14 de gener 2012

L'estupidesa dels anyells i la saviesa de les cabres

De les principals postes en escena en que participen els membres de la comunitat catòlica arreu: bateigs, comunions, casaments i funerals la que em resulta més instructiva és, de llarg, el funeral perquè d’una forma o altra sempre en trec algun profit.

D'entrada, és un concepte ben allunyat del "pa i circ" d'en Juli Cèsar que tan agrada a la plebe. No és un acte lúdic, sinó de compromís. Hom va a un funeral perquè s’estimava a la persona que ens ha deixat o s’estima els familiars, que pel cas és el mateix. Hom hi va de cor, encara que cal reconèixer que també n’hi ha que hi van per veure la cara de la vídua o perquè els vegin a ells, però el cert és que la major part de les vegades s’hi va perquè s’hi vol anar: per homenatjar al que ha marxat i per donar suport als que es queden.

Però tot i ser partícep actiu de la cerimònia, em pregunto quantes persones escolten realment allò que els diu el capellà a l’homilia, per a mi la part més important que escolto sempre amb atenció. A vegades parla, el capellà, de les qualitats del difunt, i amb allò que diu es veu si el coneixia ni que sigui una mica o si el discurs és d’aquells estandaritzats i asèpitcs que valen tant per a un ministre com per a un pòtol. També n’hi ha que, com que no saben gaire coses del mort o no hi ha massa cosa a dir, prenen com a referent algun episodi de l’Antic o del Nou Testament i aprofiten per alliçonar-nos als creients reals o teòrics allí presents. I amb aquestes estàvem al funeral que he anat aquesta setmana.

Resulta que, segons va escriure ara no recordo quin evangelista, el dia del Judici final Déu posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a l’esquerra i en tenir-les dividides en dos bàndols dirà: “Eus aquí les ovelles, les quals se salvaran, en tant que les cabres es condemnaran”; i dit això, el capellà va continuar, tan ample, amb la seva disertació a pesar que no va aclarir per quin motiu les ovelles se salvarien en detriment de les cabres. Va acabar la prèdica i va continuar amb la resta de la litúrgia funerària.

Confesso que em vaig quedar indignada amb aquell discurs discriminatori i arbitrari i fins i tot vaig pensar en anar a demanar-li explicacions en acabar l'acte. Ja hi som! vaig pensar. Déu, Pare totpoderós i misericordiós, creador absolut del cel i de la terra, dels animals i dels homes, decideix excloure de la salvació eterna sense cap mena de justificació ni ’argument una part d’allò que ell mateix ha creat. Em pregunto, i doncs, com es que ha fet un nyap al qual ell mateix hi renega? Que no és tan bo ni tan infalible com ens vol fer creure que és? Com es pot ser tan injust? Perquè, certament, les cabres són ben diferents de les ovelles però no ho han triat pas; cadascuna d’ambdues espècies tenen la seva naturalesa inscrita al seu ADN i no poden fer-hi res per canviar-ho. Així, les ovelles encara que tinguin el llop al damunt no es defensen, s’estan quietones, paralitzades de por o esverades sense nord, però no li planten cara. En canvi una cabra, en primer lloc, l’has d’atrapar i farà el possible perquè no sigui així, i si l’atrapes al menys intentarà clavar-te un cop de banya del qual poc o molt te’n sentiràs.

Jo, però, llegint entre línies, veig clar que la qüestió exemplificadora és una altra força més recargolada.

Si traslladem l’exemple a la humanitat i substituïm cabres i ovelles per persones, tenim que mentre les primeres poden ser manipulades i sotmeses per amos i poderosos induint-les amb falses promeses o amenaces i forts sentiments de culpabilitat, les segones en canvi es revelen i lluiten contra els opressors; ja se sap, la cabra tira al monte, busquen la llibertat i per això resulten incòmodes. És allò que el clergue diu sense dir-ho. Evidentment, aquesta forma de ser de les cabres no agrada gens al poder establert i farà el què sigui per esclafar-les. Encara que sigui calumniant-les. Per tant, com que després de 2.000 anys des de l'escriptura d'aquell passatge del Nou Testament la cosa no ha canviat ni mica, hem de convenir que tenim mala peça al teler, ahir i avui.

De totes maneres, m’ha quedat prou clar que s’ha d’escoltar molt bé el que diuen aquells que tenen poder perquè per a ells, si cola, cola. I cal decidir també si hom vol ser ovella... o cabra.

1 comentari:

ric@rd ha dit...

o...
"cabró"! si és el cas
molt bona entrada i molt bona argumentació, jo ja he tirat la tovallola, que facin i diguin el que vulguin, que cadascú se'n faci la seva sort, ara... que no em vinguin a tocar allò que no sona, que si no van en compta, rebran una bona "banyada"...
s@lut