15 de desembre 2012

Consciència



Aquesta tarda dels darrers dies de tardor, en acabar la feina, he engegat el cotxe que tenia aparcat al davant. El carrer era molt estret i discorria entre els edificis vells d'un barri força degradat i solitari però no em feia fresa; no hi havia motiu. El camí era també una mica sinuós amb una lleugera pujada, però res complicat que no pogués resoldre atesa la meva perícia. De sobte, he recordat que havia de tornar a buscar una cosa que m’he descuidat i com que no havia recorregut massa metres des de la sortida, m’he limitat a posar la marxa enrere i retrocedir sense haver de donar la volta perquè, per altra banda, l’estretor del carrer m’ho impedia. Per alguna raó, però, el cotxe s’ha tornat inestable i ha començat a actuar pel seu compte. No em responia. Ha començat a lliscar enrere i enrere sense que jo pogués fe res per aturar-lo. 

El camí a la meva esquena es veia llarg i de pendent suau, però jo sabia que al final si no parava acabaria caient al riu. Com que tenia temps de sobres, he optat per a fer una maniobra i posar el cotxe travesser, d'aquesta manera les rodes deixarien de girar i es pararia, però l'angle de gir era insuficient i el vehicle no ha donat la resposta que jo esperava sinó que mig de costat ha continuat lliscant enrere sense pressa però sense pausa pendent avall.

En veure que la situació se m’estava escapant de les mans, m’he començat a neguitejar. Per moments, una ansietat creixent s'ha anant apoderant de mi. He quedat tant paralitzada per l'angoixa i la por que ni tan sols aconseguia una cosa tan senzilla com és moure la cama dreta per col·locar el peu al damunt del pedal del fre i aturar el vehicle d’una vegada; ni en aquell moment que es preveia de vida o mort se m’ha acudit tibar del fre de mà (com si no n’hi hagués o jo desconegués que existia). Mentre, el cotxe, lentament però amb progressió i sense aturar-se, continuava lliscant enrere imparable... 

Un altre cotxe ha aparegut de cara i m'ha fet senyals perquè m’apartés, però, dimònis!! jo no em podia apartar ni tampoc veia la manera de fer-li saber que la meva situació estava essent desesperada. I jo cada cop estava més espantada per no ser capaç d'aturar el meu. El vehicle del davant, llavors, s’ha adonat del que m’estava succeïnt perquè ha deixat de pressionar-me. El conductor, amb rostre estorat, estava a l‘aguait impotent sense saber tampoc com em podia ajudar, jo continuava marxa enrere i ni ell em podia atrapar ni posar-se de forma que amb el seu vehicle obstaculitzés la marxa del meu.

De sobte he pensat o ara o mai, conscient que si no aconseguia aturar el vehicle, el meu final sense remei seria caure al riu i morir engolida en les seves fosques aigües. Fent un esforç titànic m’he agafat la cama amb les dues mans i tibant-la tant com he pogut, he col·locat el peu a sobre el pedal del fre que he premut amb totes les meves forces ajudant-me amb ambdós braços i amb el  propi cos.

A la fi el vehicle s’ha aturat, a tocar del precipici, però s’ha aturat just a temps. La persona que conduïa el cotxe del davant ha baixat ràpidament corpresa i, quasi tan espantada com jo, m'ha agafat per les esptatlles i mentre m'abraçava m’ha preguntat: Estàs bé? Sí, jo estava bé, sana i estàlvia, exhausta per la duresa de l'esforç, l’esglai i la situació de pànic soferta però el malson s'havia acabat, i havia acabat bé.

................

Quan m’he despertat ho he vist clar: en realitat no era jo qui conduïa aquell maleït cotxe, era en Matt. Jo era la persona de l’altre vehicle. He tingut la certesa que, malgrat que haurà de lliutar de valent i que patirà molt, ell també se’n sortirà... però, malauradament, mai ens retrobarem.



1 comentari:

josepselva ha dit...

Ei!, no facis patir així als teus amics, M'ha agradat tornar-te a llegir, una abraçada.