11 d’agost 2010

Converses amb el meu Cap

Ja hi tornàvem a ser -i aquest cop ell en una posició de superioritar ben diferenciada-, cara a cara amb aquell home subterrani amb qui jo havia col.laborat estretament durant dotze anys i que tan de mal m’havia fet. Que a causa de les seves inseguretats m’havia deixat sovint fent el ridícul amb el cul enlaire i em va fer fora del departament després que m’havia trencat les banyes per a posar ordre i mètode al desgavell dels seus assumptes; un home que, més o menys conscient o com qui no vol la cosa, sovint m’agafava el braç o em posava la mà a l’espatlla o a la cintura amb l’excusa de deixar-me passar davant. Un tocaire llefiscós. Puahhggg! D’aquesta manera, llavors, l’hostiliat es va anar instal.lant entre amdós de forma quan estàvem a prop -i això era sovint- talment semblava com si ens toqués una espurna elèctrica que ens feia rebotar. Aquella situació em va suposar una malaltia i una llarga baixa laboral a resultes de la qual el meu matrimoni va acabar en divorci. Porser m’hauria divorciat igualment. Qui ho pot saber!, però és prou clar que ell hi va tenir molt a veure tot i que no en vaig ser conscient fins anys després. I ara exigia lleialtat, el molt capullo.

Home gris, gris rata, de fet. Bon estudiant de jove però d’aquells que quan ha de posar a la pràctica allò que han après, no se’n surt ja què es perd pels serrells i en les pròpies indecisions. Té massa por d’espifiar-la, por a que l’atrapin en fals, por de perdre el control de la situació i, per tant, por de no ser estimat. És el que més li agrada i amb el què somia: que se l’estimin… els de dalt. Els de sota també, però tant se val; si ha de triar ho té clar. De moviments nerviosos i mirada imprecisa, la fesomia lletja o més que lletja: anodina, i greixosa també; una fesomia per a ser ignorada, que quan vol somriure provoca una certa repulsió perquè denota falsedat. És d‘aquella classe d’home que hom no hi pararia atenció ni ensenyant un bon feix de bitllets. Bé alguna es veu que si perquè està casat, li va costar, però està casat. I ja en són ganes i debia estar molt apurada la noia perquè amb la pudor de saliva que li fa l’alè… Es veu que hi ha gent per a tot, fins i tot per als més miserables.

Per acabar-ho de rematar, té un defecte a la parla: no sap pronunciar les R, que transforma en D, ni les L, que transforma en U. Així que no es pot dir que escoltar-lo sigui precisament un plaer. I amb això no vull pas fer burla de les persones amb defectes físics, però és que en aquest cas, tot el conjunt es demostra massa grotesc i per tant, no fa respecte.

…………………

Anys i anys de serveis en un segon terme (ell, tant que val!), i tot d’una i sense quasi ni esperar-s’ho, va i se li va presenta l’opotunitat de ser nomenat Director de la zona de ponent. No pas gràcies als grans projectes desenvolupats, tampoc per la seva eficàcia en la gestió o la millora en el servei, ni per les seves habilitats socials. No. Se li va proposar de ser Cap per la seva disposició a estendre’s com una catifa, per llepaculs, i per la certesa que tenien els de dalt que faria, sense piular i a costa del què sigui i de qui sigui, “tot” allò que ells disposessin.

Així que amb títol flamant de Director a la butxaca, estirat i estarrufat com un gall de cresta curta en una granja industrial es va presentar a l’oficina per a donar-nos la bona nova.

-Bé, com ja sabeu –només ho sabíem per rumors-, he estat nomenat Didectod. D’ada en davant, jo sedé qui us signadà eus papeds ped anad au metge, ped ues vacances i peus assumptes pdopis i eus todns de guàddia. Eu demés, queda iguau com fins ada…, i no m’empdenyeu massa, que tinc feina.

Tots els companys i jo disposats en rotllana al seu voltant que l’escoltàvem esperant un programa de treball, unes directius i uns objectius, ens vàrem quedar amb la boca oberta i amb un pam de nas davant d’aquelles manifestacions. Resumint, la cosa estava clara: els papers per sortir, els torns de vacances i els de guàrdia. Les mancances, la millora o l’eficiència a la feina o les necessitats del personal l’importaven un rave. Els ‘papers d’absentisme’ eren la qüestió fonamental. Ah!, també va voler deixar ben clar i impolut que exigia lleialtat. Si, si, l’exigia, com si això es pogués exigir que no guanyar. I jo per dins em preguntava, i tu, què ens ofereixes a canvi? El molt estret no havia entès que amb el seus plantejaments i el tracte dispensat nosaltres esdevenim mercenaris i que, per tant, ens lliurarem al millor postor sense remordiments de traïr qui sigui si això ens convé.

I vet aquí que, en un moment donat, en una pausa que va fer en el transcurs de l’arenga, em vaig girar per agafar un foli d’un calaix. Uns segons en que vaig estar parcialment d’esquena a la seva egrègia imatge, uns segons en que la seva llum va deixar l’il.luminar-me el rostre, la vaig fer bona, jo.

-Què fas? Que no veus que t’estic pad-uant, maueducada? Justament ada t’has de posad a tdeballad? Tens tot eu matí, i ada, ada quan estic pad-uant et cau comensad a fed coses. Ets una maueducada…

Em vaig quedar de pedra amb aquella definició que no admetia segones inerpretacions. Sabia que era un covard però això era nou i que tot d’una se li desfermés la llengua d’aquella forma em demostrava que, a més a més, havia estat escollit perquè era un bon candidat a dèspota.

No és persona capaç de sintetizar qualsevol cosa amb dues paraules, per insignficant que la cosa sigui. Ell ha de donar-hi voltes i més voltes, insistir i insistir explicant-se a si mateix una versió i una altra del què li sembla que és o que podria ser, i per tant, em repetia una vegada i una altra, del dret i del revés, lo maleducada que jo era (i ja no soc cap nena amb qui es pugui emprar segons quin llenguatge). Fins que, tot i el meu astorament i humiliació, em vaig plantar i li vaig dir que, prou, que jo només volia agafar un paper i que no n’hi havia per a tant. “Bueno, bueno, pdò…” va dir remugant, i la conferència es va acabar allà mateix i va marxar. Tenia una desagradable sensació i malcòs.

