16 de juny 2010

Escatologia creativa



Somio molt quan dormo. Desperta no, que jo em penso molt el què faig. I somio veritables històries amb colors i olors i en tinc escrites al voltant de la cinquantena, perquè jo recordo perfectament els meus somnis. Només és qüestió de fer un petit però acurat exercici abans de llevar-se del llit, sinó els somnis s’obliden ràpidament. Per això els recordo de forma tan clara.

Fa uns dotze o quinze anys tenia tendència a somiar de manera recurrent que robava o bé que adquiria objectes de forma poc lícita. Que feia trampes, vaja. Les coses que robava tenien poc valor econòmic (bijuteria antiga o ètnica), però a mi m’agradaven, eren boniques a la meva vista i per això me les emportava encara que no fossin meves ni que ningú m’hagués donat permís per endur-me-les. Una vegada, però, vaig somiar que al terra de no sé on hi havia espargits un grapat de diamants sense polir. La gent hi passava per sobre trepitjant-los sense ni mirar-se’ls però jo que m’hi havia fixat i m’havia adonat del seu valor, em deia a mi mateixa: “Com és possible que ningú no se’n adoni? Doncs jo sí que li sé trobar i si ells no en fan cas, me’ls quedo”. Va ser l’única vegada que l’objecte tenia un valor elevat. El meu psicòleg llavors em va dir que al seu parer, jo tenia algun tipus de mancança, alguna cosa que no podia aconseguir i que el fet de robar en somnis era una mena de compensació. De fet, la meva vida ha canviat molt en els darrers anys, així que és probable que d'alguna forma hagi aconseguit allò que em deia el psicòleg, perquè ja fa molt temps que ja no somio que robo.

Però com que la ment és lliure –o això volem creure-, ara em passa que aquell somni que tenia ha canviat per un altre que m’inquieta tant o més. Ara somio que no puc fer caca, curt i ras. Però no perquè pateixi de restrenyiment, no; el problema és un altre o uns altres. En realitat, son una pila de problemes tan disbaratats i diversos, que fan que em resulti impossible dur a terme aquesta activitat fisiològica tan necessària.

Vegem-ne alguns: El water està brut i no m’hi vull asseure; o no té porta; o la porta és curta i qui passi per davant em veurà fent ganyotes mentre m'hi esforço; o és al mig de la sala amb tot de gent i em fa vergonya; o és al pis de dalt i no hi ha escala per arribar-hi; o és al soterrani i no hi ha llum; o no té forat; o la porta està encallada i no la puc obrir; o la tapa està enganxada i no la puc aixecar; o està inundat; o està ocupat i l'ususari no acaba ni ara ni mai; o la tassa, la banyera i el bidet estan tant apretats que no m’hi caben les cames per asseure’m… En fi, tot una corrua de situacions i circumstàncies d’allò més absurdes i frustrants, alienes a mi, que m’impedeixen anar de cos, dit finament.

Els dos darrers, no obstant, han estat un xic diferents :

-Jo havia anat a una habitació on la tassa del wàter disposava només d'una escletxa d'un dit d'ample. Que difícil, dimonis! pensava. No sabia com fer-m’ho per encertar just a la ranura i em mirava preocupada l’escletxa intentant trobar la solució adient. Però, mentre pensava i em concentrarva en trobar l’estratègia que aplicaria, algú va entrar destorbant-me amb bagenades i preguntes que no venien al cas. Amb el maldecap estava tenint i aquell borinot vinga instigar-me, fins que amb una rebufada com la d'un gat mesquer el vaig foragitar, que no m’amoïnés amb bestieses, que estava molt ocupada i era inoportú. No recordo com va acabar la cosa, però em sembla que no vaig trobar la forma.

-La tassa del wàter estava enmoquetada tant per fora com per dins, per tant, quedaria tot brut i no podria netejar-ho perquè la moqueta hauria quedat tota empastifada. La cosa era urgent i calia trobar una solució però jo no veia la forma de resoldre-ho. En aquesta ocasió, també, mentre m’expremia el cervell cercant una una sortida, si més no suficient, va entrar algú explicant-me tofolades que tampoc no venien al cas i em distreien d’allò que havia de fer. Així que també el vaig haver d’engegar a pastar de males maneres. Aquest cop tampoc tinc clar com va acabar: si sí, o si no.


Arribat a aquest punt i com que el somni en es repetia en totes les seves variants un dia si i un altre també, em vaig adonar que estava perduda i, més que res, ben preocupada, perquè no sabia què fer atès que no identificava què anava malament. I cap al psicòleg un altre cop, com si anés a veure l’Oracle de Delfos a demanar-li que convoqués als déus i m’ajudés a trobar el desllorigador, mai millor dit.

El professional, de la meva absoluta confiança, va asseverar que al seu parer jo portava molta, massa, ràbia acumulada de temps i temps que no havia trobat la forma d’eliminar. Això no obstant, em va fer notar que en aquestes dues ultimes ocasions la diferència substancial respecte a les habituals era que jo havia plantat cara. Em calia doncs, sí o sí, fer una recerca personal a fi de descobrir quina era la font de la meva ira. És clar que, un cop descoberta, hauria d’actuar amb conseqüència i valentia, fos el què fos...

.................................


Li he fet cas i m'he expremut el cervell a consciència, i passats un parell de mesos se m’ha acudit que una possibilitat ben consistent és la feina on, en general, tenen el costum lleig de tractar el personal de categories inferiors com si fóssim menors d'edat sense criteri (i que qui mana s'ho pensi, no vol dir que ho sigui) i està vist que aquesta circumstància no la porto gens bé. Per tant, si com deia en David Rockefeler “a partir d’una edat, triomfar a la vida és dir que penses”, m'he atrevit a donar un pas al front, obrir la boca i publicar al diari local un article d'opinió on la crítica als meus caps no queda gens dissimulada pels seus nyaps i mala gestió (si més no n'ha sortit un fòrum de comentaris força viu). Si tindrà o no conseqüències directes per a mi, ja es veurà -que ja se sap que els caps i els polítics poden ser molt venjatius- o potser em respectaran més… Això sí, m’he quedat ben ampla i la meva autoestima a fet un salt qualitatiu considerable. Tot sigui per evaquar noses i descansar millor.

També m'he recordat d'en Roland amb qui sempre m'havia hagut de mossegar la llengua perquè ell ho sabia tot i pontificava com si hagués estat l'autor de les Taules de la Llei. Això tampoc no tornarà a passar, mai més.


Ah! I per últim, m'he canviat els llançols acrílics del llit per uns de seda natural i a més a més ara dormo nua. La suavitat i l’adaptabilitat de la seda embolcallant el meu cos, em recorden els braços d’un amant tendre i generós que sens dubte m’han de provocar somnis eròtics força més glamurosos i gratificants, que ja toca, ostres!

1 comentari:

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

ahahah! quin far de riure, t'expliques molt i molt bé...

Doncs, si! ens hem de mostrar tal com som, peti qui peti, jo crec que els demés quan més sincer ets sense ofendre, quan et mostres., qui ets des de dins cap enfora, des de l'anima, ho entenen... i llavors és quan més et respecten. Potser poden sentir enveja, perquè t'has tret la màscara, però segur que confien més en tu.
Potser per por o per el què sigui...
Sobretot per ser com ets....

Lo dels llençols és una provocació literària, però queda bé....

apa bona tarda i un gran petó d'amic...