28 de novembre 2011

Fumar perjudica la salut, o la burilla trapella

Asseguda al sofà de la discoteca, sola i amb un posat displicent i avorrit, la Marta apurava el darrer mil.límetre de la seva cigarreta. I en veure que aquesta ja no donava per a més va optar per llençar la burilla al terra, de mala manera…, lluny i que l’aixafi un altre que tot plegat tampoc no hi havien posat cendrers. Però, ai las!, la Marta va obir els dits que la sostenien abans de temps i la burilla entremeliada se li va escolar per l’escot generós que lluïa, caient al bell mig de la regatera d’uns pits proporcionats i ben posats que no havia tingut cap d’intenció d’amagar. 

-Uff, que em cremo! 

I tant, que cremava! Així que sense perdre els nervis però tampoc el temps, va ficar-s’hi els dits índex i mig per mirar de treure-la, però, inexplicablement, en comptes de treure-la la burilla s’entosudia en esmunyir-se i s’endinsava encara més regatera avall.

-Ostres, que em cremoo!!!

Com que no la repescava i la goma dels sostenidors la premien contra el pit fent-li força mal, se’ls va estirar de tal forma que la burilla trapella li va caure encara més avall anant a parar sobre la pell de l’estómac.

-Dimonis, ara si que em cremooo!!!!!

Li donava cops per veure si la apagava, però, la burilla no estava sobre una superfície dura on l’hauria pogut esclafar i en un moment tot s’hauria acabat, sino que estava en contacte amb la seva pell… i la seva roba!, a veure si acabaria per cremar-se tota sencera a “lo bonzo” i vaja quin lloc que hauria triat per immolar-se sense causa existencial que ho justifiqués.

Mentrestant, al sofà del davant un noi, a qui ella no coneixia, quasi es pixa a sobre contemplant l’escena, i la Marta, que se n’adonava de la riota, se’l mirava amb ulls espurnants d’assassina mentre pensava:
-Si serà borinot! No sé de què riu que faci tanta gràcia? També em podria ajudar, dimonis!!

Però a banda d’aquell pensament, la tortura continuava perquè la burilla continuava fent de les seves mentre li recorria la superfície estomacal d’un cantó a l’altre, i llavors ja no va poder més. Es va alçar del sofà d’una revolada i sense miraments es va mig arrencar la camisa per fer-la saltar al terra d’una vegada, només que amb aquell desconrol la va perdre de vista.

-Collons! Ara se m’ha fotut dins dels pantalonls, la molt bruixa!!!!!!! 

Desesperada i mig descamisada, va sortir corrents cap el lavabo a empentes amb tot aquell que se li posava al davant, abans que les coses no anessin a majors i allí es va despullar sencera… però la burilla no apareixia per enlloc.
-Mala bèstia!! Segur que se m’ha escolat per la cama del pantaló i ha quedat pel passadís. Ufff! Al menys el turment s’ha acabat. 

Les cremandes li feien força mal i la pell se li començava a embutllofar, ara la regatera havia perdut bona part del seu atractiu. S'hi va posar aigua freda per calmar el dolor que anava en augment fins que es va refer una mica. I vejam com ho explicaria a sa mare, que sempre la controlava i l’ensumava perquè no volia que fumés… 

Adolorida i empipada com una mona, se’n va entornar cap el seu sofà on l’esperava l’amiga amb qui havia entrat a la discoteca:
-Saps Marta? No t'ho creuràs, però algun fill de sa mare ha deixat una burilla encesa al sofà, i m’he cremat el cul quan m’hi he assegut!! Si es que hi ha gent que no pensa, ostres!

