15 de desembre 2012

Consciència



Aquesta tarda dels darrers dies de tardor, en acabar la feina, he engegat el cotxe que tenia aparcat al davant. El carrer era molt estret i discorria entre els edificis vells d'un barri força degradat i solitari però no em feia fresa; no hi havia motiu. El camí era també una mica sinuós amb una lleugera pujada, però res complicat que no pogués resoldre atesa la meva perícia. De sobte, he recordat que havia de tornar a buscar una cosa que m’he descuidat i com que no havia recorregut massa metres des de la sortida, m’he limitat a posar la marxa enrere i retrocedir sense haver de donar la volta perquè, per altra banda, l’estretor del carrer m’ho impedia. Per alguna raó, però, el cotxe s’ha tornat inestable i ha començat a actuar pel seu compte. No em responia. Ha començat a lliscar enrere i enrere sense que jo pogués fe res per aturar-lo. 

El camí a la meva esquena es veia llarg i de pendent suau, però jo sabia que al final si no parava acabaria caient al riu. Com que tenia temps de sobres, he optat per a fer una maniobra i posar el cotxe travesser, d'aquesta manera les rodes deixarien de girar i es pararia, però l'angle de gir era insuficient i el vehicle no ha donat la resposta que jo esperava sinó que mig de costat ha continuat lliscant enrere sense pressa però sense pausa pendent avall.

En veure que la situació se m’estava escapant de les mans, m’he començat a neguitejar. Per moments, una ansietat creixent s'ha anant apoderant de mi. He quedat tant paralitzada per l'angoixa i la por que ni tan sols aconseguia una cosa tan senzilla com és moure la cama dreta per col·locar el peu al damunt del pedal del fre i aturar el vehicle d’una vegada; ni en aquell moment que es preveia de vida o mort se m’ha acudit tibar del fre de mà (com si no n’hi hagués o jo desconegués que existia). Mentre, el cotxe, lentament però amb progressió i sense aturar-se, continuava lliscant enrere imparable... 

Un altre cotxe ha aparegut de cara i m'ha fet senyals perquè m’apartés, però, dimònis!! jo no em podia apartar ni tampoc veia la manera de fer-li saber que la meva situació estava essent desesperada. I jo cada cop estava més espantada per no ser capaç d'aturar el meu. El vehicle del davant, llavors, s’ha adonat del que m’estava succeïnt perquè ha deixat de pressionar-me. El conductor, amb rostre estorat, estava a l‘aguait impotent sense saber tampoc com em podia ajudar, jo continuava marxa enrere i ni ell em podia atrapar ni posar-se de forma que amb el seu vehicle obstaculitzés la marxa del meu.

De sobte he pensat o ara o mai, conscient que si no aconseguia aturar el vehicle, el meu final sense remei seria caure al riu i morir engolida en les seves fosques aigües. Fent un esforç titànic m’he agafat la cama amb les dues mans i tibant-la tant com he pogut, he col·locat el peu a sobre el pedal del fre que he premut amb totes les meves forces ajudant-me amb ambdós braços i amb el  propi cos.

A la fi el vehicle s’ha aturat, a tocar del precipici, però s’ha aturat just a temps. La persona que conduïa el cotxe del davant ha baixat ràpidament corpresa i, quasi tan espantada com jo, m'ha agafat per les esptatlles i mentre m'abraçava m’ha preguntat: Estàs bé? Sí, jo estava bé, sana i estàlvia, exhausta per la duresa de l'esforç, l’esglai i la situació de pànic soferta però el malson s'havia acabat, i havia acabat bé.

................

Quan m’he despertat ho he vist clar: en realitat no era jo qui conduïa aquell maleït cotxe, era en Matt. Jo era la persona de l’altre vehicle. He tingut la certesa que, malgrat que haurà de lliutar de valent i que patirà molt, ell també se’n sortirà... però, malauradament, mai ens retrobarem.



01 d’agost 2012

Carta a Paul Auster




Benvolgut Sr. Auster:

Acabo de llegir el seu darrer llibre: Diari d’hivern i m’ha agradat tant que se m’ha acudit escriure-li quatre ratlles per comentar-li-ho, tot i que ja m’imagino que deu estar força enfeinat vostè i no disposa de tot el temps del món .

No tinc una gran biblioteca, jo, en primer lloc, perquè el meu apartament no és gaire gran i no disposo d’espai suficient, però també perquè hi ha llibres que passen per les meves mans i prou. És a dir, els llegeixo però no em deixen empremta. Per tant, per què els haig de conservar? Des del meu punt de vista, si els conservo –tot i que sé que no me’ls tornaré a mirar mai més- només perquè aquelles persones, més o menys amigues, que visiten casa meva s’admirin la quantitat de literatura que he adquirit, ho trobo més aviat pedant i poc útil... Això no vol dir que no hi pugui haver  altres persones a qui sí que els interessin; així doncs, els regalo... a la Biblioteca del meu poble o a un venedor de llibres de segona mà que conec (ell, a canvi, me’n dóna un altre). El cas és que algú els aprofiti.

He llegit diverses obres de vostè i, com és natural, unes m’han agradat més que d’altres, però ja li dic ara que les conservo totes (al menys mentre no m’hagi de tornar a plantejar fer espai i triar). No obstant, el que m’ha succeït amb el “Diari d’hivern” ha estat diferent, una grata sorpresa que no em pensava d’entrada.

En primer lloc, m’ha sorprès el fet que estigués escrit en segona persona i no en primera o en tercera. Un llibre de vivències escrit en primera persona resulta molt proper, a voltes massa i tot: o molt sincer o molt mentider. I si està escrit en tercera, pot resultar massa llunyà i semblar que tot plegat és ficció. Ara bé, en segona persona, hom s’adona que qui escriu està parlant sens dubte de si mateix encara que no ho faci directament. El sentiment que a mi m’ha provocat aquest llibre és la d’una reflexió en veu alta, el desig de posar ordre en el propi cervell més que no pas el desig d’explicar la seva vida a tothom.

