pensar que em podien caure bestioles del sostre.  Volia pensar que només seria per una nit...

El meu company es va adormir de seguida,  perquè ell era d’aquells que ho faria ajagut al pal d’un galliner, però jo, que sempre he tingut mal dormir, aquest cop ni voltes no podia donar ja que els  40 cms escassos de llit que pertocaven tampoc m’ho permetien. Tot i el cansament, doncs, tenia els ulls oberts i l’oïda fina com un mussol.



Devia d’haver passat una mitja hora o tres quarts en aquella penombra inhòspita , quan vaig  sentir sorolls i moviments per l’habitació. Li vaig etzibar un cop de colze i el vaig sacsejar per despertar-lo, ja que R quan dormia, dormia, i tan li feia si bombardejaven els nacionals.

-Ei, escolta! Que ho sents?
-Mmmmm... el què?
-Escolta. Escolta bé... Xxsstt!  –li vaig dir fluixet.
-Què?
-Crec que hi ha algú que vol entrar... o que ja és aquí dins.
-Doncs no, no sento res.

De sobte els sorolls havien parat. És clar que amb tanta xerrameca, fos qui fos, havia decidit tocar el dos abans de ser descobert. Una mica més tranquil·la em vaig disposar a intentar d’adormir-me.

Ni mitja hora no havia passat, que 'sant-tormem-hi'.

-Ei, de debò que no ho sents? Escolta...

I aquesta vegada sí, que ho va sentir (al menys no em prendria per sonada), però no es distingia cap forma humana amb la minsa claror que deixaven passar les cortines. Havia de ser, per tant, una altra forma de vida.

-Rates. Això és una rata!  -va dir. 
-N'estàs segur? -I de seguida em va venir al cap l’any anterior que havíem anat la República Dominicana i una ratota com un capibara va sortir del  darrere del capçal del llit just entrar a l’habitació d’aquell resort de cabanes de luxe.
-Calla un moment. Esperem que tot es calmi i si torna, encendrem el llum sobtadament i l'atraparem per sorpresa.. Així sabrem per on para i li podrem tapar l’entrada.
-D’acord –jo acollonida per si se’ns ficava al llit.

Passada una mitja hora en absolut silenci, els sorolls van tornar. Sense dir res, d'una revolada R va encendre el llum i es va posar dret de cop. I allà estaven!!! Un exèrcit de paneroles roges de llargues antenes corrent esperitades per amagar-se entre les escletxes dels panells de fusta que cobrien les parets, fent un soroll de mil dimonis com si trepitgessin amb botes de soldat. Nosaltres sí que n'estàvem de ben 'sorpresos'!

-Corre, corre, tanquem les maletes que se’ns ficaran dins! –vaig cridar.

Ell, mentrestant, anava etzibant cops de coixí a tort i a dret intentant caçar-les però eren massa llestes i massa ràpides i no sé si en va atrapar cap. Hosti tu, quin antre! Ei, de llarg, el pitjor que m’he arribat a ficar mai en tota una vida de viatges.

Total, la nit del lloro. No cal dir que ni R ni jo no vam dormir més. Ell, però, de tant en tant, s’emprenyava de valent i tornava a la cacera amb el coixí saltant com un boig d’un cantó a l’altre. Amor propi, suposo.

........................................


Per sort el dia següent seria un dels més gratificants que he tingut la sort de viure en tots els meus anys de viatges. Al dia següent pujaríem al cràter del Volcà Bromo (...)


20 de desembre 2016

Bigotis (... i algunes barbes)


Recordo el meu pare en samarreta imperi davant del mirall del lavabo; duia la cara ensabonada com si fos un Papanoel i es disposava a afaitar-se amb una navalla desplegable d’aquelles que es feien servir als anys 50. Prèviament, l’havia esmolat amb el suavitzador de cuiro, passant-la sense nervis diverses vegades amunt i avall, per un costat i per l’altre. La navalla lluïa de tan polida. El pare, amb mestria d’artista, se la resseguia pel coll (cosa que em feia molta esgarrifança perquè havien estrenat una pel·lícula, de la que tothom en parlava, on un home matava una noia i l'enterrava entre la fullaraca del bosc... ); després se la passava per les galtes marcant les patilles, i en arribar al llavi superior es dibuixava amb delicadesa un bigoti finet com el d’en Clark Gable. I tant que s’hi assemblava al Clark Gable! perquè el pare també ho era, de guapo. Jo era una nena que havia decidit que quan fos gran, em casaria amb ell perquè era guapo, educat i polit i perquè em feia riure.

En acabar l’operació d’empolainat, es posava a cantar mentre desava els estris. Jo me'l mirava, ell em somreia mostrant aquelles dents tan blanques, i jo l'admirava... 

