29 de juliol 2017

¿Con o sin gluten?




 Corpus Domini nostri Jesu Christi custodiat animam tuam in vitam aeternum. Amen”.

Y seguidamente, yo tenía que abrir la boca y sacar la lengua, en la cual el cura depositaría una pequeña hostia consagrada (incluso hoy día me cuesta pronunciar estas dos palabras tan prohibidas entonces…) que yo debería tragar entera sin que ¡ni por asomo!, me tocase los dientes. Días antes de la Primera Comunión nos habíamos entrenado en clase con hostias sin consagrar (y sin consagrar también me cuesta pronunciar).

El monaguillo extendería la patena por debajo de mi barbilla, no fuera a suceder que la hostia cayera al suelo y entonces sí que la liaríamos, porque eso significaba que el cura debería expiar mi fechoría ayunando un mes seguido. Confieso que en los años posteriores me llegó a pasar por la cabeza…

Más de uno recordará las imágenes en TV de un niño vestido de marinerito intentando tragar la hostia que se le había quedado pegada al paladar y no había manera: no la podía tocar ni con los dedos ni con los dientes, apenas con la lengua; evidentemente, no la podía escupir y como tampoco no había forma de tragarla, le venían arcadas y se iba congestionando. Lo que sufrió, el pobre. ¡Menuda experiencia negativa!

Esto era así antes del Concilio Vaticano II cuando los curas, de espaldas al público y mascullando en latín durante una hora de reloj, jugaban a cocinitas en el altar al uso. También tenía su punto observar en el momento de la Consagración, como al mismo tiempo que el cura levantaba (de espaldas) el Cáliz y la Hostia grande, los monaguillos le levantaban también la casulla; nunca entendí el motivo de esa acción, yo agachaba la cabeza para ver que se veía debajo, aunque nunca vi nada de interés.


Hoy día todo es distinto. Hay transparencia y por tanto todo el ritual se desarrolla de cara y en el idioma de la feligresía, para que quede claro y no puedan decir: es que yo no lo entendí. Y la hostia te la dan en la mano, si quieres (y no es obligatorio poner la otra mejilla); lo que ignoro es si se puede masticar o no…

Pero hay cosas que no se arreglan ¡hostia!, porque ahora resulta que los celíacos alegan problemas de intolerancia y, a ver: ¿Cómo es posible tener intolerancia al Cuerpo de Cristo? Después de dos mil años, ahora vienen estos celíacos con sus manías. Las cosas son como son, siempre han sido así, y no hay nás que hablar.


En fin, no me voy a extender, pero quiero pensar que alguien en todo ese entramado, pensará con la cabeza y no será tan infame de condenar a los celíacos a una vida de desarreglos intestinales cuando quieran comulgar (ya solo falta ir perdiendo adeptos por ese motivo…), y llegará un día en que antes de darte la hostia, el cura, con un copón en cada mano, te dirá: "Sírvase usted mismo, ¿con o sin gluten?".

.


23 de juliol 2017

Culpabilitats generalistes (carta a Arcadi Oliveras)




Benvolgut Arcadi Oliveras,

Aquest dissabte us vaig anar a escoltar al peu de les Coves del Salnitre (Collbató) just abans del del fantàstic concert instrumental del Festival Gong 2017.  El vostre discurs sobre els immigrants i els refugiats  em va plaure tant pel condingut humanitari que es desprenia com per la quantitat de dades que aportàveu, algunes de les quals, jo, en tenia poc coneixement.

Dades i antecedents que no són pas nous, val  a dir, sinó que en bona part corresponen a èpoques pretèrrites dels segles XIX i XX.  Dades referides a l’esclavatge i  a l’explotació humana que van comportar la destrucció d’estructures, cultures i comunitats a causa de la colonització i l’explotació dels recursos i les riqueses que mai  van revertir als habitants d’aquells països. Cal conèixer aquests antecedents per tal que al nostre cervell no ens quedi un quadre limitat com si tot l’enrenou que està vivint el món hagi estat per floració espontània d’un dia per l’altre. Cal saber, cal ponderar i no prejutjar, atès que si la humanitat està on està  és a causa de fets menyspreables que han tingut la seva seqüència en el temps.