Jo, quan llegeixo m’agrada subratllar les frases o aquells aspectes que m’ensenyen alguna cosa, aquells dels quals en trec algun profit, i malament si he acabat el llibre no hi ha res subratllat.  Sempre ho faig amb llapis de punta fina (que a mi no m’agrada embrutar-los) i també doblego per dalt o per baix una punteta de la pàgina si el què hi diu té un interès afegit (malament, també, si no hi ha cap pàgina doblegada). En el cas que ens ocupa, ja es pot imaginar que, efectivament, n’hi ha tant de subratllades com de doblegades. Per aquest mateix motiu, rarament llegeixo llibres de la Biblioteca: no els puc subratllar ni doblegar i si m’han agradat molt també els hauré de tornar...

Realment Sr. Auster, vostè ha estat un cul de mal seure. Dimonis, que difícil havia de ser seguir-lo! Admiro, però,  la seva capacitat de plantar-ho tot per assolir nous reptes, nous somnis, nous projectes en el terreny literari encara que això li hagués significat la precarietat, i la solitud. Perseverança, aquesta és una paraula que li escau.

També m’ha commogut l’opinió que té sobre les dones. Estic segura que és així a causa de la seva mare que li va ensenyar el bo i millor de vostè mateix i, no obstant, no l’ha convertit en un figaflor emmarat, sinó que de retruc aquesta particularitat fa que estimi i valori tant la seva dona. Les dones, les demés, li hem de donar les gràcies encara que no ens pugui estimar a totes.

Certament hi ha passatges emotius, alguns de durs (com el de l'amic a l’enterrament del seu pare), però n’hi ha d’altres que m’han fet petar de riure i li asseguro que he rigut de debò i en veu alta només d’imaginar-me la situació. Això demostra sensibilitat i un exquisit sentit de l’humor, dues qualitats imprescindibles que hauria de tenir l’home de la meva vida (pot ser per això no en tinc, d’home de la meva vida).

Per últim, fer referència a la frase amb que acaba el llibre. La seva ha estat una vida ben aprofitada Sr. Auster, sí senyor: una vida viscuda amb congruència i valentia a pesar de les inseguretas i les ansietats, fidel al seu pensament  (no me l’imagino pas votant pel Partit Republicà), i ho celebro per vostè, però no pas com una mera qüestió de sort, sinó perquè ha quedat clar que ha picat pedra i s'ho té guanyat. La frase final, com li deia, m’ha corprès i no li puc negar que m’ha deixat un pèl d’angoixa, probablement, per la incertesa que desprèn. No obstant, és el que hi ha...

Li podria comentar encara més aspectes, però crec que tampoc no és quëstió  de destriar pàgina per pàgina, capítol per capítol, sinó de fer-li saber que el seu llibre, vostè mateix en el seu llibre no ens ha deixat indiferents. Ans al contrari, s’ha mostrat com un home ferm i vulnerable alhora: una persona humana en definitiva.

 Encantada d’haver-lo conegut, Sr. Auster. Rebi una salutació afectuosa.

ROSA DE CYAN

P.D.:  Diari d’hivern, sempre tindrà un lloc al meu prestatge i no el donaré mai. Ni tan sols el deixaré, per si de cas no me'l tornessin.

 (Foto extreta del blog 'La Libreta Azul')

29 de juny 2012

Desencant


Canícula d'estiu, feia molta calor, però així i tot, ahir al vespre vaig sortir a fer proves amb el meu nou objectiu 70-300 mm i vaig anar a caminar pelbarri del Rec que acostuma a ser força agraït pel seguit de velles fàbriques enrunades. En aquesta ocasió, però, al llarg de tot el passeig del Rec hi feia una pudor de claveguera, de depuradora, de producte químic de pelar pells o de no sé què d’alló més fastigós que sovint em feina venir arcades. Les fotos van resultar una bírria sense interès, no sé si perquè no en sé més, o perquè estava mig marejada amb aquelles bafarades.

Al final, cansada i suada vaig girar cua emprenent el camí de retorn per altres vies no tan atractives però menys pudents. Però, com si fos un miratge al mig del desert, de sobte vaig veure representat davant dels meus ulls un tub de cervesa gelada d’allò més atractiu i complaent que em va fer salivar, i va començar a dirigir inconscientment els meus passos sense que jo ho pogués evitar. Tot seguit, en un panell també imaginari aparegut al mig del carrer se’m va representar el bareto amb encant on algunes vegades vaig a fer una copa i ja em vaig veure asseguda en una de les taules exteriors de la placeta fruint amb la cervesa dels meus somnis i menjant uns quicos d'aquells que engreixen tant. Ara sí, de forma voluntària i decidida vaig dirigir les meves cames cap allà. No era gaire lluny.

En arribar, a dins el bareto només hi havia una persona amb posat displicent asseguda a la barra (una sensació força trista... fruit de la crisi o l’excessiva competència?) i a fora la majoria de les taules no estaven ni tan sols desplegades. N’hi havia tres, dues de buides i una  ocupada per tres senyores que estaven en la seixantena llarga. Per força vaig haver de sentir la seva conversa ja que parlaven en veu alta gens dissimulada i no hi havia música que fes de barrera de sò. A mi no m’agrada gens escoltar xerrameca aliena; em molesta especialment quan vaig al metro, al tren o a l’autobús, i ja no diguem quan estic intentant buidar la ment i gaudir de l’entorn, però era del tot inevitable en aquest cas.