El pare tocava l’armònica i la guitarra; sabia ballar el claqué i el foxtrot, i parlava anglès ja en aquells temps i fins i tot va guanyar algun campionat local d’escacs, però el que més li agradava era cantar les cançons de Nat King Cole, boleros i tangos...: “Nunca pensé que la veria en un recantinpace tan cruel como el de hoy; miren si no hay pa suicidarse que por ese cachivache sea lo que soy. Parecia un gallo desplumao enseñando al compadreao su cuello picoteaooo. Y pensar que hace diez años fue mi locura, que llegué hasta la traición por su hermosuraaa, que prendao de su belleza le quité el pan a la vieja, me hice ruin y pecadooor; que quedé si un amigo, que viví de mala fe; esta noche me emborracho bien, me mamo bien mamao pa no pensar...” O també: “Mujer si puedes tu con Dios hablar pregúntale si yo alguna vez te he dejado de adorar. El mar, espejo de mi corazón,  las veces que me ha visto llorar por la perfidia de tu amor...”; “Reloj no marques las horas, porquè mi vida se acaba...”.  I en francès. "J'attendrai le jour et la nuit, j'attendrai...". El meu pare quan tenia 90 anys havia patit dos ictus i un atac de cor que li van fer perdre la capacitat de llegir (a ell que tan li agradava, quina putada!), no hi veia a causa del glaucoma ni podia caminar i tot i així, encara cantava quan estava a la residència; amb un fil de veu, però sense desafinar. Les cuidadores se l’estimaven molt: Que bé que canteu JM!, li deien. Va ser una pena un final tan trist, el del meu pare. Quan hi penso...

Amb el temps va deixar de fer servir la navalla i es va passar a la Braun i, és clar, el bigotet va desaparèixer ja que la nova eina no tenia la mateixa finesa. Es va convertir en un altre home a causa de la pèrdua del bigoti, però més probablement per les esgarrapades de la vida. I a mi em van començar a agradar altres nois que no en duien, de bigoti, perquè, d’una banda, no tenien prou pèl i, d’una altra, perquè no va ser moda fins als anys 70 en què tot va sortir de mare i triomfaven Credence Clearwater Revival i Georges Moustaki.

A partir d’aquí -vull dir des que el pare se’l va treure-, confesso que sempre més he tingut un conflicte amb els bigotis (...i algunes barbes) i la veritat és que no m’hi sento còmoda. Ja sé que és un distintiu molt masculí que dóna personalitat, a alguns, de tal sort que fins i tot avui dia hi ha homes que es fan implants de pèl a la cara. Però ves a saber quina mena de trauma arrossego, que a mi fan posar en guàrdia i no ho puc evitar.

Com tot a la vida hi ha matisos, és clar. No tinc inconvenient -fins i tot he aconseguit que m’agradin- les barbes o perilles curtes i endreçades. En aquest cas, puc veure-li la cara a l’home sense subterfugis ni amagar-se darrere d’una màscara. Li puc veure el perfil dels llavis: si són fins o d’aquells carnosos que conviden als petons, el somriure franc o mesquí, les dents... i el dia que està refredat no suposa cap problema més enllà de la molèstia habitual com a qualsevol. És el primer en què em fixo jo en conèixer algú: en la boca. O sigui que, malament si me l’amaguen...

Dit això, s’entendrà que les barbes de taliban o les de nàufrag  (vade retro hipsters i drivers de Harley Davidson!), el mostatxo turc, el bigoti cortina de teatre amb els serrells que es fiquen a la boca, el de raspall, els bigotis de dictador o el de guàrda  civil,  és que no! Ni tan sols el d'en Freddie Mercury o el d'en Magnum (i això que en Magnum...). Per molt viril i símbol d’identitat que siguin aquests aplics, no em convencen. El què passa que no tens manera de saber què s’hi cou per allà entre mig i això em crea suspicàcies. Res a objectar, no obstant, a una cabellera fins a mitja esquena com la d'un Sioux.

Fa anys vaig tenir un company de feina que em tirava els trastos, però jo li veia aquell bigoti retallat recte amb uns pèls que li sortien drets endavant com fletxes que m’apuntaven, que sí, molt masculí i tal, però a fe que gens seductor. Me’l mirava i pensava, però home de Déu, si és que em deixaries cara feta un Cristo amb aquestes pues!. Pobre noi, era una bona persona però aquelles punxes m’espantaven i no li vaig donar cap oportunitat. Mai li hi vaig dir el veritable motiu del meu rebuig i per no ofendre’l, li vaig insinuar que jo preferia les persones del meu mateix sexe. Ja no va insistir més.

Els galans refinats dels 40 i 50 han passat com també aquells especímens trencadors dels 70, i res podrà tornar a ser com va estar. El meu pare era el meu pare: un ésser únic, diferent i essencial a qui li podia consentir bigotis i barbes -si les hagués dut-, però després d'ell per a mi no hi ha com un bon afaitat. Ben finet i que no piqui...

..........................................

Notes:
-Aquests punts de vista són del tot subjectius i poden no ser compartits per altres dones.
-No és la meva intenció jutjar ni ofrendre ningú i respecto aquells amics, com amics, que en porten.
-Accepto qualsevol crítica constructiva i estic oberta a considerar altres opinions i aspectes que desconegui.


