12 de juny 2008

Dies de mala sort

Fa molts dies que no escric res, però és que de vegades la vida es torça de tal manera que no ens deixa viure. No cal que passin grans desastres, amb minúcies n’hi ha prou si se succeïexen una darrere l’altra i gairebé encavallant-se. I és que des del desembre passat, que em van furtar la bossa de mà amb tot el que hi havia dintre mentre badava en un centre comercial a Barcelona, no he parat. No cal que en faci una llista, però Déu n’hi dó; fins i tot la meva filla m’ha suggerit que podria ser que algú m’estés fent “Vudú”, i si jo fos creient, de ben segur no despreciaria la idea.

Aquell furt, però, em va donar l’oportunitat d’experimentar en viu en directe de la síndrome de l’immigrant sense papers. Sort que la direcció del centre comercial es va posar les piles i em va atendre amb gran professionalitat. Fins i tot em va donar diners per poder tonar a casa; Insòlit! amb els temps que corren.

Un altre dels darrers entrebancs digne de menció ha estat, per posar un exemple, l’atropellament d’una àvia en un pas de vianants un d’aquests diumenges de pluja maig que ens han vingut visitant amb tanta insistència. I sort que no corria! i així només es va trencar el braç i es va fer una fisura al turmell –‘només’, és un dir, naturalment-, això em van dir després de quatre hores a urgències, ella, jo i dues iaies més que l’acompanyaven per anar a ballar a la Llar del Jubilat. Les hi vaig esgarrar la tarda, pobres. La llàstima que em va fer quan la vaig anar a veure al cap de dos dies a l’hospital!

O què dir també de l'herpes zoster a la cadera que em va tenir fora de joc més d'un mes.

Però la matinada del dilluns 9 de juny, he tingut la darrera experiència desafortunada de tot el reguitzell que s’han vingut seguint. A una hora indeterminada de la matinada m’ha despertat un ‘clac’. M’he pensat que eren les meves gates, que dormen a la cuina i sempre fan de les seves, i no n’he fet cas. No obstant, cap allà les 5 m’he tornat a despertar aquest cop a causa d’una forta pudor de cremat i una cuïsor a la gola del tot desconeguda per a mi. He fet el gest d’encendre ell llum però no n’hi havia. He anat a les palpentes fins al quadre elèctric i he comprovat com havia saltat el diferencial, però l’he connectat de nou sense problema i ja he tingut llum. Llavors, sorpresa! El meu pis estava ple de fum. M’he espantat. He corregut a obrir les finestres i, un cop fet això, m’he disposat a trobar l’orígen de l’incendi allà on fos. He recorregut les habitacions, he comprovat tots electromèstics de la cuina, dels banys, de l’estudi... res, tots estaven freds. El fum s’anava debilitant, però la pudor persistia i jo no trobava el foc. Llavors he trucat la Policia Local per demanar orientació i ajuda, però em temo que m’ha atès un novell o algú que debia estar mig endormiscat i m’ha aconsellat que, com que no hi havia foc, avisés un lampista perquè mirés els ploms.

De moment m’he conformat, però hi he anat pensant i se’m ha acudit que així les coses no podien quedar i posar-me al llit a esperar que es fes de dia per telefonar el lampista no em convencia. Jo havia de ser a la feina a les 8 de matí i en sortiria a les 3 de la tarda, així que, còm podia jo deixar el pis sòl tantes hores sense resoldre el problema? Era evident que si hi havia fum era perquè hi havia foc en un lloc o altre encara que jo no el veiés i no és cosa que es pugui obviar. Podia ser perillós. No. N'hi pensar-hi. Canvi d’estratègia i anem a l’engròs: vaig trucar al 112, Emergències (pot ser ho hagués hagut de fer de bon començament, però em va semblar exagerat si no veia flames) i al cap de deu minuts ja tenia una dotació de bombers trucant a la porta, jo demanat-los que no fessin soroll per no despertar els veïns. Eren tres homes com tres Déus, de guapos, que si m’haguessin fet triar no sé pas per quin m’hauria decantat i jo “con estos pelos y la bata de franela” i mira que en tinc de seda i uns conjunts d’allò mes suggerents. Però, un altre cop la situació em va arreplegar badant.

Es van posar buscar el foc per tot arreu i, a l’gual que jo, tampoc el trobaven. Ells, però, tenen l’olfacte més fi la intuïció més desenvolupada, de manera que un d’ells, com un gos de cacera que ensuma la presa, s’ha deixat portar per aquest sentit primari que l’ha dut a la fi a sota la taula del despatx on hi tinc la torre de l’odinador i, en retirar-la, ha vist com havia cremat deixant tot de sutge pel terra i pels suports de la taula. El maleït ordinador m'acabava d'infligir el darrer i definitiu sabotatge d'enguany.

Mentre estàvem amb aquesta operació, van aparèixer dos policies ben plantats (que només fan el torn de nit aquests?) que havien vist el cotxe de bombers al carrer amb els llums taronges pampellejant i ara ja n’eren cinc, d’homes a casa meva a les 6 de la matinada -i jo amb l'aparença de "maruja"-; hauria estat diferent si només n’hagués vingut un...? Però, una cosa és somiar i una altra la realitat. I tocant de peus a terra, em vaig acomiadar de tots els meus salvadors amb un sospir.

Ahir vaig anar a Barcelona a fer una visita rutinària -d’aquelles que fem les dones cada any- al’Institut Dexeus. Era la primera vegada que hi anava a aquel lloc i, mentre el cercava en un dia de pluja -naturalment, per no perdre el costum- pensava en la murga que representa cercar quelcom que no coneixes mentre està plovent a bots i a barrals. Gran Via de Carles III amunt i avall, dimonis! No podia pas estar tan amagat, oi? He preguntat en una botiga i el senyor m’ha assenyalat amb el dit el gran l’edifici que estava al meu darrere just a l’altra banda de l’avinguda i jo que no el veia. M'he sentit com si m’hagués perdut en mig de la plana de Gizéh cercant la piràmide de Keops. No, si ja dic jo...

Bé, allò que deia: a voltes, la vida s’entesta a fer-nos la guitza i no ens dexia viure. A veure si escampa d’una vegada i aconsegueixo redreçar-me i trobar el nord...

1 comentari:

romanidemata ha dit...

anècdotes de "maruja"?
aquests joves ben plantats et van despertar de la rutina... però et van enganxar en bata, ves què vols...

perillós això de la informàtica!
- l'ordinador en vas poder recuperar les dades?
- Ja tenies assegurança?

...pobres avies, un ensurt amb trencadissa en un més de maig plujós.

ja som a l'estiu i allò de que tota cuca...

salut!