La conversa, no obstant, hauria pogut tenir punts d’interès i al menys m’hauria estat útil en lloc d’haver-la de sofrir. Però no. La maleïda conversa rondava de forma persistent al voltant de les moltes malalties –reals o presumptes- que patien cada una d’aquelles dones, les quals, a més a més, competien entre sí per la colecció de pastilles i medicaments -que uns arranjaven el que feien malbé altres- que es prenien diàriament només llevar-se al matí. Els calen realment? És clar que la sanitat pública està arruïnada!!

I jo ja no vaig saber què havia estat pitjor: si suportar la pudor del passeig del Rec, el desastre de les fotos que vaig fer o el desencant que m'havia produit el bareto dels meus somnis juntament amb aquella interlocució atabaladora.

20 d’abril 2012

Adéu amiga



Des que vaig tenir casa pròpia, quan vaig abandonar definitivament la casa dels meus pares, ja fa molts anys, sempre he tingut gats; més ben dit, gates perquè són més petites i més suaus. M’agraden. M’agrada lliscar la mà pel seu pèl, la forma que tenen de mirar -gens innocent per cert-, m’agraden les bogeries que fan, la seva independència que tan bé saben combinar amb el fet de ser mares, la seva astúcia, la seva pulcritud, el seu silenci; m’agrada la preservació de la seva intimitat quan s’aparellen i moltes altres coses. Algú m’ha dit que si m’agraden tant és perquè d’alguna manera tinc quelcom d’elles, i ben bé podria ser així. Per altra banda és bonic arribar a casa i que algú surti a rebre’t.

La Fosca era una gata adoptada. En anar al refugi d’animals, vaig entrar en aquella gàbia on s’inquivien deu o dotze bestioles neguitoses. Cadascuna tenia la seva gràcia particular (de fet, me les hauria endut totes), però la Fosca de seguida se’m va acostar i va començar a refregar-se'm dòcilment per les cames; les altres anaven d’aquí cap allà però ella no i em mirava gairebé suplicant: “A mi, tria’m a mi !”. Jo portava un transportí que vaig deixar a terra i, sense haver de fer res, ella mateixa s’hi va ficar i s’hi va asseure com volent dir: “Au, ja ens en podem anar”. No vaig tenir opció a triar, va ser ella qui em va triar a mi.

Ni tan sols era una gata jove. És més, amb l’excusa que era un animal abandonat, deien que “no ho sabien segur” i em fa l’efecte que no em van dir tota la veritat sobre la seva edat -pot ser per temor a que no me la quedés si la trobava massa gran-. Ni tampoc era la més maca: negra com una nit de vampirs, amb uns ulls de color indefinit i unes mamelles grosses fruit de qui sap quantes maternitats.

Em va commoure i vaig pensar, has perdut la gràcia que dóna joventut, però, vol dir això que ja no vals ? Que ja no tens dret a ser estimada ? Que per aquest motiu restes condemnada a passar a el que et queda de vida en aquesta gàbia massificada? Que n’és d’injust! i me la vaig emportar.


Ha esat un bon animal, dolç i intel.ligent: sabia obrir portes i armaris, li agradava escurar els iogurts que jo em menjava i quan la llengua ja no li arribava més avall, hi ficava la poteta i després se la llepava fins a deixar l'envàs net com una patena. I quan m’asseia al sofà (i pesava menys) se’m posava al damunt del pit i estirava les potes com si em volgués abraçar al coll i, de tant en tant, sospirava profundament amb aquella tranquil·litat dels que se saben segurs.

Avui estic parlant en passat perquè, després de vuit anys d'estar amb nosaltres, avui la Fosca ens ha deixat..., en silenci, sense una queixa tot i el seu patiment... La Mica, la gata petita que tant la respectava i la llepava assumint que la Fosca gaudia del privilegi de la jerarquia, no sap què li passa: desconcertada busca amb ànsia pels racons, ensuma  i miola fluixet, i jo tinc la sensació que enguany estic perdent massa coses que m’importen.

06 d’abril 2012

Equívocs

- Mu buenaa ¿Tienusté mierd’azà?
 
Davant d'aquella simple pregunta, feta d’una tirada sense punts ni pauses, el botiguer va obrir uns ulls com unes llunes i, de moment, no va saber què respondre. Va quedar pensatiu uns instants: “Mierdaza, mierdaza...? Què deu voler aquesta bona dona? No sé pas què és això i, de fet, sona ben extrany...". 
-La verdad, no sé… ¿Qué es exactamente lo que quiere?
-Puèezo, mierd’azà. 
El botiguer estava desconcertat i amoïnat perquè no l’entenia en absolut i no tenia ni idea del què li estava demanant aquella dona grassa i baixeta, que se’l mirava amb naturalitat infantil sense explicar-se com aquell herbolari experimentat no li sabia donar raó un producte sobradament conegut: “Mierdaza, mierdaza? Què dimonis deu ser ‘mierdaza’? Ja és prou difícil, punyeta, que la gent faci el gest d’entrar a la botiga perquè, a sobre, jo no entengui el què em demana” –es deia l’home de la bata blava.
-A ver, pues mire no, no caigo... ¿Me puede explicar un poco... o darme algún detalle..., por favor? –quasi li suplicava tímidament amb la por que la dona l’engegués i girés cua a comprar a un altre lloc. I és que en temps de crisi no es pot deixar escapar un client per minso que sigui el que compra.
-Puè loquedigo: mier-d’azaaaà. Mier de la flore de lo naranho. ¿M’entiendehombre?
Ostres, acabéssim!  ‘Miel de azahar’, mel de tarongina!! És ben bé que m’estic fent gran...

22 de març 2012

Comiat


El meu pare, pobret, s'ha mort la matinada del 21 de març just encetada aquesta la primavera.