Ja hi tornàvem a ser, cara a cara, i ell en una clara posició de superioritat. En un primer moment, em vaig espantar, però en el transcurs de la jornada em vaig anar assossegant i recuperant l’estat d’ànim i el pensament. Se’m va acudir que ara jo era una persona nova, més forta i amb idees prou clares encara que no tingués una parella amb qui recolzar-me, una dona que s’havia fet a si mateixa a partir d’aquella patecada. Al capdevall, què seria el pitjor que em podia fer? Per una banda, un dels avantatges de treballar en un estament oficial és que, si bé et poden arraconar a fer tasques de subaltern, no et poden fer fora a no ser que cometis un delicte… i per una altra, jo no tinc vocació de trepa i a aquestes alçades ja han deixat d’interessar-me els càrrecs, les medalles i els pedestals, per tant… Així que si ho pensava bé, no era tan dolent que m’hagués maltractat davant dels companys; si més no, si les coses es complicaven en excés, podria denunciar-lo per assatjament i d’aquesta manera tindria testimonis. No m’agraden gens les baralles ni les discussions perquè no és la forma de convèncer ningú i sovint hom acaba dient coses de les quals es penedeix, però si tornava a fer-me la vida impossible, si ho intentava només, aquest cop no em deixaria trepitjar, aniria a buscar l’advocada feminista més filla de puta que trobés i no pararia fins a arrosegar-li la seva lletja cara per terra. I que sortís tot el que no havia sortit en anys. M'afiliaria a un sindicat i em cobriria les espatlles. Vaig respirar fons, i em vaig sentir bé.

La secció on jo treballava estava situada en una ala separda de l’edifici principal, de forma que hi havia poques probablilitats de trobar-nos si no ens buscàvem expressament i aquesta particularitat em va anar bé per anar posant distància emocional a l’incident. Era conscient, però, que hi havia una espasa de Damocles al meu damunt i que al mínim moviment inoportú, provaria de tallar-me el coll; així doncs, feia les meves tasques i atenia el públic correctament com era la meva obligació, feia el què tocava però de forma asèptica i sense posar-n’hi ni una gota més, procurant no implicar-m’hi, i nedant a justa distància per no perdre de vista la roba per si calia vestir-me depressa. Aquest cop no hi posaria l’ànima, ni li deixaria acostar-s’hi.

Però, és clar, quan hi ha mal rotllo, hi ha mal rotllo, i la conseqüència de la no resolució és que tard o d’hora els conflictes latents acaben petant.

………………...

El su pànic principal era que l’enxarpessin fora de joc. Que els de dalt li poguessin retreure que no estava dominant la situació; imaginar-se que algú d’alguna forma l’havia fotut i l’havia deixat en evidència, això li treia el son. Per tant, es guardava prou de donar-nos informació fins i tot important per la bona marxa del servei. Però és clar que nosaltres, els de peu de carrer, li pagàvem amb la mateixa moneda: si descobríem alguna informació valuosa, tampoc li facilitàvem per beneficiosa que fos. I és que un subaltern tractat amb consideració pot ser de molta utilitat, et pot agilitzar una feina i et pot treure de moltes cuites, però tractat amb menysteniment, també et pot posar molts pals a les rodes si ho fa amb intel.ligència.

El cas és que un dia despenjo el telèfon i el Cap des de l’altra banda de la línia m’ametralla neguitós amb una esbroncada peventiva:

-D’ada en en davant no vull que pad-uis amb la pdemsa.
-I per què em diu això? Jo no he parlat amb la premsa en cap ocasió, ni m’han trucat ni em truquen mai…
-Bueno, bueno, bueno. Si et tduquen…
-Però si a mi no em truquen mai, què els podria explicar jo als de la premsa?
-És iguau si t’han tducat o no. Ped si de cas. Tu fes eu que et dic. Si et tduquen no eus diguins des ni eus diguis que tens od-des de no pad-uad, eus dius que u’assumpte està en estudi…, que s’estan fent vauodacions…, que encada no està apdovat…, que és mou compuex i que quan se sàpiga auguna cosa ja es fadà sabed... eus dius això. És una odde. M'has entès?
-I tant, i tant. Si em truquen, així ho diré.

Està ben sonat, vaig pensar. Ves quin discurs sense solta ni volta m’acabava d’etzibar. Jo no tenia ni idea de a què es referia ni què dimonis devia d’haver passat perquè s’hagués despatxat amb mi d’aquella manera ridícula, però ja ho esbrinaria.

I ho vaig esbrinar. I no rès, un assumpte de quinta categoria on, efectivament, jo no hi tenia ni art ni part, que el va fer perdre els papers i ofergar-se en un vas d’aigua. Vaja si ens havia tocat la rifa amb un paranoic com ell. I no hi havia possibilitat de pensar en una prejubiliació… També és mala sort, dimonis!

………………

De tant en tant anaven sorgint petites trifulques que jo esquivava sense mals majors, però que m’incomodaven pel dispendi d’energia que suposava el fet d’anar sempre amb l’escopeta carregada. La tercera rebregada amb entitat des del dia de la presentació i la de la premsa es va produir a rel d’una guàrdia. Sempre per bagenades.

Resulta que amb quatre mesos d’antelació ja s’havien establert els torns per Nadal. Ara bé, amb tan de temps per endavant, quan arribava el dia un canvi o altre per uns o per altres era gairé inevitable. Mai hi havia hagut problema i el servei mai havia quedat desatès. Des de sempre els companys de l’unitat ens posàvem d’acord i ens feiem les substitucions si algú per necessitat li ho demanava. Quan això passava, el costum era enviar un correu intern al servei de Recursos Humans comunicant el canvi per reflexar-ho als llistats oficials i aquell servei, en teoria al menys, ho traslladava als Caps. I aquí pau i després glòria. Enguany em quedaven tres dies de vacances per a fer i volia fer-ne un ‘pack’ amb les guàrdies. Total, estem parlant d’engrunes.

Però aquesta vegada no. Aquesta vegada ell havia decidit pel seu compte que volia estar al corrent de tot amb pèls i senyals, de forma que qualsevol coma fora de lloc implicaria que ell també ho estaria i, per tant, s’ho prendria com una afront personal. Però a mi aquesta informació esencial no m’havia arribat, i jo vaig fer com sempre. I sant-torne-m’hi, i un altre cop, merder. Una companya em va telefonar a casa per advertir-me que estava fet una fúria amb la meva absència; es pensava que l’havia enganyat, que li habia colat dies de més i que expressament no l’havia informat en relació a aquestes dates.