28 de setembre 2011

El català i altres llegües d’Europa


Acabo d’arribar d'un viatge fantàstic per Sicília. Aclareixo per endavant que mai he estudiat la llengua d'aquell país, només l’he escoltat com qualsevol i he llegit rètols i fulletons.
A la localitat Scicli, al sud de l’illa, vaig estar visitant un edifici que habia estat una església dedicada a Santa Teresa i ara és museu, i la noia que em va fer de guia durant la visita, molt amable i entusiasta, em va fer tota la seva l’explicació en italià pensant-se, no sé per quin motiu, que jo era italiana. En acabar, però, li vaig fer una pregunta i va ser llavors que ella se’n va adonar de que no ho era, d’italiana, de tal forma que, entre estorada i confosa, em va demanar mil disculpes ja que es va pensar que no havia entès res del què m’havia explicat. Jo la vaig tranquil.litzar i li vaig dir que ho havia entés tot, o quasi, llevat d’alguna paraula que, no obstant, el context me l’havia resituada: “És que jo parlo català, que és una llengua d'origen romànic que té molts lligams amb el portuguès, el francès i l’italià, i també amb el castellà, és clar, de manera que això em fa més fàcil i procliu a entendre altres llengües d’Europa”. La noia va quedar gratament sorpresa.

Sembla, doncs, que amb aquest desfici actual per imposar el castellà menystenient el català se’ns vulgui fer més rucs dia a dia. Ah! I que ningú no s’ho cregui allò que ens diuen: “Háblame en cristiano, que no te entiendo”, és que en realitat no volen.

15 de juny 2011

La Venus d'Urbino


http://es.wikipedia.org/wiki/Venus_de_Urbino

Havia passat quasi una setmana i tornava cap a casa; me’n anava a cercar el bus que m’havia de dur a l’aeroport. Ja era fosc mentre caminava sola pels carrers humits de Florència arrossegant cansadament dues maletes de rodes que ensopegaven amb els cantells de les llambordes, quan de sobte una veu masculina però suau que venia des del darrere em va preguntar: “Puc ajudar-la a portar l’equipatge?”. Em vaig aturar en sec i en girar-me, la meva vista va fer un recorregut de baix cap dalt a una alçada molt per sobre del meu cap fins a clavar-se en uns ulls verds de mirada franca. Era la viva imatge de l’emperador Adriano enfundada en una gabardina beig.

Feia un mes que en Jules i jo havíem tallat, ara sí, definitivament. Aquella relació destructiva m’havia deixat exhausta i amb l’ànima com un parrac. Em mirava al mirall i no em reconeixia: el rostre demacrat, cendrós, els ulls enfonsats i vermells de tant plorar. Així i tot, havia trobat la força suficient per desaparèixer uns dies en un lloc bonic on em sentís anònima entre la multitud i on no hagués de rendir comptes a ningú. 

Aquells primers dies de desembre Florència estava encisadora. El sol de finals de tardor i la temperatura encara suau de la Toscana convidaven a fer llargues passejades per la riba de l’Arno i a perdre’s per carrers, placetes i mercats ambulants. La daurada posta de sol des del Ponte Vecchio o des de extrem oest de la Galeria degli Uffizi em produien una serenor impagable, que, atès el meu estat d’ànim, era d’allò més apropiat. I quan la tarda queia definitivament i el sol s'amagava fins a l’endemà, el que més m’agradava era anar al barri d’Oltrarno on hi havia un seguit d’antiquaris i trattorie acollidores allunyades de turistes invasors. 

Però tot té un final i la tornada s’havia fet imminent. Aquest viatge havia estat un break time, un pedaç bonic, però un pedaç al cap i a la fi. Havia de posar els peus a terra de nou i enfrontar-me als meus fantasmes; així que el vespre d’aquell diumenge d’un cap de setmana prou llarg, un avió em tornaria a la realitat. Però vet aquí que la vida és plena de sorpreses quan menys t’ho penses, i quan aquella veu acompanyada d’aquells ulls em va preguntar si em podia ajudar amb les maletes, tot i el meu estorament, no m’hi vaig poder negar: “Bé... sí... gràcies. De fet, vaig aquí a prop, haig de trobar-me amb un grup que volem en un charter", vaig respondre. “Doncs l’acompanyo, anem”.