Va néixer a Alacant on va passar la infantesa i l’adolescència, i va ser allà on la seva vida va ser més feliç, felicitat que es va estroncar, com la de tants, a causa de la Guerra Civil: recordo com m’explicava els bombardejos al port, les corredisses cap els refugis, els morts que va haver d’aixecar d'entre les runes amb només quinze anys, com van empresonar el seu pare a causa de la maledicència i la traïció, i orfe, com ho va haver de deixar-ho tot per anar a buscar-se la vida arreu amb l’estraperlo... Tot i així, no va ser un home rancuniós ni amargat, sinó que va experimentar unes enormes ganes de viure i un afany de coneixement.

De petita, em disfressava amb les mosquiteres de colors que penjàvem cada nit d’estiu a les portes dels dormitoris; jo, embolcallada de 'sedes i tuls' em feia l'efecte de ser una princesa, i ell em feia fotografies que, esgrogueïdes, encara conservo... i cada diumenge ens portava a mi i al meu germà a la platja de Calafell pel Coll de Mata amb el Seat 600 que l’empresa li deixava quan viatjava de representant, amb unes marejades que ens feien descanviar la primera papilla que Déu n’hi do! per aquells revolts.

El pare era un home amable, amb cultura i gestos refinats. Sabia anglès ja en aquelles èpoques i feia traduccions per a empreses; també era un bon jugador d'escacs i va guanyar un campionat: Apa si no estava poc contenta jo amb la copa que li van donar...!!! Sabia cantar i tocava l'harmònica. Li entussiasmava la música; cantava molt bé i, fins tot ara tan vell com era, tenia poqueta veu però no desafinava, tothom li ho deia. I a la Residència geriàtrica on ha passat els darrers anys de la seva vida ha estat força considerat per la seva bonhomia a pesar del progressiu i imparable deteriorament físic.

La seva gran passió, però, era el mar. A ell li agradava contemplar-lo i sentir-lo com espectacle inabastable, sí, però també li agradava com a símbol de llibertat i d’amplitud de mires..., potser per això mai no es va acabar de sentir còmode vivint terra endins i sempre va somiar tornar-hi. 

Per aquests motius, ara que els impediments han desaparegut, els seus fills hem cregut que el millor homenatge que li podem retre és retornar-lo als seus orígens, a Alacant. Així doncs, el pare ha estat incinerat -quina injustícia hauria estat ficar-lo en un nínxol d'una terra que no sentia seva!- i les seves cendres seran dispersades en el blau d'aquella ciutat que tan es va estimar i que tant va enyorar.

El cercle s'ha tancat. Jo encara no soc prou conscient del buit que m’ha deixat.

11 de març 2012

Història de la monja morta


El professor de dibuix va demanar una entrevista amb els seus pares. Els volia explicar que havia percebut en l’Helena un talent natural per aquesta forma d’art i ara que amb catorze anys es trobava a la recta final del darrer curs del batxillerat elemental, els volia exposar que consideressin seriosament la possibilitat de potenciar-li aquesta disciplina perquè a ell li semblava que hi tenia un futur.
 
No obstant, quan va arribar el dia de la trobada només hi va assistir la seva mare perquè el pare, com gairebé sempre, era de viatge (es guanyava la vida així) i per tant no es podia ocupar directament de l’educació dels fills. El problema, però, era que la pobra dona, tot i que no era analfabeta, era pràcticament illetrada, de forma que quan va sentir allò d’aprofundir en el dibuix i prendre classes particulars o dedicar-hi la línia educativa preferent, li va sonar a música celestial que es va diluir en l’aire com el terròs de sucre es dissol al cafè. Ella no hi entenia gens d’art ni de coses culturals que no donaven de menjar. Per què, a veure, en el fons, de què serviria? Què en faria l’Helena de saber dibuixar millor? Al cap de vall, des del seu punt de vista, el què li cal a una dona és casar-se i saber portar una casa com Déu mana, tenir-la neta i a punt sempre, aprendre a cosir per fer els vestits als fills, tenir cura del pares quan fossin vells i, abans no arribés el moment del matrimoni, treballar en un despatx –que era un bon ofici- i portar uns calerons a casa per a compensar la despesa de l’educació rebuda.

Per tant, les bones paraules del professor de dibuix es van oblidar només sortir per la porta amb el convenciment que tota aquella estona havia estat una pèrdua de temps. I al seu pare, que ja he dit que era de viatge, aquest missatge no li va arribar, així és com si la conversa mai no hagués existit.
L’Helena va acabar el 4rt curs de batxillerat i va aprovar la revàlida, i al setembre següent es va matricular al col·legi de monges d'on n’havia sortit quatre anys abans per anar a l’Institut. Allà hi faria els estudis de secretariat que eren els millors que es donaven en aquella ciutat de comarques a les postrimeries del franquisme i, tot i que el títol no era oficial, les noies anaven molt buscades per l’emergent indústria local, de manera que en acabar els estudis quasi totes sortien amb feina fixa. Això sí, les monges, tot depenent de les notes aconseguides durant el curs i també de les simpaties personals, no cal dir, les donaven a millors o pitjors empreses o les deixaven a la seva sort les poques que hi havia més justetes: “Señor, quédese con ésta que es buena”, o també: “No, señor, esta no le conviene...” , o també, “Querida, no hemos encontrado nada para ti".

Com que l’Helena tenia el batxillerat va poder entrar directament a 3r. Li van convalidar les assignatures de 1r i 2n i es va poder estalviar els dos primers cursos. Hauria de fer 3r i 4t i llavors, amb 16 anys, ja tindria edat per treballar. Tot aniria rodó segons els càlculs de sa mare.
Quan la noia va marxar d’aquell col·legi per anar a l’Institut, era una nena amb moltes pors i inseguretats que s’havia sentit molt mal tractada per la rígida i incomprensible disciplina ‘mongeril’, però ara després d’haver passat els quatre anys de la seva pubertat en un centre d’ensenyament públic, laic, i mixt (és a dir: amb nois a més a més de noies i sense religions repressives), ja no era la mateixa bleda que n’havia sortit quatre anys abans. A l’Institut havia descobert un altre món; hi havia altres possibilitats i una altra mena de relacions entre els alumnes, però també amb els professors, de manera que tenia clar que el temps que romangués a l’escola de monges, seria només un parèntesi i tot el que li poguessin ensenyar que no fos d’aplicació pràctica immediata no hi pensava parar la més mínima atenció; si més no, dedicar-li el temps imprescindible per aprovar l’assignatura. Amb tot, treia força bones notes en totes les matèries.