N’estava ben tipa de tant tiba i afluixa i de tanta guerra de guerrilles. Quin avorriment! Treballar no sé si treballem gaire, però el què és tocar-nos mútuament els bemolls… Així que vaig decidir agafar el toro per les banyes i resoldre d’una vegada i que sortís el sol per Antequera... El vaig estar telefonant infructuosament diversos cops durant el matí, però com que no me’n vaig sortir, al final li vaig enviar un correu electrònic des del meu ordinador personal:

“Benvolgut Sr Brunet,

He intentat parlar amb vostè en diverses ocasions durant aquest matí però això no ha estat possible, i com que sembla que hi ha un malentès en relació als torns de guàrdia i les vacances que encara tenia disponibles, li escric aquest correu per aclararir-li-ho abans no se'n faci una pilota massa gran.

El cas és que quan la seva secretària ens va demanar la llista de guàrdies per al Nadal i Cap d'Any, jo li vaig enviar un correu amb la informació on hi feia constar també els tres die que tenia pendents. Ella em va respondre dient-me que les vacances les havia de demanar a part, directament a Recursos Humans perquè era una cosa diferent.

Així ho vaig fer i vaig escriure un correu intern al Cap de Recursos Humans comunicant-li-ho i demanant-li que em digués si li semblava bé o ho havia de fer d'una altra forma. No em va contestar amb la qual cosa vaig creure que ho donava per bo, i com que fa dies que vostè va parlar amb el responsable de la secció per lligar el tema, jo em pensava -pot ser ingènuament- que ja n'estava al corrent. Es veu que no.

No és gens fàcil contactar amb vostè per la quantitat de visites, reunions i sortides a que està sotmes, i més si tenim en compte que no estem físicament massa a prop, de forma que qualsevol aspecte a tractar requireix un desplaçament. Em sap greu que s'hagi produit aquesta situació indesitjable per una deficient comunicació atribuible només a circumstàncies fortuïtes. En podem parlar quan m’incorpori o abans, si vostè vol.

Vull que sàpiga que en cap cas he intentat amargar-li res i que me'n cuidaré prou de fer res fora de la normativa, atesa l'animadversió que em dispensa tot i els anys transcorreguts. Jo, per la meva part, he procurat fer net i mirar endavant. M'agradaria el mateix per part seva.

Ben atentament.”

Em va respondre amb un esqüet: “En parlarem quan tornis”.

………………

Efectivament, el dia de la meva incorpració la primera cosa que va fer va ser cridar-me al seu despatx. Estava ansiosa. Tot i que sabia que no tenia res per amagar, no deixava de ser un situació desgradable que implicaria un combat en desigualdat de condicions, jo per dessota. Abans de sortir, vaig intentar serenar-me fent una sèrie de respiracions profundes, distendint la musculatura del cos i la cara, autoconvencent-me de les meves raons i de les meves possibilitats, i em vaig dirigir a l’escorxador amb l’escut fermat per a parar el cop i l’espasa esmolada per a contraatacar:

-Puc passar?
-Passa.
-Vostè dirà… -Vaig preferir que prengués ell la iniciativa perquè no volia posar-me en evidència en primer lloc ni donar-li pistes. Així, quan m’engaltés la primera andanada ja veuria per on anaven el trets-.
-A veude, ped què no em vas did dès deus dies de vacances? Sempde fas eu que vous, ped què no fas con tothom? Fes com tothom, cony! A veude què costa? Te’n vas, no dius des i jo me’n haig d’assabentad peus autdes.

Estava asseguda amb el posat dret i ferm, lleugerament arrepenjada endarrere i guardant les distàncies, tal com s’ensenya a la PLN i a les tècniques de comunicació. Curiosament tremolava més ell que jo, i no em mirava. Anava parlant i parlant a l'infinit, preguntant-se i responent-se a si mateix tot el guió, repetint-lo un cop i un altre i jo, a l’altre banda de la taula, sense dir res esperant que acabés la lletania. I en un moment de respir, vaig aprofitar per intervenir.

-Senyor Brunet, jo he seguit el protocol, tal com fins ara estava establert, li ho vaig explicar al correu que li vaig enviar… -Em va interrompre de sobte.
-I això que dius que et tinc anivadvedsió, ja ho estàs detidant!!!. Jo no et tinc anivadvedsió, eh! Això no és veditat. Ja ho estàs detidant, vull que ho detidis!!
-Bé, a mi em sembla que si que me’n té, i em sap greu, perquè tot i que ha passat molt de temps no em sembla veure que l’assumpte s’hagi oblidat. Jo, per la meva part, preferiria no mirar enrere i fer foc nou. Seria beneficiós per a tots.
-Això ho has de detidad, em sents!?. Ho has de detidad.
-Em sap greu, Sr. Brunet, però no podrà ser perquè avui per avui jo ho sento així, per tant no ho puc pas retirar. –Estava enfadadíssim, però jo estava segura de la meva idea. A més a més, si em retractava per escrit tal com volia per a fer-lo content, i considerant que res havia no havia canviat, jo perdria una prova essencial en cas de litigi si les coses es complicaven en un futur. Així que m’hi vaig negar repetidament-. De totes formes no pateixi, que cada vegada que hi hagi algun canvi, li ho faré saber expressament. M’ha quedat prou clar i no m’ho haurà de tornar a dir.

Com que jo no donava mostres d’afebliment, però tampoc no el provocava sinó que li donava llargues sense mostrar agressivitat, l’assumpte va entrar en una via morta. Llavors es va anar calmant. Al final, em va preguntar per la feina i com anaven els temes a l’oficina.

………………

Han passat els mesos. Ambdós ens coneixem i sabem quina és la posició de cadascú. Em consta que ha fet cursos de millora del lideratge... i ara em tracta amb condescencència i paternalisme, i jo li segueixo el corrent. La diferència està en que hi ha quelcom important que vaig aconseguir amb aquell cos a cos dialèctic: Respecte. No vull res més.

05 de juliol 2010

Pedres i mentides

Durant aquest temps en què l’Estatut s’ha anat discutint i llençant-lo a la cara d’uns i altres, he acabat per no fer cas als polítics. He deixat d’escoltar-los conscient de la manipulació que han estat exercint tant als catalans com als què no ho són. He estat pendent, això si, de l'opinió de periodistes i analistes de diverses tendències i dels experts en la doctrina del Dret.