Encara faltaven uns tres quarts d’hora per a la sortida i el meu cavaller em va proposar d’anar a un petit cafè allà al davant mentre arribava l’hora, i vaig acceptar. Em mirava entusiasmat i jo no ho entenia perquè, com he dit, no em trobava pas en el millor moment, però em reconfortava aquella dedicació. Estavem parlant, quan amb delicadesa i somrient va prendre les meves mans entre les seves, càlides, immenses, proporcionals a l’alçada del seu propietari. L’atmosfera era embolcalladora, semblava que estàvem sols i jo m’hi sentia d’allò més bé; però la tossuda realitat em va mostrar a través del vidre el moviment del grup ja pujant a l’autocar: “Haig de marxar -li vagi dir- justament ara”. 

Al moment, però, que em disposava a pujar al bus, em va retenir per les espatlles uns instants fixant els seus ulls en els meus i em va besar el front i tot seguit em va abraçar: “No te’n vagis, queda’t”. El conductor em cridava: "Senyora, que marxem". -Quina urgència!- Vaig acariciar-li el rostre amb tristesa i racança: “M’agradaria però no puc, aquest es un vol charter que no es pot canviar. Demà sens falta haig de ser a la feina i a més... jo…”, li digué desconcertada. “És clar, és clar…”.
.....................

Vaig arribar a casa ben passades les cinc de la matinada, trinxada després d’una nit de gossos, de boira, de retards, de canvis d’aeroports, d’avions i d’amotinaments sense ganes. Volar a Itàlia sempre és una incògnita. Vaig ficar-me al llit i vaig dormir incapaç de llevar-me a les set per a anar a treballar, fins que al voltant les nou del matí el timbre del telèfon em va despertar: “Has arribat bé?”, preguntà la veu. “Hola Pietro! Si, gràcies, encara estava dormint perquè el viatge va ser molt dur. Si et plau, deixa’m que t’ho expliqui en un altre moment, ara estic que no m’aguanto”, vaig respondre-li. “D’acord, et trucaré un altre dia, doncs. Un petó”. 

I em va tornar a trucar el divendres d’aquella mateixa setmana, una conversa del tot informal sense expectatives.
………………………..

Passaven els dies i s’acostava Nadal, arribaria Cap d’Any. A mi mai m’han agradat aquestes festes; la disbauxa familiar amb l’obligació de ser feliç, encara que durant tot l’any ens haguéssim estat esgarrapant, em treu de polleguera. I just aquest any estaria completament sola, sense en Jules, sense la meva filla que havia d’estar amb el seu pare; jo, en canvi estaria amb els recorrents retrets de la mare, com sempre… no m’hi veia en cor, aquest any no, no ho suportaria. 
I, tot d’una…, per què no!? El destí havia posat al meu davant un home magnífic, una bona persona amable i considerada just al moment que més ho necessitava. Per què no, doncs? Sí, estava decidit, li trucaria aquell mateix vespre:

-Hola!, ets en Pietro, en Pietro Cavallaro?
-Si soc jo. Hola Júlia, quina sorpresa!
-Jo també estic contenta de sentir-te, he pensat en tu, en la nostra fugaç trobada i en que m’agradaria molt conèixer-te més bé i per això també he pensat si t’agradaria que vingués uns dies a Florència a casa teva, què me’n dius?
-Sí, sí, i tant, és clar que sí, vine quan vulguis. Quan vindràs?
-La darrera setmana d’aquest mes si et va bé, ja et concretaré els dies exactes quan tingui els bitllets. Tot seguit m’hi poso.
-T’espero, doncs. Gràcies, Júlia, estic molt content.
Ja hi tornàvem a ser!. Ja tornava a tenir pessigolles a la panxa i la imaginació se’m disparava. I a preparar-ho tot!.
………………………….

Vaig arribar a Florència el dia de Sant Esteve al vespre. M’esperava impacient i només acostar-me em va besar -aquest cop no pas al front- amb un petó de caragol que em va deixar sense alè i em va estrènyer com si m’hagués estat esperant tota la vida. Jo em sentia aclaparada per l’expectació que havia aixecat la meva presència.