Dit això, però, hi va haver un aspecte amb el qual estic en desacord amb vos. Em refereixo a la culpabilització generalista quan empràveu la paraula “nosaltres” per a referir-vos als causants de totes les desgràcies que pateixen immigrants i refugiats.  Sr. Oliveras, no estic d’acord amb aquesta acusació gairebé bíblica (Adam i Eva van cometre un pecat i tota la humanitat en patirà les conseqüències per sempre més…), i amb el vostre permís us ho reflexionaré.

Estarem d’acord que el mot “nosaltres” és inclusiu per se, de manera que quan acuseu a “nosaltres” de ser els causants d’aquests mals (antics i nous), us pregunto: a qui us referiu exactament? Al meu avi patern que va ser depurat pel règim de Franco a causa d’una denúncia promoguda pels seus companys de feina? A la meva àvia paterna, vídua, que va morir de cáncer de budells sense poder pagar el tractament? Al meu avi matern, un escarràs, a qui van deixar morir d’hèrnia estrangulada perquè no valia la pena portar-lo a Barcelona? A la meva àvia materna, una altra escarràs, vídua amb cinc filles, que va morir als 45 anys a Igualada víctima de l’esgotament? Us referiu, pot ser, al meu pare que cap allà els anys 50 i 60 viatjava fins a Galícia amb un Seat 600 (per aquelles carreteres…) per vendre gènere de punt igualadí i es passava tres mesos fora de casa?  O us referiu a la meva mare, que va començar a treballar al tèxtil als 11 anys fins que es va jubilar, merescudament, amb una pensió ridícula? Els meus pares van treballar i van estalviar ‘pela a pela’ per poder treure la comuna del pis i posar-hi un water, i donar-nos una educació al meu germà i a mi. Vaja quins temps més galdosos els va tocar viure a tots, tan occidentals ells!!!

O pot ser la culpable principal soc jo? Jo, que he tingut la sort, el privilegi, el regal o com es vulgui dir, d’anar a l’escola i aprovar-ho tot i d'aconseguir una feina estable amb un sou, diguem-ne, correcte fins que m´he jubilat. Creieu que m’haig de sentir culpable jo més que ningú per haver viscut una vida sense grans daltabaixos?

Sr. Oliveras, i d’altres que esteu en aquesta mateixa línia, quan culpabilitzeu emprant el mot “nosaltres” esteu també culpabilitzant a tots el meus avantpassats que tant van patir, la qual cosa és del tot injusta.  I a mi això em fa sentir molt malament.

Jo crec en el civisme, el  respecte, la compassió i la solidaritat, i que cadascú des de la seva particular posició en el món ha de treballar en la mesura que pugui, sinó per a feliços als demés, al menys, per a no fer-los infeliços. Ara bé, de cap manera accepto l’autoflagelació.

La gent corrent ens pensem que som lliures i d’això res;  se’ns permet protestar i votar cada quatre anys, i ens deixem arrossegar massa sovint per proclames i fal·làcies de poderoros (o pretendents a poderoros) que no hi ha intenció de complir o no hi ha capacitat per fer-ho (Grècia va guanyar un referéndum i mireu on ha quedat). A veure si no, como ho podríem fer desbancar la cúpula i desarticular l’estructura diabòlica del Ministerio del Interior de rabiosa actualitat? Com ho hem de fer per no pagar-li els 1.300 mill d'€ al Castor? Com recuperem les ajudes mil.lionàries als bancs que van dilapidar sense mesura ni coltrol? Com podríem desballesar la industria armamentística espanyola i substituir-la per producció de qualitat? Com desarticulem la ‘brigada Aranzadi’?  I així fins a l’infinit només parlant de l’estat Espanyol…

Per tant, cal, concretar;  no posar tothom al mateix sac, perquè no és veritat. Cal identificar amb nom i cognoms els culpables: els esclavistes de tots els temps, signe i color; les grans corporacions; els traficants; els governs corruptes i els corruptors; els paradisos fiscals; els evasors; i les ideologies totalitàries i dogmàtiques  tant de dretes com d’esquerres…

En definitiva, amb tot el meu respecte cap a la vostra persona el reconeixement en defensa de la pau, penso que cal canviar el llenguatge a l’hora de parlar de culpables i de responsables. Allò que jo particularment hagi pogut fer malament que se’m retregui i se’m doni l’oportunitat de d’esmenar-ho, però no us compro el “nosaltres” ni les culpabilitats generalistes. Per això ja tenim la Biblia.

Salutacions cordials.

R.dC

.

