01 de gener 2010

El maleït Cap d'Any

Ja n’ha caigut un altre, d’any. Se suposa que és una cosa bona perquè això voldir que encara estic viva, que encara em queda corda, però també puc considerar que estic més a prop de la mort, que ja en començo a tenir més al darrere que al davant; així que, a mesura que passo anys, massa clar no ho tinc…

I s’ha de celebrar, és clar. Tot i així, sigui una cosa o l’altra, s’ha de celebrar. El que passa és que jo, quan en tenia molts per davant ja no ho portava gens bé. De joveneta m’havia fet farts de plorar la nit de Cap d’Any mocs i llàgrimes avall: perquè el noi que m’agradava no em feia cas; o perquè els cabells, que tinc arrissats, no em quedaven prou estirats tot i les hores que havia passat amb la rosca al cap i les passades amb la planxa de la roba; o perquè el vestit que la mare trobava moníssim, jo el trobava horrorós. En fi, per una cosa o per una altra, ni de jove, ni de menys jove, ni de madura, el Cap d’Any i jo mai hem estat bons amics. I seguint la tònica habitual, aquest any, tral.là-tral.lera.

Des de sempre, el Nadal ha estat una festa familiar de retrobament: de pares, de fills (grans i petits), d’avis, cuyats, sogres. Tots junts rient (?), menjant, bevent i fent cagar el ‘tió’ fins a les vuit o les nou del vespre. Però el Cap d’Any és quelcom diferent. El Cap d’Any és una data que celebren les persones que ja tenen consciència del que és el pas del temps, és a dir, els adults (o quasi). És una data per a fer propòsits, reflexions, expressar desitjos, i, oh hi tant!, per al romanticisme. Les dones ens vestim seductores amb lluentons i els homes amb allò que els fa veure més elegants, ambdós perfumats amb la fragància que més ens identifica. Ésperem passar una vetllada agradable amb la nostra parella (o trobar-ne una) o els amics en un entorn més o menys glamurós i competitiu.

Però… -sempre el ‘però’-, qué passa quan després que hom s’ha vestit per sortir a matar, resulta que es troba el local escollit ple de canalla que criden, ploren, corren i asfalten amb joguines tot l’espai on suposadament hem de ballar arrapats al coll del nostre estimat? Doncs passa que la màgia se’n va a prendre pel sac. Ni espelmes, ni reflexions, ni propòsits, ni molt menys el romanticisme, i ni tan sols escoltar les campanades perquè el xibarri dels petits energúmens no ens les deixa sentir. Només maleïr la despesa i esperar que la tortura s’acabi aviat. Arribar a casa, cabrejada i arrencar-me el monyo, treure’m el maquillatge i penjar a l’armari el vestit de lluentons que, no cal dir, no tonaré a utilitzar.

Ara bé, el problema, en realitat, no és la canalla. El problema (com els amos dels gossos que caguen al carrer) són els pares. Els pares que no saben educar els seus fills i que, pitjor encara, no saben que no es pot anar a tot arreu amb nens petits; pares que ni se’ls ha passat pel cap que els nens petits fan coses que són incompatibles amb les que fan els adults que no són els seus pares, i que un camió de bombers és incompatible amb el glamur. Ells –els pares- els troben tan macos, els seus fills! que no se’ls acut que als demés no ens puguin agradar tant com a ells, que en una situació com aquesta no fan gràcia i que ens atabalen. Simplement, no ho entenen. I diria que no és pas tant difícil d’entendre que les persones som diferents en cada etapa de les nostres vides. Però és que a cadascú li agrada tant allò que ha produit amb el seu esforç personal (ja siguin nens o art) que es veu que ho considera immillorable i incomparable amb el dels altres.

El que passa és que hi ha una edat per a cada cosa, i si ara toca tenir cura de nens petits, perquè així ho han triat, doncs hom s’ha d’esperar a que creixin (o deixar-los a càrrec d’algú) per fer tot allò que correspon al món dels adults; però barrejar-ho, inquivir-ho tant si vols com si no, és una bestiesa i una falta de respecte per a les altres persones que no estan en la seva mateixa circumstància. Algú em podrà dir que soc intransigent. Doncs, sí. Amb això sí que ho soc perquè m’he hagut de fer repicar i empassar-me un marró que no era meu.

Sigui com sigui, gràcies a déu, ja ha passat. Només que a conseqüència d’aquesta nit maleïda, avui m’he despertat de mal humor, i amb el dia que ha fet, tant ventós, estava segura que no acabaria pas bé. He pujat al cotxe sense saber ben bé cap on anava i he estat conduint més de dues hores fins que m’he trobat a Barcelona. Aniré al cinema, m’he dit, a veure si el cervell se’m descongestiona una mica. He anat a veure el darrer film de’n Woody Allen: “Si la cosa funciona”. No crec pas que guanyi cap Òscar però pel cas tant hi fa; el mestre, com acostuma a ser habitual, s’ho fa venir bé per a lligar-ho tot anant des del pessimisme recalcitrant a una solució ideal del tot impensable en la vida diària. Tot i així, la sensació que estem tant en mans de l’atzar que en qualsevol moment la vida pot donar un tomb de tal manera que, sense proposar-t’ho, t’enclasti contra allò que cercaves, sovint sense saber-ho, m’ha donat una alenada d’esperança i d’optimisme que m’ha arranjat el dia. I és que normalment esperem que passi el pitjor, però també podria ser que vingués el millor, oi? Vet aquí que l’he encertada! I ara, a mantanir-me a l’aguait. Qui sap...

2 comentaris:

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

Maleit, perquè si només és una dat dels calendari.. un dia en el calendari.
Entenc que la majoria, jo dec ser un ésser estrany, ho celebra amb lluentons i calces vermelles i a veure que fem... però és una nit com una altra, per mi si!

Perquè sempre que he celebrat aquesta festa del pas del calendari m'he sentit absurd. Però ha sigut un dia més de les festes estar en companyia, sopar i beure i parlar i ballar jo no hi he ant mai a ballar, ara que hi penso si, fa molts anys i la veritat al cap de poc rato ja érem de camí cap a casa amb la parella d'aquell moment...
I les persones que he conegut amb els anys, per les circumstancies que fossin, que ho havien celebrat, la nostàlgia els matava vius...

O sigui que...
cada dia cada nit és un nou dia i una nova nit per poder celebrar... que tes viu!

apa petons i un altre dia a veure si anem junts!

Ric@rd Ribas ha dit...

T'has fet de pregar, quasi be un any ha passat del teu darrer "imput": "desvarios del sexo i..."
L'he de tornar a llegir; però cada cop estic més convençut que he de desaparèixer el 21/12 i tornar el 7/01, a qualsevol lloc on Nadal no signifiqui rés.
I com diu en Joan: "cada dia és un dia per celebrar"
s#lut