La meva conclusió ha acabat sent, per una banda, que els polítics ja ens van manipular quan varen presentar a Referèndum un Estatut que de sobres sabien insconstitucional (un Estatut de màxims, van dir, recordo) i sabien també que “algú” els l’intentaria tombar. No obstant, tot plegat serviria perquè Madrid es veiés obligat a reformar la Constitució -com si aquí fóssim Suïssa- a fi de donar compliment a la voluntat dels catalans democràticament expressada a les urnes (i és molt esperar, crec, atès el poc tarannà democràtic d’Espanya. I la història em remeto), i ells, els polítics d’aquí, quedarien com uns bons nois defensors del catalanisme que havia esgarrapat Espanya. En realitat, però, sembla que ses senyories estaven més preocupades pels beneficis del partidisme i pel poder que els dóna el ‘seient’, que no pas pel sentit real de país.

Per altra banda, el desprestigiat TC ha fet el seu paper i té raó pel que fa a l’estricta aplicació de la Llei declarant la inconstitucionalitat del text. El què passa és que aquest paper -ben galdós per cert- l’ha fet tard i malament. I dic malament perquè, després haver trigat quasi quatre anys per a dir que ‘no’, ho podia haver fet per descomptat molt abans i de forma elegant, sense ferir sensibilitats, argumentant en positiu, donant opcions, i suggerint alternatives i comprensió. Hi ha moltes formes de dir que no, i aquí s’ha aplicat la més grollera: tallant curt i ras, deixant terra cremada i trepitjant els seus habitants.

Estic emprenyada, doncs, amb el TC per les males formes i amb els polítics d’aquí i d’allà per la seva constant manipulació -equivalent a mentides- amb missatges interessats i contradictòris a la ciutadania i pel permanent llençament de pedres els uns contra els altres. M’ha quedat la impressió que la finalitat última no és Catalunya ni els calatans sinó “el partit”, amb la qual cosa no hi estic gens d’acord, naturalment.

Així doncs, em pregunto, de quina forma m'haig de manifestar el dia 10 de juliol si estic pensant que m'utilitzen, que les seves intencions reals no són les que em volen fer veure i que, o als uns o als atres, els estic fent el joc?

16 de juny 2010

Escatologia creativa



Somio molt quan dormo. Desperta no, que jo em penso molt el què faig. I somio veritables històries amb colors i olors i en tinc escrites al voltant de la cinquantena, perquè jo recordo perfectament els meus somnis. Només és qüestió de fer un petit però acurat exercici abans de llevar-se del llit, sinó els somnis s’obliden ràpidament. Per això els recordo de forma tan clara.

Fa uns dotze o quinze anys tenia tendència a somiar de manera recurrent que robava o bé que adquiria objectes de forma poc lícita. Que feia trampes, vaja. Les coses que robava tenien poc valor econòmic (bijuteria antiga o ètnica), però a mi m’agradaven, eren boniques a la meva vista i per això me les emportava encara que no fossin meves ni que ningú m’hagués donat permís per endur-me-les. Una vegada, però, vaig somiar que al terra de no sé on hi havia espargits un grapat de diamants sense polir. La gent hi passava per sobre trepitjant-los sense ni mirar-se’ls però jo que m’hi havia fixat i m’havia adonat del seu valor, em deia a mi mateixa: “Com és possible que ningú no se’n adoni? Doncs jo sí que li sé trobar i si ells no en fan cas, me’ls quedo”. Va ser l’única vegada que l’objecte tenia un valor elevat. El meu psicòleg llavors em va dir que al seu parer, jo tenia algun tipus de mancança, alguna cosa que no podia aconseguir i que el fet de robar en somnis era una mena de compensació. De fet, la meva vida ha canviat molt en els darrers anys, així que és probable que d'alguna forma hagi aconseguit allò que em deia el psicòleg, perquè ja fa molt temps que ja no somio que robo.

Però com que la ment és lliure –o això volem creure-, ara em passa que aquell somni que tenia ha canviat per un altre que m’inquieta tant o més. Ara somio que no puc fer caca, curt i ras. Però no perquè pateixi de restrenyiment, no; el problema és un altre o uns altres. En realitat, son una pila de problemes tan disbaratats i diversos, que fan que em resulti impossible dur a terme aquesta activitat fisiològica tan necessària.

Vegem-ne alguns: El water està brut i no m’hi vull asseure; o no té porta; o la porta és curta i qui passi per davant em veurà fent ganyotes mentre m'hi esforço; o és al mig de la sala amb tot de gent i em fa vergonya; o és al pis de dalt i no hi ha escala per arribar-hi; o és al soterrani i no hi ha llum; o no té forat; o la porta està encallada i no la puc obrir; o la tapa està enganxada i no la puc aixecar; o està inundat; o està ocupat i l'ususari no acaba ni ara ni mai; o la tassa, la banyera i el bidet estan tant apretats que no m’hi caben les cames per asseure’m… En fi, tot una corrua de situacions i circumstàncies d’allò més absurdes i frustrants, alienes a mi, que m’impedeixen anar de cos, dit finament.

Els dos darrers, no obstant, han estat un xic diferents :

-Jo havia anat a una habitació on la tassa del wàter disposava només d'una escletxa d'un dit d'ample. Que difícil, dimonis! pensava. No sabia com fer-m’ho per encertar just a la ranura i em mirava preocupada l’escletxa intentant trobar la solució adient. Però, mentre pensava i em concentrarva en trobar l’estratègia que aplicaria, algú va entrar destorbant-me amb bagenades i preguntes que no venien al cas. Amb el maldecap estava tenint i aquell borinot vinga instigar-me, fins que amb una rebufada com la d'un gat mesquer el vaig foragitar, que no m’amoïnés amb bestieses, que estava molt ocupada i era inoportú. No recordo com va acabar la cosa, però em sembla que no vaig trobar la forma.

-La tassa del wàter estava enmoquetada tant per fora com per dins, per tant, quedaria tot brut i no podria netejar-ho perquè la moqueta hauria quedat tota empastifada. La cosa era urgent i calia trobar una solució però jo no veia la forma de resoldre-ho. En aquesta ocasió, també, mentre m’expremia el cervell cercant una una sortida, si més no suficient, va entrar algú explicant-me tofolades que tampoc no venien al cas i em distreien d’allò que havia de fer. Així que també el vaig haver d’engegar a pastar de males maneres. Aquest cop tampoc tinc clar com va acabar: si sí, o si no.