20 de febrer 2017

El cim de l'infern




(...) Quan es va fer de dia ens vàrem llevar a corre cuita i vàrem abandonar aquell lloc infame cames ajudeu-me. No recordo si l’esmorzar estava inclòs o no, però ni regalat fos el que fos.

Tot i ser tan d’hora Surabaya es movia en un gran embús de cotxes, motos i rick-shaws plena de fum i contaminació. Calia trobar al més aviat possible un lloc decent per allotjar-nos i deixar la maleta. No era cosa de tornar a passar una altra nit de cacera...

Un taxista ens va portar a un parell d’hotels, però no va ser fins al tercer que ens vam decidir. A la recepció hi havia un seguit de publicitat que parlava de les excursions al cim del volcà Bromo, totes elles resultaven ser a la nit. Però R no hi volia anar, de nit, i insistia en fer-la en hores de llum, així que vàrem mirar en altres hotels i en agències ‘especialitzades’ i a tot arreu l’excursió s’operava de nit. Ell, però, tossut tant sí com no...

Al final, cansada de donar voltes i de buscar aquí i allà, li vaig dir amb un punt d’irritació: “Mira R, si a tot arreu et diuen que l’excursió es fa de nit, deu ser per alguna cosa, així que deixem-nos de romanços i anem-hi de nit. Acabem això d’una vegada, home...”(i és que de vegades, R em treia de polleguera) . I la vam contractar per a fer-la aquella mateixa nit.

La ciutat no solament no tenia cap atractiu, sinó que resultava molt aclaparadora pel que ja he explicat; per tant vam decidir que no ens mouríem de hotel i dormiríem fins a l’hora de partir, que després de la nit passada ja tocava.


Havent sopat, crec que al voltant de les 9 del vespre, ens va recollit un taxi. No recordo quants kilòmetres vàrem fer, però arribats a un punt lluny ja de Surabaya, el vehicle es va enfilar per una  carretereta estreta amunt fins a un refugi abarrotat de gent d’arreu del món mundial, que xerrava animadament i bevia cerveses i licors per entrar en calor i agafar forces. I és que malgrat estar a tocar de l’equador, a partir d’una determinada altura, vaja si en fa de fred!

Vam deixar el taxi i allà ens esperaven els cavalls: un per a R, un per a mi, i els dels nostres guies, quatre en total.  I va ser llavors quan va començar l’aventura de debò. Els animals caminaven mansament i lenta per un camí cada cop més pedregós sota la claror d’una lluna plena brillant que jo no havia copsat fins aquell moment; la vegetació havia anat desapareixent a mesura que ascendíem. Les bèsties van caminar fins a enfilar-se a l’aresta de la gran caldera del Parc nacional Bromo Tengger Semeru (5.250 Ha). Mare meva quin espectacle se’m va presentar!!! En aquella extensió rocallosa il·luminada per la Lluna i el fred que feia semblava ben bé que haguéssim canviat de planeta: no estàvem a la Terra, pot ser érem a Mart o a Saturn o a la mateixa Lluna... Em sentia tan corpresa que ni vaig ser capaç de verbalitzar la meva emoció. Llavors tocava descendir una mica i transitar per la planura a fi de trobar el con volcànic que encara es trobava uns kilòmetres lluny.

Per fi vàrem arribar a la base del cràter. Ara tocava pujar a peu per unes escales esgarrapades a la mateixa lava fins a l’aresta. Devien de ser les 3 de la matinada...

El fons del cràter estava cobert d’unes enormes brases lluents que rugien i es retorçaven en sí mateixes donant-me la sensació que havíem arribat al cim de l’ infern. L’espai per a transitar era estret i m’estremia al pensar que un mal pas em podia fer caure...  Això no obstant, aquell foc tenia en mi un efecte hipnòtic.

Calia seure i gaudir de l’espectacle. I esperar.

Sobre les 4,30 de la matinada va començar la primera claror del dia i, més de pressa que a poc a poc, la llum es va anar fent més intensa. A la llunyania van aparèixer els primers raigs crepusculars lluitant entre núvols de vius colors magenta i taronja i començant a il·luminar aquella extensió de paisatge extraterrestre. En absolut silenci, cap de les poques persones que érem allà dalt deia ni una paraula. Tothom mirava l’horitzó extasiat.

No, si jo ja ho sabia que hi havia d’haver una justificació plausible perquè l’excursió es fes de nit i no de dia...!!!

