11 de març 2011

El setge de Cadis (1810-1812)

Un dels gèneres literaris que prefereixo és la novel.la amb base històrica. És molt important, però, que el fons sigui rigorós i la narració versemblant. No em va agradar gens, per exemple, quan en llegir Els pilars de la Terra (Ken Follet) resultava que la protagonista havia travessat tota França en hivern a cavall i amb un nadó en braços per arribar a la fi a Galícia on els carrers estaven polsosos: justament Galícia no està mai polsosa i molt menys a l’hivern; o també quan en la mateixa novel.la explica com el protagonista arriba a Toledo on es troba amb un patriarca moro convers que, curiosament, mantenia el seu nom i estil de vida musulmans. Amb la Inquisició a la porta de casa, ni boig. Això demostra desconeixement de la realitat o de l’entorn, i no cola. Llavors em pregunto: si hi ha aquestes espifiades de calaix, com em puc creure la resta del fons històric? Per aquest mateix motiu no he perdut el temps en llegir El codi Da Vinci (Dan Brown).

Això no em passa, però, amb l’obra de l’Arturo Perez-Reverte (Cartagena 1951). Aquest escriptor demostra a les seves novel·les -a part d’un domini magistral dels llenguatges general i específic i del ritme de la narració (clar que és acadèmic de la RALE)- que ha fet un bon treball de fons que ajuda a donar versemblança a la història de ficció que acompanya uns fets provats.

A més a més, la seva crítica punyent als comandaments espanyols de tots els temps (reis, favorits, nobles, militars, governadors, clergat...), que han estat una xacra perenne i castradora de la societat espanyola de qualsevol època per la seva forma recalcitrant d’estultícia, enveja, orgull ridícul, manipulació barroera, pulsió de sotmetiment, caïnisme, escassetat de formació, manca de previssió i planificació, deixa prou clar que els què ens passa actualment no és conjuntural sinó la conseqüència directa d'un tarannà, d’una manera de ser i de fer endèmics, que s’arrossega ja des els Austries tot i els segles trascorreguts, incapaços, es veu, de pensar a llarg termini ni d’altra forma que no sigui la del peu al coll. Se salva, no obstant, la gent del carrer, el 'populacho', qui amb resignació i un coratge no reconegut han anat traient les castanyes del foc i aconseguint d’alguna forma redimir les destrosses provocades per qui exerceix el poder.

A “El Asedio” (725 pags), una novel·la potent ambientada en el setge que va patir Cadis entre el 1810-1812 per part de les tropes de Napoleó, m’ha cridat particularment l’atenció els sentiments d’expoliació i d’abandó dels ciutadans de les Amèriques (que, no oblidem, tenien representació parlamentària a Las Cortes). No se’ls deixava comerciar amb ningú més que no fos l'Espanya peninsular... no s’atenia les seves demandes d’autonomia i progrés i en les sessions parlamentàries se’ls titllava d’insolidaris; no obstant això, al mateix temps, Espanya i els seus “Grandes” ambicionaven amb avidesa les seves riqueses que gastaven sense mesura, i d’aquí que a aquells nous americans els brollés la necessitat de desempellegar-se d'una mare patria que els ofegava i duïen enganxada a la sabata com un xiclet remastegat. ("Digan lo que digan, la autonomía de los puertos americanos es irreversible. A esos criollos ya no los sujeta nadie. Para Cádiz, las crisis sucesivas y la guerra son clavos en la tapa del ataúd"... "Cádiz sigue abierto a todos, en estos tiempos convulsos que la convierten en una España en miniatura; pero cada cual conoce el lugar que le corresponde. Cuando se ignora o se olvida, no falta quien lo haga saber. Lo mismo con guerra y Cortes que sin ellas, los disfraces y la alegría carnavalesca no bastan para igualar lo imposible").

Els espanyols, entestats com sempre, van preferir fer la guerra a negociar, perdre-ho tot abans que torçar el braç. Tots sabem com va acabar aquella aventura americana: les van perdre, les guerres... i les colònies i les riqueses. Estava cantat.

La història oficial d'Espanya ens contava que els vaixells anglesos abordaven els espanyols durant la travessia de tornada, als quals robaven la càrrega i els tresors i que això va suposar el declivi d'Espanya. Fals. És massa simple donar les culpes a altri. És prou evident, que els espanyols -i de retruc els catalans- no són on són per casualitat sinó que aquell desgavell i el què ens envolta ho és per mèrtis propis i guanyat a pols al llarg dels segles, i a pols els uns i els altres -els catalans, vull dir- haurem de fer alguna cosa per reeixir.

Pel que fa a l’obra literària de l’Arturo Perez-Reverte, un autor no català -i per tant lliure de qualsevol sospita de catalanisme interessat o victimista-, és ben curiós que em provoca reflexions que cada dia m’indueixen i em refermen en una posició de secessió. No ho hauria dit mai.