Ell no vivia a la mateixa Florència perquè allí els lloguers són caríssims, així que carretera i manta i cap a Pratto, un poble veí. La seva casa era molt senzilla, però amb la foscor, el fred intens i el desig no vaig parar atenció a la manca de detalls personals; només hi havia un menjador amb la cuina incorporada i una habitació gran amb un llit enorme. Una cosa em va cridar l’atenció, però: al sostre, ben bé a sobre el llit, enganxat a les bigues hi havia un mirall convex, com aquells de les cantonades dels carrers. Més endavant en descobriria la utilitat: “Ja era aquí quan vaig llogar el pis... i no he vist la necessitat de treure’l”.

Sense donar temps a res més, ens vàrem trobar nus l’un en front de l’altre, acariciant-nos, besant-nos, llepant-nos, vuidant el cos i l’ànima en aquell frenètic intercanvi de fluids i d’escalfor. Ambdós teníem tanta necessitat d’afecte com dues criatures que han perdut allò que més estimen i només es tenen l’un a l’altre per a consolar-se.

En Pietro resultaria ser un amant exquisit i generós, perquè per a ell la prioritat era fer feliç l’altra i aquesta felicitat li revertia a ell en primera instància. Els seus llavis gruixuts i sensuals i la seva llengua lenta i constant, eren uns mestres en la tasca de donar plaer quan recorrien cada un dels meus punts estratègics. Els seus orgasmes eren tan estrepitosos com si el món s’hagués d’acabar. Podia estar fent l’amor tota la tarda, tenia imaginació i un bon repertori…. Recordo el dia que em va embenar els ulls amb un mocador de seda i amb un pinzell de pèl d’esquirol -d’aquells que els artistes hindús fan servir per pintar preuades miniatures- m’acariciava el clítoris produint-me un goig irrefrenable; estàvem a la penombra i semblava que el meu cos ho il·luminaria tot amb llum pròpia. Li agradava contemplar-me nua mentre estava estirada al llit plàcidament, sense parlar, sense fer res, com qui contempla la Venus d’Urbino que el mestre Tiziano hagués pintat expressament per a ell, mentre jo me'l mirava amb ulls de gata satisfeta i respiració pausada.

El mirall del sostre era una altra cosa. Aquest era un objecte per a compartir, i la seva finalitat no era altra que mostrar al complet i en tota la seva dimensió la lliuta d’ambdós contendents perquè cap dels dos es perdés ni un detall del combat en cap moment. La forma convexa i arrodonida del mirall feia que encara que hi haguessin canvis en la posició o la ubicació en el terreny de joc, la imatge reflectida sempre hi apareixia sencera a l’abast de tots dos. I tenia el seu punt morbós, això.

I així, amb aquest ritme van transcórrer cinc dies, fins que vaig haver de tornar a Barcelona, a la rutina. Però ara tenia un alicient, algú en qui pensar i que pensava en mi. Era tot un regal.
………………………….

Al cap de pocs dies de la meva tornada vaig rebre una carta seva preguntant-me si jo l’acolliria a casa meva uns dies al febrer: “M’agradaria molt, vine i et prepararé una visita que recordaràs de per vida”. Ens vàrem escriure diverses vegades per anar adobant el terreny i en la segona setmana de febrer va arribar impacient i nerviós, ell, que no tenia per costum viatjar. 

Li vaig ensenyar Barcelona, galeries, restaurants, indrets d’interès i racons. Aquell pis de lloguer que jo ocupava temporalment, impersonal i trist amb mobles plastificats i cortines sintètiques de gust més que dubtós, de sobte, va esdevenir un palau i durant una setmana el món no va existir per a nosaltres. Fèiem l’amor sempre que podíem i de totes les maneres que se’ns acudia: un, dos tres, quatre… cinc, fins i tot una vegada al darrere d’una columna del Museu Picasso, on ens va enxarpar un turista badoc que va sortir esperitat. 