A la fi el sol es va mostrar en la seva plenitud i ens va començar a escalfar. Era hora tornar, de baixar i de desfer el camí de la nit anterior. Rebentats, vam arribar a l’hotel ben passada l’hora de dinar i no vam sortir-ne fins a primera hora del dia següent que havíem de prendre un vol per abandonar l’illa de Java, rumb a una nova destinació...


......................................


Nota:

Aquesta foto, que he trobat a Internet de les moltes que hi ha, és d’en  Bjorn Grotting Photography.

A mitjans dels 80, quan vaig estar a Indonèsia, jo només tirava en diapositives i ni idea ni possibilitat de fer fotografia nocturna, per tant, no disposo de cap imatge meva per il·lustrar aquest post. Evidentment, si l’autor s’arribés a sentir violentat per la utilització, la retiraria immediatament.



30 de gener 2017

La cacera




-Ei, escolta! Que ho sents?

Se sentien cops i corredisses per l’habitació en penombra, ara aquí, ara allà...


...............................

Havíem arribat a Surabaya (est de Java) a les 12 de la nit en un vol domèstic procedent de Yogyakarta. Només posar el peu al carrer, a la sortida de la terminal, un munt de taxistes se’ns van tirar al damunt oferint-nos allotjament. I vam haver de triar sense poder saber del cert quina era la millor oferta o la més creïble. No sé com deu ser avui dia, però llavors, a aquelles hores de la nit Surabaya era com la gola d’un llop, de fosca i d’incerta. A través dels vidres enllacats del taxi, s’intuïen un munt de persones que dormien sobre estores posades directament al terra, dins de les entrades de les cases o adossades a les façanes. Surabaya se’ns presentava a aquella hora tardana com una ciutat bruta i miserable, sense cap gràcia, i jo ja començava a penedir-me d’haver-hi anat.

Al final el taxi es va aturar al davant d’un establiment on hi devia posar la paraula “hotel” al rètol esgrogueït sobre la porta d’entrada. Pagar i baixar.

Un hotel rònec de mala mort on, efectivament, hi havia una habitació lliure. El recepcionista, suat i amb cara de son, ens va donar una manta, un llençol i un coixí per a mi i per al meu company.



L’habitació no tenia ventilació exterior. Una finestra que tocava al sostre donava al passadís amb la possibilitat de mal dissimular la llum estirant la cortina. Un bany “privat” amb l’excusat d’aquells que hi poses un peu a cada banda que només era un forat; un gran poal i un cullerot gegant per llançar-se l’aigua per sobre el cap. Dos llits individuals estrets amb el matalàs sense funda ni res. Això volia dir que si posaves el llençol al matalàs, t’havies de cobrir amb aquell manta de llana ronyosa. Quin fàstic!

Vam decidir que dormiríem tots dos en un mateix llit, drets com un bastó, posant el llençol de sota i tapant-nos amb l’altre. Passàvem de mantes. Cert que haguéssim pogut estar cadascú al seu llit amb el de sota i sense res al damunt, però hi havia tanta brutícia arreu que em feia angúnia pensar que em podien caure bestioles del sostre.  Volia pensar que només seria per una nit...

El meu company es va adormir de seguida,  perquè ell era d’aquells que ho faria ajagut al pal d’un galliner, però jo, que sempre he tingut mal dormir, aquest cop ni voltes no podia donar ja que els  40 cms escassos de llit que pertocaven tampoc m’ho permetien. Tot i el cansament, doncs, tenia els ulls oberts i l’oïda fina com un mussol.



Devia d’haver passat una mitja hora o tres quarts en aquella penombra inhòspita , quan vaig  sentir sorolls i moviments per l’habitació. Li vaig etzibar un cop de colze i el vaig sacsejar per despertar-lo, ja que R quan dormia, dormia, i tan li feia si bombardejaven els nacionals.

-Ei, escolta! Que ho sents?
-Mmmmm... el què?
-Escolta. Escolta bé... Xxsstt!  –li vaig dir fluixet.
-Què?
-Crec que hi ha algú que vol entrar... o que ja és aquí dins.
-Doncs no, no sento res.

De sobte els sorolls havien parat. És clar que amb tanta xerrameca, fos qui fos, havia decidit tocar el dos abans de ser descobert. Una mica més tranquil·la em vaig disposar a intentar d’adormir-me.

