18 de gener 2010

La veritat de la Veritat

Vaig llegir ja fa un temps un article d’en Quim Monzó publicat a La Vanguardia referit al color roig o grana de les samarretes del Nàstic. L’article era aparentment intrascendent, atesa la temàtica, però una frase em va cridar amb força l’atenció: “Las rutinas no cuestionadas tienen la capacidad de provocar espejismos colectivos”. A mi, que em dedico al sector públic des de fa anys, no cal que m’ho jurin que fins i tot en podria donar lliçons, sobre tot quan em diuen allò de: “Ai, si això no s’ha fet mai…!!!” o també”, “Ai, si sempre ho fem així…!!!” El paradigma de la creativitat elevat a l’infinit.

L’afirmació d’en Quim, no obstant, em va quedar al cap, latent, coent-se. I, tot i que no és ben bé el mateix, d’alguna manera em lliga amb el contingut d’un e-mail que vaig escriure fa poc a un amic -el qual sovint m’envia correus amb oracions i pensaments positius- en resposta al seu on hi havia un seguit de sentències de savis i teòrics considerats clàssics inqüestionables referides a la necessitat humana de cercar la “Veritat”. A la meva resposta li deia al meu amic que sembla que la tendència de les persones hauria de ser, com deien aquells savis, la recerca incansable de la Veritat per sobre de tot; que així seriém nosaltres més savis i més feliços.

La realitat, però, és tossuda i va per un altre cantó, de manera que si ens ho mirem amb distància podrem veure que la Veritat, de fet, és el que menys interessa. És duríssim haver-nos de reconèixer que la nostra vida és, per mèrits propis, un desgavell a causa de la pròpia desídia, la covardia, l’estultícia, l’egoísme, la sobèrbia o la dependència, entre altres. Una veritat veritable, núa, ens pot ferir greument. Cal, doncs?

M’agrada col.leccionar articles i entrevistes als diaris sobre aspectes i persones que em qüestionen o em descobreixen aspectes diferents. En tinc una, l’autor de la qual diu: “Veo lo que creo” (a l’inrevés d’allò que li va dir St. Tomás a Jesús en relació a la llaga); és a dir, que si una cosa no me la crec, llavors tampoc no la veig de cap manera. O sigui, primer és creure, després veure. Si jo tinc fermament arrelats determinats valors, no em valen demostracions empíriques que ho neguin pèr evidents que siguin. Només així s’explicaria el fenòmen de les posicions fonamentalistes i de tot allò indemostrable en nom de la ’Veritat’ que hom defensa amb la vida si cal. Un altra entrevista feta a un prestigiós neuròleg deia: “El cerebro no está diseñado para buscar la verdad, sino que lo está para sobrevivir y si para ello ha de engañarse, se engaña sin remordimiento”. Així que cadascú, de forma individual (o en grup compacte, com diu en Quim) té la seva pròpia veritat; aquella que personalment i interiorment creu que li perjudica menys, aquella que li agrada més i que, per tant, es vol creure. Davant quelcom que no ens convé, ens fem el nostre propi muntatge mental, el justifiquem, ens el creiem, i tot arreglat.

I qui digui que no ho ha fet mai això, s’enganya... encara que no ho sàpiga.