10 de setembre 2016

La venjança es núvies abandonades




Moltes havien mort. S’havien llevat la vida per pròpia voluntat... per culpa seva.

Després d’un tòrrid festeig  farcit de promeses d’amor etern i una vida de somni, ell les havia abandonat al peu de l’altar just el dia del casament. Elles, abillades amb un vestit de núvia preciós, guarnit amb sedes i pedreria i tot el glamour de l’ambient, s’havien quedat allà palplantades prement amb força el braç  d’un altre home amb qui no s’havien de casar. Alguns convidats es burlaven dissimuladament però murmurejaven tan alt que ni la música podia apaivagar aquell so feridor. La núvia de torn, amb incredulitat i angoixa mirava enrere cap a la porta de l’església, però ell no es va presentar. Senzillament va fugir; va desaparèixer i mai més en van tornar a saber res.

Quantes vegades havia fet el mateix? Deu, quinze, vint... Ja ni se’n recordava. I, per què ho havia fet? Doncs pel plaer de la caça i d’haver capturat una presa que, enlluernada, se li havia lliurat sense resistència. Era un encantador de serpents.

Ara, però, s’havia fet gran i el rostre se li havia marcit i havia adquirit un to grisenc; l’alcohol i el tabac li havien tornat va veu ronca; havia malgastat amb els excessos d’una vida dissipada tota la fortuna heretada i malvivia en un pis fosc i deixat. I ja se sap que a la natura, els mascles quan es fan vells perden la força i l’atractiu i amb això tota opció de victòria en front d’altres rivals mes joves, i les femelles els rebutgen sense commiseració. Li havia arribat el temut moment en que els daus deixen de jugar al teu favor per sempre més.
La gran diferència, però, entre el món animal i els humans és que nosaltres, els humans, tenim consciència i la seva consciència nocturna, ara que estava sol i derrotat, el turmentava dia rere dia. Totes aquelles dones mortes a qui havia abandonat d’una forma tan humiliant i cruel se li apareixien i l’envoltaven com fantasmes amb els vestits esparracats, exigint cada cop més insistents que els retornés l’ànima que les havia manllevat amb impunitat. Cada nit notava com centenars de mans, que només eren ossos recoberts amb un tel de pell resseca, li deixaven la cara envoltada de teranyines que li impedien respirar. El pànic que li produïen aquestes visions, només s’apaivagava fent llargs glops a l’ampolla d’alcohol barat que tenia al costat del llit ben a prop, per al moment en que despertava sobtadament xop d’una suor freda i acre.
                             

El van descobrir al cap d’un mes a instàncies dels  veïns que ja no suportaven la forta pudor que sortia per sota la porta del cancell.
No hi havia llum quan hi va entrar la unitat d’emergències i, en enfocar les llanternes, es van trobar amb l’espectacle macabre: estava estirat de panxa amunt en aquell llit ronyós, inflat i mig desfet..., i amb les pròpies mans fermades amb força a la gola. 


01 de juliol 2016

El timbaler del Bruc es va equivocar



Quan en José I va ocupar el tron d’Espanya seguint les ordres del seu germà Napoleó, amb l'objectiu de substituir la dinastia Borbònica, no ho va fer pas de bon grat. Ell no tenia aquesta ambició, però el seu germà, l’Emperador de França, posseïa una personalitat tan forta i subjugadora que no li va quedar altre remei que obeir i acceptar. I cap a Madrid.

Això no obstant, ja que hi era, es va proposar fer una bona tasca en vers aquell país de bàrbars indisciplinats i va posar en marxa una sèrie de mesures d’allò més progressistes, que portarien els espanyols a viure una vida de veritable il·lustració i benestar general.

Però, ai las! La noblesa i clergat, els grans poders fàctics (o directament reals) de sempre, que amb els seus tentacles s'estenien per la Pell de Brau des l'època dels Reis Catòlics, van veure perillar el seu estatus i les seves riqueses, generalment obtingudes de forma  poc honesta, i s’hi van oposar. I tant s’hi van oposar en proclames i homilies que van aconseguir que aquell poble d’ignorants s'aixequés en armes i es posés inexplicablement del costat del seus opressors. Van entrar en guerra -la Guerra de la Indpendència, una de les més cruels i sagnants que ha viscut Espanya- i no van parar fins que van fer fora el pobre José I que amb les seves idees volia que Espanya formés part d'Europa com un país dels grans amb els valors que havia aportat la Revolució Francesa.

 I va tornar en Ferran VII (El Deseado) -fill de Carles IV, i contra qui havia capdillat un cop d'estat-, el qual va imposar un ferri regnat absolutista; va abolir la Constitució de Càdis de 1812, i va empresonar i fer matar els caps que l’havien ajudat en la seva tornada així com aquells que estaven a favor d'un país més solidari i progressista. Van tornar els temps foscos i Espanya va perdre definitivament les colònies americanes i el seu prestigi a Europa i arreu. Vaja, més o menys com avui dia considerant el resultat de les eleccions del 26-J.

Està clar que el Timbaler del Bruc es va equivocar de mig a mig...

.