Arribat a aquest punt i com que el somni en es repetia en totes les seves variants un dia si i un altre també, em vaig adonar que estava perduda i, més que res, ben preocupada, perquè no sabia què fer atès que no identificava què anava malament. I cap al psicòleg un altre cop, com si anés a veure l’Oracle de Delfos a demanar-li que convoqués als déus i m’ajudés a trobar el desllorigador, mai millor dit.

El professional, de la meva absoluta confiança, va asseverar que al seu parer jo portava molta, massa, ràbia acumulada de temps i temps que no havia trobat la forma d’eliminar. Això no obstant, em va fer notar que en aquestes dues ultimes ocasions la diferència substancial respecte a les habituals era que jo havia plantat cara. Em calia doncs, sí o sí, fer una recerca personal a fi de descobrir quina era la font de la meva ira. És clar que, un cop descoberta, hauria d’actuar amb conseqüència i valentia, fos el què fos...

.................................


Li he fet cas i m'he expremut el cervell a consciència, i passats un parell de mesos se m’ha acudit que una possibilitat ben consistent és la feina on, en general, tenen el costum lleig de tractar el personal de categories inferiors com si fóssim menors d'edat sense criteri (i que qui mana s'ho pensi, no vol dir que ho sigui) i està vist que aquesta circumstància no la porto gens bé. Per tant, si com deia en David Rockefeler “a partir d’una edat, triomfar a la vida és dir que penses”, m'he atrevit a donar un pas al front, obrir la boca i publicar al diari local un article d'opinió on la crítica als meus caps no queda gens dissimulada pels seus nyaps i mala gestió (si més no n'ha sortit un fòrum de comentaris força viu). Si tindrà o no conseqüències directes per a mi, ja es veurà -que ja se sap que els caps i els polítics poden ser molt venjatius- o potser em respectaran més… Això sí, m’he quedat ben ampla i la meva autoestima a fet un salt qualitatiu considerable. Tot sigui per evaquar noses i descansar millor.

També m'he recordat d'en Roland amb qui sempre m'havia hagut de mossegar la llengua perquè ell ho sabia tot i pontificava com si hagués estat l'autor de les Taules de la Llei. Això tampoc no tornarà a passar, mai més.


Ah! I per últim, m'he canviat els llançols acrílics del llit per uns de seda natural i a més a més ara dormo nua. La suavitat i l’adaptabilitat de la seda embolcallant el meu cos, em recorden els braços d’un amant tendre i generós que sens dubte m’han de provocar somnis eròtics força més glamurosos i gratificants, que ja toca, ostres!

27 de maig 2010

Reivindicant la dignitat

L’any 2005 vaig escriure un relat que es titulava “La compassió del polític”, que vaig publicar a la web relatsencatala.com. Avui, a ran de tot el què està passant amb els funcionaris, l’he volgut rescatar en part i ajustar-lo a la conjuntura actual.

Fa anys que treballo a la administració pública. Vaig accedir-hi amb setze anys, després de fer el batxillerat i just en acabar els estudis de secretariat a l’escola de monges quan encara manava el Generalísimo. Encara recordo que em vaig presentar a les proves de selecció portant el vestit d’uniforme i mitjons.

Com que era molt jove i tenia els estudis frescos, molt per sobre dels altres que competien amb mi i a més havia estat una bona estudiant, vaig treure el número u -sense padrins!-, de manera que el juny de 1969 just abans que els americans posessin el peu a la Lluna, jo el posava a l’Ajuntament en una feina que m’hauria de durar tota la vida. Cobraria poquet, però era segura. La mare ho tenia molt clar això, que havia passat molta gana a la guerra. I em podria jubilar als 58, després de 40 de servei, amb el cent per cent del sou!

Vaig haver de 'jurar' Los Principios Fundamentales del Movimiento (o així consta…), requisit bàsic i imprescindible per exercir un treball d’auxiliar administrativa de tanta responsabilitat, dignitat i exemplaritat com el que m’esperava. Pel que em van explicar els companys més antics, no s’hi valia prometre, s’havia de jurar, és a dir: posar Déu per testimoni. Si n’era d’important!

La mare em deia que havia tingut molta sort -com si jo no m’ho hagués guanyat- i els amics em deien amb un toc de menyspreu mal dissimulat i sornaguer: “A l’ajuntament treballes...?” I aquesta ha estat una constant durant tota la meva vida; de manera que en el meu interior sempre he sentit una mena de vergonya per treballar on treballo i moltes vegades me’n he amagat fins i tot davant la família.

Tenint en compte la meva joventut llavors, sembla que hagués pogut estar fàcil manipular-me i girar-me cap al Régimen, però des de petita sempre he rebutjat l’autoritat per se, i no hi vaig combregar mai amb aquelles idees, la qual cosa ha fet que tampoc no hagi estat mai de la línia dura. Tampoc he estat llepaculs ni he venut els companys a canvi de prebendes, i, tot plegat, m'ha portat no pocs disgustos, amén de la manca de promoció. He procurat ser responsable fins i tot creativa, dintre del què cap, però a l’administració pública això no ven.

I ves per on que un dia va arribar la democràcia. Uff, quina il.lusió! Ara sí que ens refarem i aconseguirem assolir la dignitat que ens pertoca...!, se’m va acudir. Doncs no, tampoc. Per ressentiment, per enveja o per tòpics, som qui som, mani qui mani. Una vegada un candidat a regidor em va dir : “Jo lluitaré perque vosaltres -els funcionaris- no pugueu aparcar a la plaça”. Bon programa, si senyor!, vaig pensar. La seva banadera, la seva lliuta, allò que l’empenyia a treballar en favor dels drets dels conciutadans consistia en això: “que nosaltres no poguessim aparcar a la plaça”. Ell sí, però, a totes hores, tots els dies de la setmana aparcament fix, gratuït i vigilat. Faltaria més!

Com que ja tinc una edat, doncs, hores d’ara en podria explicar de tots colors, però el més trist és referir-me al desencís –que no amargor-, o cinisme que s’ha anat apoderant de mi al llarg d’aquests anys. A vegades ni jo m’ho crec i em pregunto còm he pogut resistir tant de temps i què dimonis hi faig aquí, niña que tu vales mucho.

..............................

Tot aquest preàmbul, ve a compte de la situació que ara mateix m'ha tocat viure com a funcionària: resulta que en el darrer quart d'hora de partit van i em canvien radicalment les regles de joc perquè l’equip contrari ha equivocat l’estratègia i, a més a més, els seus jugadors són dolents i no n’encerten ni una. Se’m podrà dir que hi ha gent que s’ho passa pitjor. És veritat, i ho lamento sincerament, però jo no en tinc la culpa i també tinc dret a dir el què penso i com em sento, tant si aixeco odis com amors.

