14 de gener 2012

L'estupidesa dels anyells i la saviesa de les cabres

De les principals postes en escena en que participen els membres de la comunitat catòlica arreu: bateigs, comunions, casaments i funerals la que em resulta més instructiva és, de llarg, el funeral perquè d’una forma o altra sempre en trec algun profit.

D'entrada, és un concepte ben allunyat del "pa i circ" d'en Juli Cèsar que tan agrada a la plebe. No és un acte lúdic, sinó de compromís. Hom va a un funeral perquè s’estimava a la persona que ens ha deixat o s’estima els familiars, que pel cas és el mateix. Hom hi va de cor, encara que cal reconèixer que també n’hi ha que hi van per veure la cara de la vídua o perquè els vegin a ells, però el cert és que la major part de les vegades s’hi va perquè s’hi vol anar: per homenatjar al que ha marxat i per donar suport als que es queden.

Però tot i ser partícep actiu de la cerimònia, em pregunto quantes persones escolten realment allò que els diu el capellà a l’homilia, per a mi la part més important que escolto sempre amb atenció. A vegades parla, el capellà, de les qualitats del difunt, i amb allò que diu es veu si el coneixia ni que sigui una mica o si el discurs és d’aquells estandaritzats i asèpitcs que valen tant per a un ministre com per a un pòtol. També n’hi ha que, com que no saben gaire coses del mort o no hi ha massa cosa a dir, prenen com a referent algun episodi de l’Antic o del Nou Testament i aprofiten per alliçonar-nos als creients reals o teòrics allí presents. I amb aquestes estàvem al funeral que he anat aquesta setmana.

Resulta que, segons va escriure ara no recordo quin evangelista, el dia del Judici final Déu posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a l’esquerra i en tenir-les dividides en dos bàndols dirà: “Eus aquí les ovelles, les quals se salvaran, en tant que les cabres es condemnaran”; i dit això, el capellà va continuar, tan ample, amb la seva disertació a pesar que no va aclarir per quin motiu les ovelles se salvarien en detriment de les cabres. Va acabar la prèdica i va continuar amb la resta de la litúrgia funerària.

Confesso que em vaig quedar indignada amb aquell discurs discriminatori i arbitrari i fins i tot vaig pensar en anar a demanar-li explicacions en acabar l'acte. Ja hi som! vaig pensar. Déu, Pare totpoderós i misericordiós, creador absolut del cel i de la terra, dels animals i dels homes, decideix excloure de la salvació eterna sense cap mena de justificació ni ’argument una part d’allò que ell mateix ha creat. Em pregunto, i doncs, com es que ha fet un nyap al qual ell mateix hi renega? Que no és tan bo ni tan infalible com ens vol fer creure que és? Com es pot ser tan injust? Perquè, certament, les cabres són ben diferents de les ovelles però no ho han triat pas; cadascuna d’ambdues espècies tenen la seva naturalesa inscrita al seu ADN i no poden fer-hi res per canviar-ho. Així, les ovelles encara que tinguin el llop al damunt no es defensen, s’estan quietones, paralitzades de por o esverades sense nord, però no li planten cara. En canvi una cabra, en primer lloc, l’has d’atrapar i farà el possible perquè no sigui així, i si l’atrapes al menys intentarà clavar-te un cop de banya del qual poc o molt te’n sentiràs.

Jo, però, llegint entre línies, veig clar que la qüestió exemplificadora és una altra força més recargolada.

Si traslladem l’exemple a la humanitat i substituïm cabres i ovelles per persones, tenim que mentre les primeres poden ser manipulades i sotmeses per amos i poderosos induint-les amb falses promeses o amenaces i forts sentiments de culpabilitat, les segones en canvi es revelen i lluiten contra els opressors; ja se sap, la cabra tira al monte, busquen la llibertat i per això resulten incòmodes. És allò que el clergue diu sense dir-ho. Evidentment, aquesta forma de ser de les cabres no agrada gens al poder establert i farà el què sigui per esclafar-les. Encara que sigui calumniant-les. Per tant, com que després de 2.000 anys des de l'escriptura d'aquell passatge del Nou Testament la cosa no ha canviat ni mica, hem de convenir que tenim mala peça al teler, ahir i avui.

De totes maneres, m’ha quedat prou clar que s’ha d’escoltar molt bé el que diuen aquells que tenen poder perquè per a ells, si cola, cola. I cal decidir també si hom vol ser ovella... o cabra.