El primer any va ser d’adaptació i de veure-les venir i per on, però quan estava a 4t, ja tenia tota la idea estructurada al cap i sabia per on els podia sortir per molestar-les però que, no obstant, no la poguessin castigar. Així, la monja que es dedicava a labors i fer puntetes a drapets, que tant l’havia fet patir anys enrere amb les diferències que marcava ostensiblement entre riques i pobres, necessitava una noia que li fes els acabats de totes aquells andròmines que cosia: coixins, davantals, estovalles... i l’Helena que tenia uns mans fines d’artista i acurades per aquesta feina, li feia uns acabats immaculats i imperceptibles. Ara la necessitava, li era insubstituible, no en podia prescindir, i la noia es venjava amb tota impunitat dient-li que no creia gens en Déu i que no anava mai a Missa: “Se condenará, ¿no ve que se condenará? Rezaré pot usted”. “Vostè mateixa, faci el què vulgui amb el seu temps però a mi no m’emboliqui”.

El no va més del refinament, però, es va donar quan amb una altra companya varen descobrir la carpeta on la monja que donava les assignatures principals guardava els exàmens que havia de posar a l’endemà o al cap de dos dies com a molt tard. La tenia en un armari que no tancava mai amb clau.
Resultava que tres dies a la setmana l’Helena i la seva amiga plegaven abans d’hora per anar a rehabilitació de les seves febles esquenes adolescents. A les 5 de la tarda les noies que es quedaven anaven a resar el rosari a l’església abans d’anar al pati, i les dues trapelles “teòricament” marxaven a rehabilitació. Llavors, feien com que sortien, però tan bon punt veien les altres tombar pel passadís, se’n tornaven a la classe, prenien la carpeta i copiaven en un paper totes les preguntes dels els exàmens. Més endavant, van descobrir que era més fàcil portar una gravadora i així anaven més de pressa que escrivint. Certament, cap de les dues no tenia necessitat de fer això, perquè ambdues estaven a nivell de notable, però el plaer pel risc i el plaer de pensar de que li estaven fotent a la monja infalible, superava en escreix qualsevol recança. Aquella monja que sempre es tocava les cuixes per sota de la taula pensant que ningú no la veia; però sí que la veien, perquè el plafó davanter de la taula no arribava ben bé fins dalt i per la ranura d’un dit i mig que hi quedava, la podien observar perfectament com se les fregava més i més. Els hi van prendre tots, els exàmens, de tot el curs.

Però l’Helena i la seva amiga no eren egoistes i compartien el robatori amb la resta de la classe. Així, de passada, s’asseguraven col·laboració i silenci. En general totes eren bones estudiants i quasi totes tenien possibilitat d’aprovar per si mateixes, llevat de la Sílvia Mas que era la cosa més ruc que mai s’ha vist. Zeros i més zeros amb aquella cara d’estaquirot, no sabia treure altra cosa. Amb aquesta sí que ho tenien difícil perquè si li donaven totes les preguntes, amb les respostes, naturalment, trauria un 10 i això no podia ser. Hauria posat en risc tota l’operació per la seva incoherència. Però tampoc no podien no donar-les-hi, perquè llavors ho hauria xerrat tot a la monja sense manies. Ves quina disjuntiva! Varen optar per donar-li cinc preguntes amb les cinc respostes (perquè ni això no era capaç de trobar tota sola), d'aquesta manera trauria un aprovat justet però suficient. I ella va acceptar.
D’aquí a dos dies tindrien l’examen final i ja tenien les preguntes. El dia abans de l’examen, però, les monges havien decidit fer una jornada d’exercicis espirituals a Montserrat i la major part de les noies del curs s’hi van apuntar. Només quatre o cinc -descregudes o sense prou recursos econòmics, entre elles l'Helena i l'amiga- no ho varen fer, quan amb aquestes la seva còmplice se li acosta i li diu que inexplicablement se li ha esborrat la cinta del cassette i ha perdut les preguntes: “Ostres, tu, i ara què fem? Demà la classe estarà tancada i no hi podrem entrar i demà passat és l’examen...” Pensant i pensant...: “Doncs ja ho sé què farem...”. La classe tenia un finestral que donava al passadís. Es tancava per dintre i gairebé no s’obria mai. La idea va ser aixecar el pestell deixant-lo posat, no obstant, de tal forma que semblés tancat si hom no s’hi fixava expressament. Així, la finestra es podria obrir des del passadís només empenyent. Hi posarien un tamboret i saltarien dintre mentre unes altres farien guàrdia a les cantonades. En acabar de copiar, aquelles tornarien a posar el tamboret i les de dins saltarien fora; després, amb un cordill es podria ajustar la finestra. L’endemà, quan la monja no mirés, ja la tancarien bé.

Dit i fet, perfectament ajustat i executat amb tiralínies el pla va sortir perfecte. Uf!! Quina sort, quina emoció i quin plaer quasi orgàsmic! No cal dir que totes van aprovar amb nota fins i tot la ruca de la Sílvia Màs que no s’ho mereixia, però què hi farem, en tota operació hi ha efectes col·laterals indesitjables impossibles de salvar. El que comptava aquí era el benefici global i la venjança posada en un llistó altíssim.

