11 de març 2012

Història de la monja morta


El professor de dibuix va demanar una entrevista amb els seus pares. Els volia explicar que havia percebut en l’Helena un talent natural per aquesta forma d’art i ara que amb catorze anys es trobava a la recta final del darrer curs del batxillerat elemental, els volia exposar que consideressin seriosament la possibilitat de potenciar-li aquesta disciplina perquè a ell li semblava que hi tenia un futur.
 
No obstant, quan va arribar el dia de la trobada només hi va assistir la seva mare perquè el pare, com gairebé sempre, era de viatge (es guanyava la vida així) i per tant no es podia ocupar directament de l’educació dels fills. El problema, però, era que la pobra dona, tot i que no era analfabeta, era pràcticament illetrada, de forma que quan va sentir allò d’aprofundir en el dibuix i prendre classes particulars o dedicar-hi la línia educativa preferent, li va sonar a música celestial que es va diluir en l’aire com el terròs de sucre es dissol al cafè. Ella no hi entenia gens d’art ni de coses culturals que no donaven de menjar. Per què, a veure, en el fons, de què serviria? Què en faria l’Helena de saber dibuixar millor? Al cap de vall, des del seu punt de vista, el què li cal a una dona és casar-se i saber portar una casa com Déu mana, tenir-la neta i a punt sempre, aprendre a cosir per fer els vestits als fills, tenir cura del pares quan fossin vells i, abans no arribés el moment del matrimoni, treballar en un despatx –que era un bon ofici- i portar uns calerons a casa per a compensar la despesa de l’educació rebuda.

Per tant, les bones paraules del professor de dibuix es van oblidar només sortir per la porta amb el convenciment que tota aquella estona havia estat una pèrdua de temps. I al seu pare, que ja he dit que era de viatge, aquest missatge no li va arribar, així és com si la conversa mai no hagués existit.
L’Helena va acabar el 4rt curs de batxillerat i va aprovar la revàlida, i al setembre següent es va matricular al col·legi de monges d'on n’havia sortit quatre anys abans per anar a l’Institut. Allà hi faria els estudis de secretariat que eren els millors que es donaven en aquella ciutat de comarques a les postrimeries del franquisme i, tot i que el títol no era oficial, les noies anaven molt buscades per l’emergent indústria local, de manera que en acabar els estudis quasi totes sortien amb feina fixa. Això sí, les monges, tot depenent de les notes aconseguides durant el curs i també de les simpaties personals, no cal dir, les donaven a millors o pitjors empreses o les deixaven a la seva sort les poques que hi havia més justetes: “Señor, quédese con ésta que es buena”, o també: “No, señor, esta no le conviene...” , o també, “Querida, no hemos encontrado nada para ti".

Com que l’Helena tenia el batxillerat va poder entrar directament a 3r. Li van convalidar les assignatures de 1r i 2n i es va poder estalviar els dos primers cursos. Hauria de fer 3r i 4t i llavors, amb 16 anys, ja tindria edat per treballar. Tot aniria rodó segons els càlculs de sa mare.
Quan la noia va marxar d’aquell col·legi per anar a l’Institut, era una nena amb moltes pors i inseguretats que s’havia sentit molt mal tractada per la rígida i incomprensible disciplina ‘mongeril’, però ara després d’haver passat els quatre anys de la seva pubertat en un centre d’ensenyament públic, laic, i mixt (és a dir: amb nois a més a més de noies i sense religions repressives), ja no era la mateixa bleda que n’havia sortit quatre anys abans. A l’Institut havia descobert un altre món; hi havia altres possibilitats i una altra mena de relacions entre els alumnes, però també amb els professors, de manera que tenia clar que el temps que romangués a l’escola de monges, seria només un parèntesi i tot el que li poguessin ensenyar que no fos d’aplicació pràctica immediata no hi pensava parar la més mínima atenció; si més no, dedicar-li el temps imprescindible per aprovar l’assignatura. Amb tot, treia força bones notes en totes les matèries.