06 de gener 2012

El patge gallina


(La foto ha estat presa per la meva filla, Carola a qui dono les gràcies per haver-me inspirat aquest relat)

Introducció: Qui no conegui la Cavalcada de Reis a Igualada (L’Anoia) potser no li trobarà la punta a aquesta història, per això convido als lectors que la vinguin a veure l’any que bé i consultin el ‘link’ per a fer-ne un tast: http://www.reisdigualada.com/


El camió s’havia aturat al mig del carrer i del seu remolc van descendir un grapat de patges amb la cara més negra que la nit, empolainats amb joies i lluentons, tan joves, tan guapos i tan homes, aprofitant l'anonimat que dóna la disfressa i les capes de pintura. El seu aspecte imponent, si bé pot espantar una mica els més petits, resulta d'allò més atractiu a les noies. Per això hi ha bufetades cada any per fer de patge. També van treure les escales de gat que els servirien per pujar al balcó del primer pis on tota la família s’hi aplegava amb els menuts al davant, els quals s’agafaven amb les manetes als barrots de la barana amb aquells ulls vius que els saltaven de la cara.

El patge director de la secció va començar a donar les ordres : “Vosaltres dos repengeu-hi l’escala. Tu agafa aquest paquet i puja”. I els patges obedients, cadascun cap la casa que li havia tocat, a portar la il·lusió tal com se’ls havia encomanant.

Els del balcó cridaven, els nens estaven nerviosos, la gent del carrer que s’ho mirava animava els enviats d’Orient, i el patge, molt decidit i amb el paquet en braços, vinga escala amunt. Tot d’una, però, quan ja era a mig camí, va tenir la mala pensada de mirar avall i en adonar-se de l’alçada on es trobava li va sobrevenir un atac de pànic perquè li va semblar que l'escala de fusta es corbava perillosament i amençava amb trencar-se. El primer impuls va ser recular i va començar a descendir.

-Però, on vas? Vinga, amunt!!! –Li va etzibar el patge director.

-Es que... em sembla que això es trenca...

-Però, que t’has tornat boig? Com vols que es trenqui? Fes el favor de pujar!!! Tira cap dalt!!

El patge s’havia quedat a mig camí clavat a l’escala, paralitzat de por, els peus li començaven a tremolar i les cames a fer-li figa. Va tenir un altre impuls de tornar a baixar i va iniciar lleugerament el gest, però ara va ser la multitud que s’aplegava al peu de l’escala qui el va començar a increpar uns i a animar uns altres: “Va, home, no siguis cagat i tira, que no veus que t’esperen? Ànim, au va, que gairebé ja hi ets!”. Els del balcó no s’ho podien creure. Li allargaven la mà per donar-li confiança i ajudar-lo, però el patge, que no i que no, no s’hi veia en cor i allà estava immòbil arrapat als travessers, ni amunt ni avall. El nen que esperava la joguina encara s’ho podia creure menys i els ulls li començaven a espurnejar: “Com pot ser que el meu heroi no vulgui pujar? Que no m’estima?”

-Ai, mecagunl’ospedrer!!! Vols fer el refotut favor de tirat cap dalt si no vols que pugi jo –va cridar-li el patge director- i ens les tinguem a bufetades davant de tothom? Tira amunt d’una vegada!!!

La gent cridava, els del balcó s’impacientaven, el nen tenia les ulls negats de llàgrimes i el patge director estava més encès que l’infern.

A la fi, fent un esforç titànic però tremolant con una fulla, el patge gallina va començar tímidament a ascendir; i es que si baixava potser el linxaria la massa o el patge director li obriria la panxa en canal amb aquella daga que porten a la faixa els enviats de Ses Magestats. Ja era quasi a dalt, li va relliscar un peu però els homes de la família del balcó el van estirar i amb tibades mal gimbades van aconseguir fer-lo entrar al menjador mig desencaixat i amb el turbant de gairot: “Vaja quin tòtil ens ha anat a tocar!” Encara tremolant, el patge li va donar el regal al nen que se’l va mirar amb expressió de frustració i desconcert, però com que ja tenia el què esperava va passar i no li va fer més cas.

Exhaust, amarat de suor i regalims per la cara, assegut al sofà, li van oferir una copa de conyac per refer-se, que es va veure d’un glop.

I ara a veure, però, com s’ho farien per fer-lo marxar a continuar amb el periple de pujar escales per anar repartint joguines a altres cases...