……………………….

Però com tot a la vida, la realitat sempre s'acaba imposant i allò que puja ha de baixar, i el perill de pujar massa de pressa és de no donar temps a consolidar les etapes en l’ascens. Aquell frenesí no podia durar perquè no vàrem escatimar mitjans i ho vàrem cremar tot en una tirada de daus. No vàrem guardar res i quan van emergir les persones de carn i ossos que érem en realitat, persones amb neguits i frustracions sense resoldre encara, vàrem descobrir que ambdós teníem un dol pendent. I el dol s’ha de sentir, i la ràbia també, i hom s'ha de donar temps per a que les ferides cicatritzin i per a que l’ànima es refaci.

Ens vàrem fer feliços l’un a l’altre; gairebé ens vàrem estimar i estic segura que no vaig passar per la seva vida com qui fa una osca després d’haver aconseguit el trofeu. Ell tampoc no va estar un trofeu per a mi.

11 de març 2011

El setge de Cadis (1810-1812)

Un dels gèneres literaris que prefereixo és la novel.la amb base històrica. És molt important, però, que el fons sigui rigorós i la narració versemblant. No em va agradar gens, per exemple, quan en llegir Els pilars de la Terra (Ken Follet) resultava que la protagonista havia travessat tota França en hivern a cavall i amb un nadó en braços per arribar a la fi a Galícia on els carrers estaven polsosos: justament Galícia no està mai polsosa i molt menys a l’hivern; o també quan en la mateixa novel.la explica com el protagonista arriba a Toledo on es troba amb un patriarca moro convers que, curiosament, mantenia el seu nom i estil de vida musulmans. Amb la Inquisició a la porta de casa, ni boig. Això demostra desconeixement de la realitat o de l’entorn, i no cola. Llavors em pregunto: si hi ha aquestes espifiades de calaix, com em puc creure la resta del fons històric? Per aquest mateix motiu no he perdut el temps en llegir El codi Da Vinci (Dan Brown).

Això no em passa, però, amb l’obra de l’Arturo Perez-Reverte (Cartagena 1951). Aquest escriptor demostra a les seves novel·les -a part d’un domini magistral dels llenguatges general i específic i del ritme de la narració (clar que és acadèmic de la RALE)- que ha fet un bon treball de fons que ajuda a donar versemblança a la història de ficció que acompanya uns fets provats.

A més a més, la seva crítica punyent als comandaments espanyols de tots els temps (reis, favorits, nobles, militars, governadors, clergat...), que han estat una xacra perenne i castradora de la societat espanyola de qualsevol època per la seva forma recalcitrant d’estultícia, enveja, orgull ridícul, manipulació barroera, pulsió de sotmetiment, caïnisme, escassetat de formació, manca de previssió i planificació, deixa prou clar que els què ens passa actualment no és conjuntural sinó la conseqüència directa d'un tarannà, d’una manera de ser i de fer endèmics, que s’arrossega ja des els Austries tot i els segles trascorreguts, incapaços, es veu, de pensar a llarg termini ni d’altra forma que no sigui la del peu al coll. Se salva, no obstant, la gent del carrer, el 'populacho', qui amb resignació i un coratge no reconegut han anat traient les castanyes del foc i aconseguint d’alguna forma redimir les destrosses provocades per qui exerceix el poder.