El primer any va ser d’adaptació i de veure-les venir i per on, però quan estava a 4t, ja tenia tota la idea estructurada al cap i sabia per on els podia sortir per molestar-les però que, no obstant, no la poguessin castigar. Així, la monja que es dedicava a labors i fer puntetes a drapets, que tant l’havia fet patir anys enrere amb les diferències que marcava ostensiblement entre riques i pobres, necessitava una noia que li fes els acabats de totes aquells andròmines que cosia: coixins, davantals, estovalles... i l’Helena que tenia uns mans fines d’artista i acurades per aquesta feina, li feia uns acabats immaculats i imperceptibles. Ara la necessitava, li era insubstituible, no en podia prescindir, i la noia es venjava amb tota impunitat dient-li que no creia gens en Déu i que no anava mai a Missa: “Se condenará, ¿no ve que se condenará? Rezaré pot usted”. “Vostè mateixa, faci el què vulgui amb el seu temps però a mi no m’emboliqui”.

El no va més del refinament, però, es va donar quan amb una altra companya varen descobrir la carpeta on la monja que donava les assignatures principals guardava els exàmens que havia de posar a l’endemà o al cap de dos dies com a molt tard. La tenia en un armari que no tancava mai amb clau.
Resultava que tres dies a la setmana l’Helena i la seva amiga plegaven abans d’hora per anar a rehabilitació de les seves febles esquenes adolescents. A les 5 de la tarda les noies que es quedaven anaven a resar el rosari a l’església abans d’anar al pati, i les dues trapelles “teòricament” marxaven a rehabilitació. Llavors, feien com que sortien, però tan bon punt veien les altres tombar pel passadís, se’n tornaven a la classe, prenien la carpeta i copiaven en un paper totes les preguntes dels els exàmens. Més endavant, van descobrir que era més fàcil portar una gravadora i així anaven més de pressa que escrivint. Certament, cap de les dues no tenia necessitat de fer això, perquè ambdues estaven a nivell de notable, però el plaer pel risc i el plaer de pensar de que li estaven fotent a la monja infalible, superava en escreix qualsevol recança. Aquella monja que sempre es tocava les cuixes per sota de la taula pensant que ningú no la veia; però sí que la veien, perquè el plafó davanter de la taula no arribava ben bé fins dalt i per la ranura d’un dit i mig que hi quedava, la podien observar perfectament com se les fregava més i més. Els hi van prendre tots, els exàmens, de tot el curs.

Però l’Helena i la seva amiga no eren egoistes i compartien el robatori amb la resta de la classe. Així, de passada, s’asseguraven col·laboració i silenci. En general totes eren bones estudiants i quasi totes tenien possibilitat d’aprovar per si mateixes, llevat de la Sílvia Mas que era la cosa més ruc que mai s’ha vist. Zeros i més zeros amb aquella cara d’estaquirot, no sabia treure altra cosa. Amb aquesta sí que ho tenien difícil perquè si li donaven totes les preguntes, amb les respostes, naturalment, trauria un 10 i això no podia ser. Hauria posat en risc tota l’operació per la seva incoherència. Però tampoc no podien no donar-les-hi, perquè llavors ho hauria xerrat tot a la monja sense manies. Ves quina disjuntiva! Varen optar per donar-li cinc preguntes amb les cinc respostes (perquè ni això no era capaç de trobar tota sola), d'aquesta manera trauria un aprovat justet però suficient. I ella va acceptar.
D’aquí a dos dies tindrien l’examen final i ja tenien les preguntes. El dia abans de l’examen, però, les monges havien decidit fer una jornada d’exercicis espirituals a Montserrat i la major part de les noies del curs s’hi van apuntar. Només quatre o cinc -descregudes o sense prou recursos econòmics, entre elles l'Helena i l'amiga- no ho varen fer, quan amb aquestes la seva còmplice se li acosta i li diu que inexplicablement se li ha esborrat la cinta del cassette i ha perdut les preguntes: “Ostres, tu, i ara què fem? Demà la classe estarà tancada i no hi podrem entrar i demà passat és l’examen...” Pensant i pensant...: “Doncs ja ho sé què farem...”. La classe tenia un finestral que donava al passadís. Es tancava per dintre i gairebé no s’obria mai. La idea va ser aixecar el pestell deixant-lo posat, no obstant, de tal forma que semblés tancat si hom no s’hi fixava expressament. Així, la finestra es podria obrir des del passadís només empenyent. Hi posarien un tamboret i saltarien dintre mentre unes altres farien guàrdia a les cantonades. En acabar de copiar, aquelles tornarien a posar el tamboret i les de dins saltarien fora; després, amb un cordill es podria ajustar la finestra. L’endemà, quan la monja no mirés, ja la tancarien bé.