El curs s’acabava i com a joia de la corona les monges van decidir muntar tot un seguit d’actes i exhibicions per a commemorar ni se sap què sobre la Madre fundadora: “Niñas, vamos a hacer un concurso de dibujo sobre la figura de nuestra Madre fundadora. El tema es libre y por supuesto, la participación voluntaria”.

Durant tot el curs la madre Misericorida havia estat mortificant de debò amb aquest tema a l’Helena. Els dies que no anava rehabilitació, s’havia de quedar amb les demés fins a les set del vespre a fer una hora d’estudi que consistia en tenir un llibre obert a sobre la taula i estudiar, o fer-ho veure. S’asseia sola a la darrera fila de la classe i com que d’estudiar, ni ganes ni intenció, es dedicava a somiejar que un heroi la salvava i l’abraçava i li feia un petó d’allò més encès (amb el cap amorrat al llibre, no se sap si hom llegeix o rumia). Però moltes altres vegades i per aprofitar el temps, l’Helena es dedicava a dibuixar dissimuladament... quan, sense adonar-se’n a causa de l’apassionament, de sobte, veia com una mà esgrogueïda i esquelètica li sortia des del darrere pel damunt de l’espatlla i com l’urpa d’un voltor que clava les ungles a la presa, rebregava sense contemplacions la seva obra d’art: “Ya hablaremos...
O sigui que ara voleu que dibuixi? Quan us sembla m’ho estripeu tot sense miraments, i ara que us convé i que el tema és una entabanada, correm-hi tots. Doncs no m’agrada i no vull i com que és voluntari, decideixo no participar-hi -es va dir a si mateixa. 
-Tiene usted que participar.
-Pero madre, no dice que es voluntario? Es que no se me ocurre nada...
-Déjese de excusas y haga el dibujo de una vez. Puntuará en la nota final.
Xantatge pur i dur i arbitrarietat són els noms que li escau i, apa, a fer un maleit dibuix sobre una monja que ni li anava ni li venia. 
Jo què sé...? –pensava-. Aahh!!! Ara se m’acut. Ja ho tinc...! La dibuixaré morta. A la darrera plana del llibre he vist el retrat, en faré un dibuix...
Mans a l’obra i amb la mestria que la caracteritzava, va fer un dibuix excel·lent de la monja morta encaixonada en el taüt i envoltada de ciris i creus. Perfecte. El retrat de la monja morta simbolitzava el que per a ella representava aquella institució i l’empremta que tot plegat havia deixat en la seva ànima. 
-Elles esperen dibuixos amb una monja simpàtica i riallera acaronant les nenes i beneint caps submisos; ni de lluny s’esperen una cosa com aquesta. Estic segura de que se sentiran desconcertades, fins tot incòmodes, però no m’ho podran reprovar perquè és la realitat. I està al llibre...
I el dibuix excel.lent va anar al concurs. El problema va ser que va guanyar el certamen de forma destacada i amb menció especial, tant que la superiora la va fer explícita davant de totes les nenes de tots els cursos. I sa mare la mar de cofoia perquè li havien destacat la filla de forma preeminent per sobre de les altres: "Ara ja ets més que elles".
-Quina vergonya! Quina merda de premi i quina desgràcia! No han entès res; justament jo no volia guanyar aquí!. 

El missatge que l’Helena havia volgut transmetre era massa subtil per a totes aquelles ments restretes i l’estultícia col·lectiva l’havia vençut.

……………………….

El pitjor de tot va ser que l’Helena mai més no va tornar a dibuixar... Va cercar altres formes d’art per a donar sortida a les seves inquietuds, però el dibuix va morir allí, amb la monja morta.


(La fotografia que il·lustra aquest post està escanejada d'un llibre. El dibuix que es va presentar al concurs s’ha perdut en el transcurs de mil i un canvis de domicili)

23 de febrer 2012

L'aprenent de matancer



-Aguanta fort i amunt!!!... i para de plorar d’una vegada!

I jo, una nena d'onze anys allà estava, a la cuina, a dalt d’un tamboret sobre l’aigüera de pedra agafant per les potes del darrere un conill espantat que no parava de moure’s i de resistir-se, intuint la que li esperava.

La mare, amb la mà de morter li va estarracar un cop al cap, dos, tres... i és que no hi havia manera de que se li trenqués el clatell i el conill xisclava i es convulsionava. Jo, esgarrifada i impotent davant del drama, em sentia còmplice d’aquell assassinat del qual tampoc no podia fugir. 

Al final, però, l’animal va quedar inert.

El pas següent havia de ser dessagnar-lo, i la mare li va treure un ull. Però en sentir com el ganivet se li clavava a l’òrbita ocular, el conill va tornar en si i es va pixar de por. Els seus xiscles barrejats amb els meus plors van ressonar per tota la casa com es deuen de sentir els xiscles d’aquells a qui es tortura en fosques masmorres subterrànies.
-Aguanta fort... i amunt!!! I para de plorar d’una vegada! O no acabarem! –cridava la mare.

La mare estava molt nerviosa. De ben segur que a ella tampoc no li agradava gens haver de fer de matancer però llavors el bestiar es comprava viu al mercat, i si volies menjar tall no tenies altre remei que fer anar el ganivet, més o menys esmolat, i les tisores en la intimitat de la cuina d’un pis de lloguer atrotinat.

 

Tibant les orelles avall, dos cops més al clatell i va quedat inert un altre cop. Semblava que ara si estava desnucat i la sang que li regalimava de l’ull va començar a córrer per l’aigüera i a escolar-se pel desguàs. Al cap d’una estona, doncs, ja es podia començar a escorxar. Jo aguantava la pobre bèstia per les potes, amunt, amb els ulls negats per les llàgrimes i mossegant-me els llavis, confiant que aquell sacrifici s’acabés de pressa. Ara, però, al menys el conill ja era mort i no patia.