A “El Asedio” (725 pags), una novel·la potent ambientada en el setge que va patir Cadis entre el 1810-1812 per part de les tropes de Napoleó, m’ha cridat particularment l’atenció els sentiments d’expoliació i d’abandó dels ciutadans de les Amèriques (que, no oblidem, tenien representació parlamentària a Las Cortes). No se’ls deixava comerciar amb ningú més que no fos l'Espanya peninsular... no s’atenia les seves demandes d’autonomia i progrés i en les sessions parlamentàries se’ls titllava d’insolidaris; no obstant això, al mateix temps, Espanya i els seus “Grandes” ambicionaven amb avidesa les seves riqueses que gastaven sense mesura, i d’aquí que a aquells nous americans els brollés la necessitat de desempellegar-se d'una mare patria que els ofegava i duïen enganxada a la sabata com un xiclet remastegat. ("Digan lo que digan, la autonomía de los puertos americanos es irreversible. A esos criollos ya no los sujeta nadie. Para Cádiz, las crisis sucesivas y la guerra son clavos en la tapa del ataúd"... "Cádiz sigue abierto a todos, en estos tiempos convulsos que la convierten en una España en miniatura; pero cada cual conoce el lugar que le corresponde. Cuando se ignora o se olvida, no falta quien lo haga saber. Lo mismo con guerra y Cortes que sin ellas, los disfraces y la alegría carnavalesca no bastan para igualar lo imposible").

Els espanyols, entestats com sempre, van preferir fer la guerra a negociar, perdre-ho tot abans que torçar el braç. Tots sabem com va acabar aquella aventura americana: les van perdre, les guerres... i les colònies i les riqueses. Estava cantat.

La història oficial d'Espanya ens contava que els vaixells anglesos abordaven els espanyols durant la travessia de tornada, als quals robaven la càrrega i els tresors i que això va suposar el declivi d'Espanya. Fals. És massa simple donar les culpes a altri. És prou evident, que els espanyols -i de retruc els catalans- no són on són per casualitat sinó que aquell desgavell i el què ens envolta ho és per mèrtis propis i guanyat a pols al llarg dels segles, i a pols els uns i els altres -els catalans, vull dir- haurem de fer alguna cosa per reeixir.

Pel que fa a l’obra literària de l’Arturo Perez-Reverte, un autor no català -i per tant lliure de qualsevol sospita de catalanisme interessat o victimista-, és ben curiós que em provoca reflexions que cada dia m’indueixen i em refermen en una posició de secessió. No ho hauria dit mai.

08 de març 2011

Les termes de Budapest


Les termes de Budapest (per Rosa De Cyan)

http://www.lallunaenuncove.cat/

L’editorial ha dit:
"Una excel·lent mostra de literatura eròtica, tal com aquesta és entesa des el punt de vista femení. La mateixa autora ens resumeix amb unes línies la seva narració: «Una dona amb vint anys de matrimoni tediós a les espatlles, que l’havia tornat insignificant i grisa, de sobte es descobreix jove, bonica i amb una força interior esbojarrada que l’empeny a la recerca d’un amor incendiari quan ja no esperava gran cosa. I és que quan s’és presa de la rauxa, res no et detura, no valen excuses ni justificacions, els impediments semblen no existir i el sentiment de culpa desapareix... És clar que els propòsits són una cosa i la vida sovint una altra ben diferent, perquè hi ha coses que només surten bé quan no es planifiquen, quan, senzillament, hom se les troba.»

L’editorial La Lluna en un Cove m’ha publicat aquest relat a la revista núm. 26. No, si al final resultarà que em faré famosa i podré deixar de treballar darrere la taula d'un despatx...

24 de febrer 2011

El meu particular 23-F


En aquells temps jo compartia pis amb una amiga en un casalot de dues plantes en un petit municipi a prop d'Igualada. El pis de sota estava llogat a un metge jove originari de Navarra amb qui ens havíem fet molt amics. Nosaltres a dalt i ell a baix col·laboràvem i fèiem un bon equip per a mantenir l'edifici en bon estat i alleugerir economies.

El meu xicot, llavors, estava fent el servei militar a Berga al quarter d’acemileros. El noi havia anat fent un seguit de pròrrogues per incorporar-se a l’exèrcit, al.legant estudis –que no eren veritat, només s'hi matriculava-, tot esperant una destinació que li anés prou bé per continuar amb el treball de direcció de la sucursal d’una agència, la qual estava passant per uns moments molt delicats, ja que estava en risc d’haver de plegar per malversació de fons del propietari.