I és que darrerament, tant a la premsa, com al fòrums, a les TV i les ràdios es venen escoltant opinions i sentències despectives i miserables contra nosaltres a qui, en força ocasions, no semblen considerar-nos ni persones de ple dret. Avui dia encara m’hi trobo: “Vostè està qui perquè jo li pago”, m’han dit des de l’altra banda de la taula assenyalant-me amb el dit: “Està al servei del ciutadà”, com un esclavet, es veu. Com si jo no pagués també la contribució, ni la seguretat social, ni fes la declaració de la renda i l’ajuntament em regalés l’entrada als museus municipals o a la piscina pública i el gual per entrar al garatx o la taxa d’escombraries.

Aquest concepte suat i pervers del ‘servidor públic’que no hem aconseguit trencar, governi qui governi, fa que qualsevol palangana es cregui amb dret fins tot, si li ve de gust, a insultar-nos sense manies. Recordo el dia que un home, cridant com un boig, va agafar per la camisa l’arquitecte municipal i la hi va esberlar per l’esquena de dalt a baix. I no va passar res. O un altre que traficava amb nínxols que em va advertir –també assenyalant-me amb el dit i apuntant directament als ulls- que ell havia fet la guerra i que tenia fusell.

No ens equivoquem. No som “servidors públics”, som “treballadors del sector públic” que és ben diferent, i un concepte bàsic pel que fa a la nostra dignitat com a persones.

Que ser funcionari és aspirar a poc en la vida? Podria ser, o no, segons es miri. Segurament, la majoria -els d'abaix- no serem mai rics ni podrem fer massa inversions mil.lionàries ni ens beneficiarem dels imports que es recapten per les taxes que l’ajuntament aplica en llicències d’obres o d’activitats, plus vàlues o del que sigui (sobre tot quan anaven grassos). En qualsevol cas, ser funcionari és un decisió personal, com la de qui decideix muntar una empresa, ser botiguer o dissenyador de sabates. Jo he he optat, lícitament -com ho podria fer qualsevol persona que hagi estudiat-, per l’estabilitat encara que no guanyi molts diners. Ningú no m’ho ha donat ni m’ho pot retreure, sinó que és un dret que m’he guanyat. I per tant, no m'haig de justificar ni demanar perdó a ningú.

I amb tot aquest enrenou de les retallades i les improvitzacions de tot pelatge ¿algú es pot imaginar com deuen estar treballant els “matxaques” dels Ministerios amb aquests decrets i contradedrets, afirmacions, rectificacions, ordres i desacreditacions, fent i desfent? Si és per acabar boig! Com volen que els administratius, auxiliars mileuristes i subalterns que fan les fotocòpies se’ls prenguin seriosament, als polítics? Primer, corre que em cago, i al minut següent, estripa-ho tot que he cambiat d’opinió i penja el paper al wàter... i d’aquesta manera, un dia sí y un altre també.

Algú ha pensat que la mala preparació d’una bona part dels nostres polítics -els d'allà i els d'aquí- que assumeixen responsabilitats per a les quals no tenen formació ni aptituds (només cal mirar-ho a Internet), que si són on són és perquè el seu mèrit principal ha estat medrar en el partit a cop de colze i xafada d’ull de poll, i que això fa que les seves decisions siguin immadures, desgavellades, a voltes, fins i tot, perilloses? Gràcies a la seva mediocritat i als seus despropòsits megalòmens sense càlcul, o directament corruptes (polítics, empreses públiques, assessors, alts càrrecs, determinats tècnics...., uns i altres acumulant càrrecs o llocs de treball) han acabat per arruinar el país en un clar exponent del Pincipio de Peter. Per tant, haig de concloure, que si nosaltes som mals treballadors no és altra cosa que el reflex de la seva incompetència. Així de senzill. I per aquest motiu ens detesten ells també.

Des de sempre he tingut molt clar que si les directius que rebo dels que estan per sobre meu fossin clares, si fossin coherents i conseqüents, si em respectessin com a persona i no em deixessin amb el cul enlaire com ha passat infinitat de vegades quan he pres una iniciativa, jo executaria bé la meva feina y, sens dubte, seria molt més eficaç (a més de ser més feliç, que ja m’agradaria) en benefici de tothom.

Però mana qui mana, i ho fa com ho fa... i, nedant entre dues aigües -la dels administradors i la dels administrats-, ens trobem els funcionaris "servint" dos amos antagònics. Gens fàcil.

14 de maig 2010

Quan moren els cadells

Avui a les quatre hores d’aquesta tarda gèlida de primavera tardana, la meitat del poble, els de tota la vida, ens hem trobat sense dir-nos-ho a les portes de l’església. Erem molts. Anàvem a fer costat uns amics; potser sí que n’hi hauria algun a qui el movia la morbositat, però ben pocs, n’estic segura. La gran majoria hi anàvem a solidaritzar-nos amb el seu dolor amb un silenci respectuós i sostingut sota un cel de plom, amenaçador, perquè l’emoció havia deixat massivament les goles paralitzades.

Quatre cadells havien mort. Aquells amics, un matrimoni madur, acabava de perdre d’un sol cop de falç net i cruel un fill, la seva dona i dos néts molt petits en un accident de trànsit. Jo guaitava la cara dels meus amics: les faccions inexpressives del patricarca, que no obstant delataven un sofriment incrèdul i inabasable, les galtes despenjades i els ulls envermellits d’ella… tot i així, la sobrietat i l'enteresa, lluny d'istrionismes d'altres cultures. Aquells dos rostres que s’havien fet vells de sobte, eren únics, incomparables amb els de la resta.

I és que, deien uns: Ningú no hauria de sobreviure als seus fills. El dolor és massa fort i és quelcom fora de la lògica. Certament. Però, si bé no és lògic, sí que és, en canvi, natural. De fet, és la cosa més natural del món, però no ens agrada i, per tant, no volem ni pensar-ho. No volem donar la més mínima oportunitat a la idea. Jo mateixa, em resisteixo a imaginar-m’ho.

Si observem la natura, però, tots els animals, més sovint que escassament, perden cadells en el transcurs de la seva vida. Tots els animals, els més grans, els més forts, els més valents, els més roïns, els més abnegats, els més insignificants, tots, absolutament tots perden, a voltes, fins i tot, cadellades senceres: o per manca de menjar, o a causa dels predadors, o en lluites per la jerarquia, o per debilitat congènita… el més natural és perdre cadells.