Ni mitja hora no havia passat, que 'sant-tormem-hi'.

-Ei, de debò que no ho sents? Escolta...

I aquesta vegada sí, que ho va sentir (al menys no em prendria per sonada), però no es distingia cap forma humana amb la minsa claror que deixaven passar les cortines. Havia de ser, per tant, una altra forma de vida.

-Rates. Això és una rata!  -va dir. 
-N'estàs segur? -I de seguida em va venir al cap l’any anterior que havíem anat la República Dominicana i una ratota com un capibara va sortir del  darrere del capçal del llit just entrar a l’habitació d’aquell resort de cabanes de luxe.
-Calla un moment. Esperem que tot es calmi i si torna, encendrem el llum sobtadament i l'atraparem per sorpresa.. Així sabrem per on para i li podrem tapar l’entrada.
-D’acord –jo acollonida per si se’ns ficava al llit.

Passada una mitja hora en absolut silenci, els sorolls van tornar. Sense dir res, d'una revolada R va encendre el llum i es va posar dret de cop. I allà estaven!!! Un exèrcit de paneroles roges de llargues antenes corrent esperitades per amagar-se entre les escletxes dels panells de fusta que cobrien les parets, fent un soroll de mil dimonis com si trepitgessin amb botes de soldat. Nosaltres sí que n'estàvem de ben 'sorpresos'!

-Corre, corre, tanquem les maletes que se’ns ficaran dins! –vaig cridar.

Ell, mentrestant, anava etzibant cops de coixí a tort i a dret intentant caçar-les però eren massa llestes i massa ràpides i no sé si en va atrapar cap. Hosti tu, quin antre! Ei, de llarg, el pitjor que m’he arribat a ficar mai en tota una vida de viatges.

Total, la nit del lloro. No cal dir que ni R ni jo no vam dormir més. Ell, però, de tant en tant, s’emprenyava de valent i tornava a la cacera amb el coixí saltant com un boig d’un cantó a l’altre. Amor propi, suposo.

........................................


Per sort el dia següent seria un dels més gratificants que he tingut la sort de viure en tots els meus anys de viatges. Al dia següent pujaríem al cràter del Volcà Bromo (...)


20 de desembre 2016

Bigotis (... i algunes barbes)


Recordo el meu pare en samarreta imperi davant del mirall del lavabo; duia la cara ensabonada com si fos un Papanoel i es disposava a afaitar-se amb una navalla desplegable d’aquelles que es feien servir als anys 50. Prèviament, l’havia esmolat amb el suavitzador de cuiro, passant-la sense nervis diverses vegades amunt i avall, per un costat i per l’altre. La navalla lluïa de tan polida. El pare, amb mestria d’artista, se la resseguia pel coll (cosa que em feia molta esgarrifança perquè havien estrenat una pel·lícula, de la que tothom en parlava, on un home matava una noia i l'enterrava entre la fullaraca del bosc... ); després se la passava per les galtes marcant les patilles, i en arribar al llavi superior es dibuixava amb delicadesa un bigoti finet com el d’en Clark Gable. I tant que s’hi assemblava al Clark Gable! perquè el pare també ho era, de guapo. Jo era una nena que havia decidit que quan fos gran, em casaria amb ell perquè era guapo, educat i polit i perquè em feia riure.

En acabar l’operació d’empolainat, es posava a cantar mentre desava els estris. Jo me'l mirava, ell em somreia mostrant aquelles dents tan blanques, i jo l'admirava... 

El pare tocava l’armònica i la guitarra; sabia ballar el claqué i el foxtrot, i parlava anglès ja en aquells temps i fins i tot va guanyar algun campionat local d’escacs, però el que més li agradava era cantar les cançons de Nat King Cole, boleros i tangos...: “Nunca pensé que la veria en un recantinpace tan cruel como el de hoy; miren si no hay pa suicidarse que por ese cachivache sea lo que soy. Parecia un gallo desplumao enseñando al compadreao su cuello picoteaooo. Y pensar que hace diez años fue mi locura, que llegué hasta la traición por su hermosuraaa, que prendao de su belleza le quité el pan a la vieja, me hice ruin y pecadooor; que quedé si un amigo, que viví de mala fe; esta noche me emborracho bien, me mamo bien mamao pa no pensar...” O també: “Mujer si puedes tu con Dios hablar pregúntale si yo alguna vez te he dejado de adorar. El mar, espejo de mi corazón,  las veces que me ha visto llorar por la perfidia de tu amor...”; “Reloj no marques las horas, porquè mi vida se acaba...”.  I en francès. "J'attendrai le jour et la nuit, j'attendrai...". El meu pare quan tenia 90 anys havia patit dos ictus i un atac de cor que li van fer perdre la capacitat de llegir (a ell que tan li agradava, quina putada!), no hi veia a causa del glaucoma ni podia caminar i tot i així, encara cantava quan estava a la residència; amb un fil de veu, però sense desafinar. Les cuidadores se l’estimaven molt: Que bé que canteu JM!, li deien. Va ser una pena un final tan trist, el del meu pare. Quan hi penso...

