23 de febrer 2012

L'aprenent de matancer



-Aguanta fort i amunt!!!... i para de plorar d’una vegada!

I jo, una nena d'onze anys allà estava, a la cuina, a dalt d’un tamboret sobre l’aigüera de pedra agafant per les potes del darrere un conill espantat que no parava de moure’s i de resistir-se, intuint la que li esperava.

La mare, amb la mà de morter li va estarracar un cop al cap, dos, tres... i és que no hi havia manera de que se li trenqués el clatell i el conill xisclava i es convulsionava. Jo, esgarrifada i impotent davant del drama, em sentia còmplice d’aquell assassinat del qual tampoc no podia fugir. 

Al final, però, l’animal va quedar inert.

El pas següent havia de ser dessagnar-lo, i la mare li va treure un ull. Però en sentir com el ganivet se li clavava a l’òrbita ocular, el conill va tornar en si i es va pixar de por. Els seus xiscles barrejats amb els meus plors van ressonar per tota la casa com es deuen de sentir els xiscles d’aquells a qui es tortura en fosques masmorres subterrànies.
-Aguanta fort... i amunt!!! I para de plorar d’una vegada! O no acabarem! –cridava la mare.

La mare estava molt nerviosa. De ben segur que a ella tampoc no li agradava gens haver de fer de matancer però llavors el bestiar es comprava viu al mercat, i si volies menjar tall no tenies altre remei que fer anar el ganivet, més o menys esmolat, i les tisores en la intimitat de la cuina d’un pis de lloguer atrotinat.

 

Tibant les orelles avall, dos cops més al clatell i va quedat inert un altre cop. Semblava que ara si estava desnucat i la sang que li regalimava de l’ull va començar a córrer per l’aigüera i a escolar-se pel desguàs. Al cap d’una estona, doncs, ja es podia començar a escorxar. Jo aguantava la pobre bèstia per les potes, amunt, amb els ulls negats per les llàgrimes i mossegant-me els llavis, confiant que aquell sacrifici s’acabés de pressa. Ara, però, al menys el conill ja era mort i no patia.

La mare va tallar la pell de les potes al voltant dels peus que jo aguantava fort i amunt, i va començar a tibar per desprendre-la de la carn blanca, quan de sobte, un altre cop aquells xiscles aterridors i aquelles convulsions... l’animal encara era viu!! I dos cops més amb fúria al clatell..., aquesta vegada si, la seva vida es va apagar definitivament.

L’endemà, diumenge, vàrem dinar conill a la cassola. Jo, ni el vaig tastar.

Però en aquelles èpoques pre democràtiques en que predominaven la immigració interna i la classe obrera, i el desenvollupament econòmic estava a les bassaroles, lamentablement, era el que teníem. Només les persones amb un cert nivell econòmic es podien permetre el luxe de que el bestiar els el matés la pagesa, una dona embrutida i sense manies. La resta, ens agradés o no, ens havíem de fer la feina bruta nosaltres mateixos.



Tants anys com han passat des de llavors i mantinc perfectament viva aquella imatge terrible i quan hi penso encara em venen ganes de vomitar. No va estar una bona experiència per a criatures.

2 comentaris:

Carola ha dit...

Hola mama!

M'has fet posar la pell de gallina i tancar el ulls ven fort per no veure-ho amb aquest text!! mare meva! pobre conill quin patir. Tot i això m'ha agradat molt com estar escrit!

muaaaaaaaaa

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

jo ho havia vist al mercat, a la plaça xica, que era el mercat del bestiar, tenien més traça, per dir-ho d'alguna manera, sabien el què es feien,
encara que és una visió que colpeix, deixa marcat...

però menjo conill!