I entre els humans? Doncs el mateix: a les tribus d’Àfrica -del capdemunt al capdevall-, a l’Àsia, a les grans ciutats de l’Índia o a Sudamèrica, a tots els continents i estats -llevat dels del primer món- moren a diari mil.lers de nens, parteres i joves. No obstant, tots ells, animals i aquells humans tiren endavant a pesar de gran pena per la pèrdua.

Ara bé, nosaltres, els occidentals, som diferents. Nosaltres n'hem perdut el costum i per això se’ns fa tan extranya la possibilitat que sobrevisquem als fills i per això, quan passa, no ho superem mai més. Els nostres infants neixen amb mesures higièniques extraordinàries, tenim medicaments i aparells per al cas que tingui dificultats i calgui reanimar-lo, curar-lo, vacunar-lo… Quantes dones moren de part, quants nens moren al néixer a Occident? És del tot inusual aquí. Els tractem com a tresors (que ho són), els donem la millor educació, l’estat ha establert mecanismes per a tenir cura d’ells si els seus progenitors no els atenen com cal, i disfruten d’una sanitat que els fa gairebé invulnerables. O això volem pensar. No, al meu no li passarà, ens diem amb ingenuitat.

El que passa, és que al capdevall la ‘Natura’ (Déu, per alguns), el destí o, per a mí, simplement l’atzar és qui mana: els planetes s’han posat de renglera quan just en aquell moment hom passava per allà... i zas!! I aquí, els mortals civilitzats que som no tenim cap mena de control possible. Ni la cobdícia, ni la riquesa, ni l’agressivitat, ni la passivitat, ni la fugida, ni tan sols bonomia o la saviesa ens pot deslliurar quan arriba el moment. Si n’és d’absurd.

I és que a nosaltres, els occidentals, si se’ns moren els fills quan, a més a més, en tenim pocs i tard, què ens queda? Què en farem del nostre bagatge intel.lectual i material? Com ens perpetuarem els qui no creiem en una vida eterna? No tinc la resposta. Només sé que ningú no està per sobre del bé ni del mal, i que, per tant, hem d'estar preparats per si els nostres cadells se’ns moren abans de temps.

07 de maig 2010

La falsa moral

El programa Mil.lènium del 6 de maig que s'emet al Canal 33, va tractar sobre la pederàstia. En el transcurs, el moderador va entrevistar na Sefa Amell, que representava una associació cristiana, n’Eulogi Borto que parlava des del punt de vista jurídic, i en Josep Miró i Ardèvol, exdirigent de CDC -que va ser expedientat per haver demanat la no votació per a formar part al Senat de dos memebres del propi partit- el qual ho feia en defensa de l’Església catòlica.

Em van cirdar especialment l’atenció la vehemència i, sobre tot, els arguments més que discutibles del Sr. Miró i Ardèvol, el qual es va atrevir a comparar els casos de pederàstia de molts sacerdots d'arreu del món amb el casos d’en Polanski i d’en Javier Gurruchaga (i va citar explíciatment els noms d’ambdós). Com s’atreveix? em va venir al cap! Per una part, en Javier Gurruchaga va ser absolt amb sentència ferma del Tribunal de Justícia de Sevilla el març de 1998, i en Polanski també ha estat sotmès a la justícia i encara cueja tot i el temps transcorregut; però és que en cap dels dos casos, cap d’aquestes dues persones -que ell va fer servir d’exemple- han fet bandera de la seva moralitat, ni han intentat imposar-la a ningú.

L’Església catòlica té una responsabilitat afegida i molt més gran en tota aquesta qüestió perquè, per una banda, el Seu regne no és "d'eixe món" i, per l'altra, perquè un dels seus pilars és precisament tot allò que envolta les relacions sexuals del tipus que siguin. El sexe és per a l’Església catòlica la mare de totes les batalles, per tant, d’aquí la seva obligació inexcusable d’exemple que va més enllà i no té res a veure amb de la de qualsevol mortal ni amb la de cap altra associació. Com s’atreveix a fer aquestes comparcions el Sr. Miró? I, tan curt de gambals és que no s’adona que, a més a més, en Javier Gurruchaga el pot demandar per difamació? Jo ho faria.

18 de gener 2010

La veritat de la Veritat

Vaig llegir ja fa un temps un article d’en Quim Monzó publicat a La Vanguardia referit al color roig o grana de les samarretes del Nàstic. L’article era aparentment intrascendent, atesa la temàtica, però una frase em va cridar amb força l’atenció: “Las rutinas no cuestionadas tienen la capacidad de provocar espejismos colectivos”. A mi, que em dedico al sector públic des de fa anys, no cal que m’ho jurin que fins i tot en podria donar lliçons, sobre tot quan em diuen allò de: “Ai, si això no s’ha fet mai…!!!” o també”, “Ai, si sempre ho fem així…!!!” El paradigma de la creativitat elevat a l’infinit.

L’afirmació d’en Quim, no obstant, em va quedar al cap, latent, coent-se. I, tot i que no és ben bé el mateix, d’alguna manera em lliga amb el contingut d’un e-mail que vaig escriure fa poc a un amic -el qual sovint m’envia correus amb oracions i pensaments positius- en resposta al seu on hi havia un seguit de sentències de savis i teòrics considerats clàssics inqüestionables referides a la necessitat humana de cercar la “Veritat”. A la meva resposta li deia al meu amic que sembla que la tendència de les persones hauria de ser, com deien aquells savis, la recerca incansable de la Veritat per sobre de tot; que així seriém nosaltres més savis i més feliços.

La realitat, però, és tossuda i va per un altre cantó, de manera que si ens ho mirem amb distància podrem veure que la Veritat, de fet, és el que menys interessa. És duríssim haver-nos de reconèixer que la nostra vida és, per mèrits propis, un desgavell a causa de la pròpia desídia, la covardia, l’estultícia, l’egoísme, la sobèrbia o la dependència, entre altres. Una veritat veritable, núa, ens pot ferir greument. Cal, doncs?