Dit i fet, perfectament ajustat i executat amb tiralínies el pla va sortir perfecte. Uf!! Quina sort, quina emoció i quin plaer quasi orgàsmic! No cal dir que totes van aprovar amb nota fins i tot la ruca de la Sílvia Màs que no s’ho mereixia, però què hi farem, en tota operació hi ha efectes col·laterals indesitjables impossibles de salvar. El que comptava aquí era el benefici global i la venjança posada en un llistó altíssim.

El curs s’acabava i com a joia de la corona les monges van decidir muntar tot un seguit d’actes i exhibicions per a commemorar ni se sap què sobre la Madre fundadora: “Niñas, vamos a hacer un concurso de dibujo sobre la figura de nuestra Madre fundadora. El tema es libre y por supuesto, la participación voluntaria”.

Durant tot el curs la madre Misericorida havia estat mortificant de debò amb aquest tema a l’Helena. Els dies que no anava rehabilitació, s’havia de quedar amb les demés fins a les set del vespre a fer una hora d’estudi que consistia en tenir un llibre obert a sobre la taula i estudiar, o fer-ho veure. S’asseia sola a la darrera fila de la classe i com que d’estudiar, ni ganes ni intenció, es dedicava a somiejar que un heroi la salvava i l’abraçava i li feia un petó d’allò més encès (amb el cap amorrat al llibre, no se sap si hom llegeix o rumia). Però moltes altres vegades i per aprofitar el temps, l’Helena es dedicava a dibuixar dissimuladament... quan, sense adonar-se’n a causa de l’apassionament, de sobte, veia com una mà esgrogueïda i esquelètica li sortia des del darrere pel damunt de l’espatlla i com l’urpa d’un voltor que clava les ungles a la presa, rebregava sense contemplacions la seva obra d’art: “Ya hablaremos...
O sigui que ara voleu que dibuixi? Quan us sembla m’ho estripeu tot sense miraments, i ara que us convé i que el tema és una entabanada, correm-hi tots. Doncs no m’agrada i no vull i com que és voluntari, decideixo no participar-hi -es va dir a si mateixa. 
-Tiene usted que participar.
-Pero madre, no dice que es voluntario? Es que no se me ocurre nada...
-Déjese de excusas y haga el dibujo de una vez. Puntuará en la nota final.
Xantatge pur i dur i arbitrarietat són els noms que li escau i, apa, a fer un maleit dibuix sobre una monja que ni li anava ni li venia. 
Jo què sé...? –pensava-. Aahh!!! Ara se m’acut. Ja ho tinc...! La dibuixaré morta. A la darrera plana del llibre he vist el retrat, en faré un dibuix...
Mans a l’obra i amb la mestria que la caracteritzava, va fer un dibuix excel·lent de la monja morta encaixonada en el taüt i envoltada de ciris i creus. Perfecte. El retrat de la monja morta simbolitzava el que per a ella representava aquella institució i l’empremta que tot plegat havia deixat en la seva ànima. 
-Elles esperen dibuixos amb una monja simpàtica i riallera acaronant les nenes i beneint caps submisos; ni de lluny s’esperen una cosa com aquesta. Estic segura de que se sentiran desconcertades, fins tot incòmodes, però no m’ho podran reprovar perquè és la realitat. I està al llibre...
I el dibuix excel.lent va anar al concurs. El problema va ser que va guanyar el certamen de forma destacada i amb menció especial, tant que la superiora la va fer explícita davant de totes les nenes de tots els cursos. I sa mare la mar de cofoia perquè li havien destacat la filla de forma preeminent per sobre de les altres: "Ara ja ets més que elles".
-Quina vergonya! Quina merda de premi i quina desgràcia! No han entès res; justament jo no volia guanyar aquí!. 

El missatge que l’Helena havia volgut transmetre era massa subtil per a totes aquelles ments restretes i l’estultícia col·lectiva l’havia vençut.

……………………….

El pitjor de tot va ser que l’Helena mai més no va tornar a dibuixar... Va cercar altres formes d’art per a donar sortida a les seves inquietuds, però el dibuix va morir allí, amb la monja morta.


(La fotografia que il·lustra aquest post està escanejada d'un llibre. El dibuix que es va presentar al concurs s’ha perdut en el transcurs de mil i un canvis de domicili)

1 comentari:

ric@rd ha dit...

déu-ni-do!

he de llegir entre línies?
si és així, ben be ets un bon perill tu...
s@lut