Amb el temps va deixar de fer servir la navalla i es va passar a la Braun i, és clar, el bigotet va desaparèixer ja que la nova eina no tenia la mateixa finesa. Es va convertir en un altre home a causa de la pèrdua del bigoti, però més probablement per les esgarrapades de la vida. I a mi em van començar a agradar altres nois que no en duien, de bigoti, perquè, d’una banda, no tenien prou pèl i, d’una altra, perquè no va ser moda fins als anys 70 en què tot va sortir de mare i triomfaven Credence Clearwater Revival i Georges Moustaki.

A partir d’aquí -vull dir des que el pare se’l va treure-, confesso que sempre més he tingut un conflicte amb els bigotis (...i algunes barbes) i la veritat és que no m’hi sento còmoda. Ja sé que és un distintiu molt masculí que dóna personalitat, a alguns, de tal sort que fins i tot avui dia hi ha homes que es fan implants de pèl a la cara. Però ves a saber quina mena de trauma arrossego, que a mi fan posar en guàrdia i no ho puc evitar.

Com tot a la vida hi ha matisos, és clar. No tinc inconvenient -fins i tot he aconseguit que m’agradin- les barbes o perilles curtes i endreçades. En aquest cas, puc veure-li la cara a l’home sense subterfugis ni amagar-se darrere d’una màscara. Li puc veure el perfil dels llavis: si són fins o d’aquells carnosos que conviden als petons, el somriure franc o mesquí, les dents... i el dia que està refredat no suposa cap problema més enllà de la molèstia habitual com a qualsevol. És el primer en què em fixo jo en conèixer algú: en la boca. O sigui que, malament si me l’amaguen...

Dit això, s’entendrà que les barbes de taliban o les de nàufrag  (vade retro hipsters i drivers de Harley Davidson!), el mostatxo turc, el bigoti cortina de teatre amb els serrells que es fiquen a la boca, el de raspall, els bigotis de dictador o el de guàrda  civil,  és que no! Ni tan sols el d'en Freddie Mercury o el d'en Magnum (i això que en Magnum...). Per molt viril i símbol d’identitat que siguin aquests aplics, no em convencen. El què passa que no tens manera de saber què s’hi cou per allà entre mig i això em crea suspicàcies. Res a objectar, no obstant, a una cabellera fins a mitja esquena com la d'un Sioux.

Fa anys vaig tenir un company de feina que em tirava els trastos, però jo li veia aquell bigoti retallat recte amb uns pèls que li sortien drets endavant com fletxes que m’apuntaven, que sí, molt masculí i tal, però a fe que gens seductor. Me’l mirava i pensava, però home de Déu, si és que em deixaries cara feta un Cristo amb aquestes pues!. Pobre noi, era una bona persona però aquelles punxes m’espantaven i no li vaig donar cap oportunitat. Mai li hi vaig dir el veritable motiu del meu rebuig i per no ofendre’l, li vaig insinuar que jo preferia les persones del meu mateix sexe. Ja no va insistir més.

Els galans refinats dels 40 i 50 han passat com també aquells especímens trencadors dels 70, i res podrà tornar a ser com va estar. El meu pare era el meu pare: un ésser únic, diferent i essencial a qui li podia consentir bigotis i barbes -si les hagués dut-, però després d'ell per a mi no hi ha com un bon afaitat. Ben finet i que no piqui...

..........................................

Notes:
-Aquests punts de vista són del tot subjectius i poden no ser compartits per altres dones.
-No és la meva intenció jutjar ni ofrendre ningú i respecto aquells amics, com amics, que en porten.
-Accepto qualsevol crítica constructiva i estic oberta a considerar altres opinions i aspectes que desconegui.