M’agrada col.leccionar articles i entrevistes als diaris sobre aspectes i persones que em qüestionen o em descobreixen aspectes diferents. En tinc una, l’autor de la qual diu: “Veo lo que creo” (a l’inrevés d’allò que li va dir St. Tomás a Jesús en relació a la llaga); és a dir, que si una cosa no me la crec, llavors tampoc no la veig de cap manera. O sigui, primer és creure, després veure. Si jo tinc fermament arrelats determinats valors, no em valen demostracions empíriques que ho neguin pèr evidents que siguin. Només així s’explicaria el fenòmen de les posicions fonamentalistes i de tot allò indemostrable en nom de la ’Veritat’ que hom defensa amb la vida si cal. Un altra entrevista feta a un prestigiós neuròleg deia: “El cerebro no está diseñado para buscar la verdad, sino que lo está para sobrevivir y si para ello ha de engañarse, se engaña sin remordimiento”. Així que cadascú, de forma individual (o en grup compacte, com diu en Quim) té la seva pròpia veritat; aquella que personalment i interiorment creu que li perjudica menys, aquella que li agrada més i que, per tant, es vol creure. Davant quelcom que no ens convé, ens fem el nostre propi muntatge mental, el justifiquem, ens el creiem, i tot arreglat.

I qui digui que no ho ha fet mai això, s’enganya... encara que no ho sàpiga.

01 de gener 2010

El maleït Cap d'Any

Ja n’ha caigut un altre, d’any. Se suposa que és una cosa bona perquè això voldir que encara estic viva, que encara em queda corda, però també puc considerar que estic més a prop de la mort, que ja en començo a tenir més al darrere que al davant; així que, a mesura que passo anys, massa clar no ho tinc…

I s’ha de celebrar, és clar. Tot i així, sigui una cosa o l’altra, s’ha de celebrar. El que passa és que jo, quan en tenia molts per davant ja no ho portava gens bé. De joveneta m’havia fet farts de plorar la nit de Cap d’Any mocs i llàgrimes avall: perquè el noi que m’agradava no em feia cas; o perquè els cabells, que tinc arrissats, no em quedaven prou estirats tot i les hores que havia passat amb la rosca al cap i les passades amb la planxa de la roba; o perquè el vestit que la mare trobava moníssim, jo el trobava horrorós. En fi, per una cosa o per una altra, ni de jove, ni de menys jove, ni de madura, el Cap d’Any i jo mai hem estat bons amics. I seguint la tònica habitual, aquest any, tral.là-tral.lera.

Des de sempre, el Nadal ha estat una festa familiar de retrobament: de pares, de fills (grans i petits), d’avis, cuyats, sogres. Tots junts rient (?), menjant, bevent i fent cagar el ‘tió’ fins a les vuit o les nou del vespre. Però el Cap d’Any és quelcom diferent. El Cap d’Any és una data que celebren les persones que ja tenen consciència del que és el pas del temps, és a dir, els adults (o quasi). És una data per a fer propòsits, reflexions, expressar desitjos, i, oh hi tant!, per al romanticisme. Les dones ens vestim seductores amb lluentons i els homes amb allò que els fa veure més elegants, ambdós perfumats amb la fragància que més ens identifica. Ésperem passar una vetllada agradable amb la nostra parella (o trobar-ne una) o els amics en un entorn més o menys glamurós i competitiu.

Però… -sempre el ‘però’-, qué passa quan després que hom s’ha vestit per sortir a matar, resulta que es troba el local escollit ple de canalla que criden, ploren, corren i asfalten amb joguines tot l’espai on suposadament hem de ballar arrapats al coll del nostre estimat? Doncs passa que la màgia se’n va a prendre pel sac. Ni espelmes, ni reflexions, ni propòsits, ni molt menys el romanticisme, i ni tan sols escoltar les campanades perquè el xibarri dels petits energúmens no ens les deixa sentir. Només maleïr la despesa i esperar que la tortura s’acabi aviat. Arribar a casa, cabrejada i arrencar-me el monyo, treure’m el maquillatge i penjar a l’armari el vestit de lluentons que, no cal dir, no tonaré a utilitzar.

Ara bé, el problema, en realitat, no és la canalla. El problema (com els amos dels gossos que caguen al carrer) són els pares. Els pares que no saben educar els seus fills i que, pitjor encara, no saben que no es pot anar a tot arreu amb nens petits; pares que ni se’ls ha passat pel cap que els nens petits fan coses que són incompatibles amb les que fan els adults que no són els seus pares, i que un camió de bombers és incompatible amb el glamur. Ells –els pares- els troben tan macos, els seus fills! que no se’ls acut que als demés no ens puguin agradar tant com a ells, que en una situació com aquesta no fan gràcia i que ens atabalen. Simplement, no ho entenen. I diria que no és pas tant difícil d’entendre que les persones som diferents en cada etapa de les nostres vides. Però és que a cadascú li agrada tant allò que ha produit amb el seu esforç personal (ja siguin nens o art) que es veu que ho considera immillorable i incomparable amb el dels altres.

El que passa és que hi ha una edat per a cada cosa, i si ara toca tenir cura de nens petits, perquè així ho han triat, doncs hom s’ha d’esperar a que creixin (o deixar-los a càrrec d’algú) per fer tot allò que correspon al món dels adults; però barrejar-ho, inquivir-ho tant si vols com si no, és una bestiesa i una falta de respecte per a les altres persones que no estan en la seva mateixa circumstància. Algú em podrà dir que soc intransigent. Doncs, sí. Amb això sí que ho soc perquè m’he hagut de fer repicar i empassar-me un marró que no era meu.

Sigui com sigui, gràcies a déu, ja ha passat. Només que a conseqüència d’aquesta nit maleïda, avui m’he despertat de mal humor, i amb el dia que ha fet, tant ventós, estava segura que no acabaria pas bé. He pujat al cotxe sense saber ben bé cap on anava i he estat conduint més de dues hores fins que m’he trobat a Barcelona. Aniré al cinema, m’he dit, a veure si el cervell se’m descongestiona una mica. He anat a veure el darrer film de’n Woody Allen: “Si la cosa funciona”. No crec pas que guanyi cap Òscar però pel cas tant hi fa; el mestre, com acostuma a ser habitual, s’ho fa venir bé per a lligar-ho tot anant des del pessimisme recalcitrant a una solució ideal del tot impensable en la vida diària. Tot i així, la sensació que estem tant en mans de l’atzar que en qualsevol moment la vida pot donar un tomb de tal manera que, sense proposar-t’ho, t’enclasti contra allò que cercaves, sovint sense saber-ho, m’ha donat una alenada d’esperança i d’optimisme que m’ha arranjat el dia. I és que normalment esperem que passi el pitjor, però també podria ser que vingués el millor, oi? Vet aquí que l’he encertada! I ara, a mantanir-me a l’aguait. Qui sap...