La mare va tallar la pell de les potes al voltant dels peus que jo aguantava fort i amunt, i va començar a tibar per desprendre-la de la carn blanca, quan de sobte, un altre cop aquells xiscles aterridors i aquelles convulsions... l’animal encara era viu!! I dos cops més amb fúria al clatell..., aquesta vegada si, la seva vida es va apagar definitivament.

L’endemà, diumenge, vàrem dinar conill a la cassola. Jo, ni el vaig tastar.

Però en aquelles èpoques pre democràtiques en que predominaven la immigració interna i la classe obrera, i el desenvollupament econòmic estava a les bassaroles, lamentablement, era el que teníem. Només les persones amb un cert nivell econòmic es podien permetre el luxe de que el bestiar els el matés la pagesa, una dona embrutida i sense manies. La resta, ens agradés o no, ens havíem de fer la feina bruta nosaltres mateixos.



Tants anys com han passat des de llavors i mantinc perfectament viva aquella imatge terrible i quan hi penso encara em venen ganes de vomitar. No va estar una bona experiència per a criatures.

18 de febrer 2012

Retorn a Sicuani


Jo devia de tenir llavors 23 ò 24 anys quan vaig fer el meu primer viatge a Perú. Havíem anat tres amigues amb les motxilles acompanyant un nombrós grup d’alpinistes que anaven a fer un entrenament doncs portaven de cap l’ascensió a l’Everest i calia preparar-se a consciència, primer. A ells els anava molt bé que s’hi hagués apuntat tanta gent perquè d’aquesta manera el bitllet era més econòmic i es podia repartir el pes del material entre tots els membres de l’expedició i així no havien de pagar sobrepès.

El vol de Lufthansa va durar una eternitat: Barcelona-Frankfurt, canvi d’avió i Frankfurt-NY-Kingston-Guayaquil-Lima. Un malson, però feliços del què ens esperava en aquell mes que hi romandríem.

Al matí del primer dia havíem d’anar a fer canvi de moneda al banc i també al Consulat espanyol a presentar-nos (era obligatori). No vàrem ser a temps d’arribar al Consulat. Només sortir del banc i entre mig de la multitud a la Teresa li van fer un tall la bossa que duia a l’esquena i li van prendre, en un vist i no vist, el passaport i els diners que acabava de canviar. Pel que fa als diners, mira, com aquell... en portava la major part a la ronyonera que guardava a la panxa, però la pèrdua del passaport eren paraules majors. Els nostres plans acabaven de fer un gir de 180°. La meva amiga no podia pas circular pel país indocumentada; calia anar a posar la denúncia a la policia, calia anar al Consulat perquè li fessin un passaport nou, i tot això en un dissabte al matí. Naturalment, el Consulat aquell dia no atenia, volia dir que ens hauríem d’esperar al dilluns. Pel que fa a la policia, fàcil tampoc no ho va ser, però dedicant-hi unes tres hores ho vàrem resoldre, si més no per posar la denúncia que vaig haver d’escriure jo mateixa a la màquina perquè el guàrdia no se’n sortia, i com que jo treballava de secretària li vaig dir “deixi’m a mi, que acabarem abans”. Ell, encantat de la vida, i vaja la gresca que vàrem fer amb tres companys més vigilant que no entrés el sergent i m’enxampés a l’altra banda del taulell.

El dilluns, amb la denúncia a la butxaca, cap al Consulat espanyol i no cal dir que un altre “via crucis”, però també, amb temps i grans dosis de paciència, ens en vam sortir (quin remei, si no). Només que entre pitos i flautes havíem perdut tres dies. Així que a recomposar-ho tot i a veure com ho organitzaríem per optimitzar al màxim el temps que teníem per davant. Perquè aquesta era una altra: no dúiem cap pla, ni cap guia, ni cap mapa, ni tan sols pressupost, res, una mà al davant i l'altra al darrera. Només la teòrica experiència de la Montse -que es basava en que havia estat treballant en un Kibutz l’any anterior...-, la qual havia pres el comandament des del primer moment i havia decidit que aniríem a les oficines d’informació i turisme de cada ciutat i a partir d’allí aniríem fent, ves quines maneres d'anar pel món.

No m’entretindré en explicar la quantitat de vagues de tren i revessos amb què vàrem coincidir que ens van avortar els plans un dia si i un altre també... Si que explicaré, però, que la Montse, el nostre pal de paller, se’ns va posar malalta i ens va ben espantar. I és que posar-se malalt en un país del tercer món amb quatre peles a la butxaca i sense assegurança, és de les coses pitjors que et poden passar.

Ja érem a Cusco, una ciutat que està a més tres mil metres d’altura. Com tothom, havíem anat a passejar per la Plaza de Armas i pels carrerons que hi desemboquen, quan tot d’una la Teresa va topar-se de cara amb un noi que havia conegut l’any anterior a Chamonix: “Holaaa!, mua, mua. Què fas per aquí? Quina casualitat! Doncs ja ho veus. Nosaltres anem a fer el Camí de l’Inca fins a ‘Machu Pichu’. Nosaltres hi anirem amb el tren dels indis. Som una expedició i anem ben preparats (metge inclòs i bidó de medicines. Ah! i l’Oscar Cadiach, si senyor! allà el vaig conèixer tot i que ell, probablement, no es recordi de res). Bé, doncs ja ens veurem. Que us vagi bé. Gràcies, a vosaltres també. Mua, mua, adéu”. Fins aquí, fantàstic. El problema va venir al cap d’unes hores quan, inexplicablement, la Montse es va començar a trobar malament: la febre li va començar a pujar de forma alarmant i va començar a sentir un opressió al pit que l’ofegava i tenia dificultats per a respirar. Ja s’havia fet fosc i la Montse jeia al llit més morta que viva en una petita habitació triple al cap de munt de la falda de la muntanya on ens estàvem: “ I ara què fem? Necessitem un metge. Això ja ho sé... Calla!! Se’m acut que els nois d’aquest matí ens podrien ajudar, no portaven un metge a l’expedició? Si, és clar, però com els trobarem? Doncs mira, una hora o altra tothom va a parar als baretos de la Plaza de Armas, oi? Anem-hi, segur que en algun els trobarem, entrarem a tots, si cal. Au, vinga”. I de nit, muntanya avall a buscar el metge, que efectivament vàrem trobar. I tot el grup cap amunt la muntanya un altre cop a visitar la malalta.