El meu nòvio -que se les empescava totes- havia aconseguit el que s’anomenava pase pernocta, que li permetia anar a domir a fora del quarter; per això havia empadronat els seus pares a Berga i els militars, que ni se'ls va passar pel cap que allò pogués ser fals, no li van posar inconvenients. Amb aquesta maniobra tenia un pis llogat a Berga -que pagava a mitges amb un altre dropo-, però la majoria de dies venia per a controlar la marxa i les trifulques del negoci, a buscar menjar que li preparava la seva mare i per veure’m a mi.



Aquella tarda del dia 23 de febrer jo era a la cuina rentant els plats i escoltant per la ràdio el vot de la investidura d’en Calvo Sotelo quan tot d’una la retransmissió es va aturar.

No sabria dir per què, però vaig tenir un sobresalt i vaig intuir que alguna cosa greu acabava de passar. No en tenia cap prova, naturalment, però m’ho deia el cor. Tot seguit, vaig deixar els plats i em vaig acostar a la finestra per mirar el carrer: tenia la sensació que d’un moment a l’altre alguna cosa hi passaria, corre cuites armades travessant la carretera del petit poble que estava desert... Quin pensament més bèstia!

No tenia hi telèfon allà (i els mòbils no existien); no sabia que havia de fer i estava sola, quan va arribar de Navarra el veí de sota molt espantat perquè la ràdio del cotxe a ell també se li havia aturat de sobte: “Ya me he dado cuenta. No sé qué puede ser pero algo pasa, algo grave está pasando...”, em va dir. Al cap d’una hora i mitja o dues van començar a arribar tèbies notícies.

De repent, em va venir al cap que aquell dia el meu xicot havia sortit de Berga més o menys a les tres de la tarda per anar a Igualada a signar les escriptures de cessió i canvi de titular de l’empresa a favor dels treballadors, els quals hi havien posat capital per a reflotar-la. Per tant, si havia marxat a aquella hora, no debia saber-ne res del el què estava succeïnt ja que per el seu cotxe no disposava de ràdio i, segurament, es trobaria a la Notaria. O sigui, acabava de convertir-se en un militar amb el rang de caporal fugit en moments de màxima alerta. Un desertor. Risc de presó o d’afusellament segons com acabés tot plegat.

Angoixada, vaig agafar el meut Seat 127 i cap Igualada a buscar-lo per advertir-lo. No va ser fàcil, cap a una notaria i cap a una altra, i al final el vaig trobar a casa dels seus pares tan tranquil (i és que tenia una patxorra...). No obstant, no es va estresar ni mica i no va agafar immediatament el seu Land Rover per retornar a Berga; es va quedar per pensar, va dir. 

Vàrem anar a casa meva, al poble, on s’hi havíen concentrat una bona colla d’amics, tots amorrats a la TV –que no recordo si tenia la pantalla en blanc o hi havia alguna imatge...- i l'orella enganxada a la ràdio esperant notícies. Ell, vestit de militar, tenia clar que si el cop triomfava, no tornaria al quarter, s’escaparia cap a França. Em sembla que jo estava força més cagada que ell!!

Per fi, després d’hores interminables, el rei va desmarcar-se de l’intent de cop d’estat i va donar les explicacions que tant esperàvem; això va ser suficient.

Com que el meu nòvio tenia un enginy i una sort fora del corrent (un cop, un amic li va dir que si hi hagués un terratrèmol, les cases en comptes de caure-li al damunt, caurien endarrere sense tocar-lo), va pensar que era imprescindible incorporar-se al quarter al més aviat millor per evitar un càstig més que segur. I no se li va acudir altra cosa que agafar son pare i sa mare i portar-los a Berga, a aquelles hores de la nit, per presentar-s’hi acompanyat de testimonis i explicant que com era a casa amb el pase pernocta, no s’havia assabentat del conflicte i per això no havia tornat abans.


Quins pebrots que va colar... i no li va passar res!!!



.