No vàrem aclarir què tenia la Montse, però el metge li va donar un antibiòtic, un antistamínic i unes instruccions, i a esperar que tot plegat fes el seu efecte. Al dia següent havíem d’anar a Machu Pichu i la Montse s’ho va pensar i repensar i al final va decidir que vindria, ja que això només passa un cop a la vida, com aquell qui diu. I mig morta, totes cap el tren dels indis que ens hauria de deixar al peu de la muntanya sagrada.

El tren dels turistes es pren a Ollantaitambo, ja a mig camí, però nosaltres volíem anar amb el dels indis perquè té més emoció: d’entrada era de fusta, i el personal, tots nadius amb les cistelles, les verdures i els pollastres. A més a més, el recorregut és d’allò més pintoresc, ja que en el primer tram abans d’arribar a Ollantaitambo, el tren havia de pujar la muntanya i després descendir. Però les muntanyes allà són molt altes i escarpades i no permeten fer corbes, així que el tren havia de fer diverses maniobres endavant i endarrere, en ziga-zaga i en vies mortes per anar pujant. Això no ho veuen els que viatgen en el tren dels turistes. I en arribar a l’estació d’ Aguas Calientes, ja cal que t’espavilis per ser un dels primers a baixar del vagó, ja que si no agafes desseguida l’autobús que t’ha de pujar a dalt per un camí de terra infernal, et pots passar mig matí fent cua i no tindràs temps de veure res que ja hauràs de tornar, perquè a dalt no t'hi pots quedar. I nosaltres arrossegant la malaltona. Ella es va quedar asseguda en una pedra i la Teresa i jo vàrem a anar a voltar-la (tampoc no li podíem fer res i no tenia sentit quedar-nos les tres). Tot i així, encara va tenir esma de donar-nos algunes ordres, però ara ja sabíem anar soles.

Després de Cusco volíem anar a Puno, a veure el llac Titicaca i vàrem comprar uns bitllets de tren, però, ai làs!, just al moment de posar el peu al graó va començar una vaga ferroviària i ens vàrem quedar a terra. I amb la cua entre les cames i la motxilla a l'esquena, amunt un altre cop a l’habitació triple de la muntanya a fer nous plans.

No recordo com va anar, que vàrem conèixer un noi que per un preu mòdic es va oferir a fer la travessa amb una furgoneta vella i desmanegada pels camis de terra i les pistes de les altes muntanyes andines, no és que el pla fos molt atractiu, però no hi havia opció. I ja ens tens a la Montse (encara fotuda, però menys), la Teresa, jo, dues franceses i tres anglesos tibats, en aquell pot que no arriava, i amb una pols que entrava per les juntures mal rejuntades que ens deixava a tots arrebossats. I va passar el què havia de passar. A mitja travessa, amb un fred que pelava (era l’hivern austral), el ‘pot’ va dir prou.

El poblet on havíem anat a parar es deia Sicuani i el noi conductor-guia es va haver d’espavilar per trobar la peça del motor i allotjament per a tots. Els anglesos emprenyadíssims perquè havien pagat per un servei i ara estàvem tirats al mig del no res, i ja ho veuríem. Vàrem aconseguir un lloc per dormir, uns en un cantó i uns altres no sé on, però les meves amigues i jo teníem els llits en un passadís per on no parava de passar gent, i no ens podíem queixar, que el lloc al menys era calent i teníem llit. I a esperar l’endemà per arribar a Puno.

No vàrem poder entrar a Bolívia perquè la Teresa tenia un document del Consulat que li permetia sortir de Perú però no tornar a entrar i si hi haguéssim anat, ella s’hauria hagut de quedar.

La resta del viatge va anar més o menys per l’estil, aquí caic i allà m’aixeco, amb un altre intent de robatori a la Teresa a Pisac -el viatge a la selva de Puerto Maldonado va anar força bé-, fins al darrer dia que tot el grup de partida ens vàrem retrobar a l’hotel d'arribada. I, sorpresa! allà ens esperava el passaport de la Teresa que no sé qui l’havia trobat no sé on i el va portar allà quan va veure els papers d'inscripció a l’hotel. No, si ja ho dic jo, que hi ha Déu!

Tampoc explicaré la tornada. Només diré que va estar una de les amargues de la meva vida, ja que vaig ser l’única persona de tota l’expedició a qui ningú de la seva família no la va venir a rebre a l’aeroport. I és que no ho portaven gens bé això de que m'agradés viatjar.

...........................

Anys més tard, amb un nivell de vida força acceptable en aquella època, vaig tornar al Perú i aquest cop si que vaig poder anar amb tren des de Cusco fins a Juliaca (no arribava a Puno). Eren els últims temps de ‘Sendero Luminoso”, i es pot dir que ja no quedaven terroristes perquè la banda estava desarticulada atès que en Fujimori havia caçat el seu líder, l’Abimael Guzmán, i l'havien ficat en una gàbia per exhibició i escarni públic; tot i així els vagons encara anaven fortament custodiats per l’exèrcit, per si de cas.

En arribar a Sicuani el tren va fer una aturada, i de repent em va passar pel cap com si fos la pel.lícula de la meva vida l’Odissea que havia viscut amb les meves amigues feia tant de temps. En un instant vaig baixar del tren i em vaig fer una foto sota el rètol de l’estació.