29 de juny 2012

Desencant


Canícula d'estiu, feia molta calor, però així i tot, ahir al vespre vaig sortir a fer proves amb el meu nou objectiu 70-300 mm i vaig anar a caminar pelbarri del Rec que acostuma a ser força agraït pel seguit de velles fàbriques enrunades. En aquesta ocasió, però, al llarg de tot el passeig del Rec hi feia una pudor de claveguera, de depuradora, de producte químic de pelar pells o de no sé què d’alló més fastigós que sovint em feina venir arcades. Les fotos van resultar una bírria sense interès, no sé si perquè no en sé més, o perquè estava mig marejada amb aquelles bafarades.

Al final, cansada i suada vaig girar cua emprenent el camí de retorn per altres vies no tan atractives però menys pudents. Però, com si fos un miratge al mig del desert, de sobte vaig veure representat davant dels meus ulls un tub de cervesa gelada d’allò més atractiu i complaent que em va fer salivar, i va començar a dirigir inconscientment els meus passos sense que jo ho pogués evitar. Tot seguit, en un panell també imaginari aparegut al mig del carrer se’m va representar el bareto amb encant on algunes vegades vaig a fer una copa i ja em vaig veure asseguda en una de les taules exteriors de la placeta fruint amb la cervesa dels meus somnis i menjant uns quicos d'aquells que engreixen tant. Ara sí, de forma voluntària i decidida vaig dirigir les meves cames cap allà. No era gaire lluny.

En arribar, a dins el bareto només hi havia una persona amb posat displicent asseguda a la barra (una sensació força trista... fruit de la crisi o l’excessiva competència?) i a fora la majoria de les taules no estaven ni tan sols desplegades. N’hi havia tres, dues de buides i una  ocupada per tres senyores que estaven en la seixantena llarga. Per força vaig haver de sentir la seva conversa ja que parlaven en veu alta gens dissimulada i no hi havia música que fes de barrera de sò. A mi no m’agrada gens escoltar xerrameca aliena; em molesta especialment quan vaig al metro, al tren o a l’autobús, i ja no diguem quan estic intentant buidar la ment i gaudir de l’entorn, però era del tot inevitable en aquest cas.

La conversa, no obstant, hauria pogut tenir punts d’interès i al menys m’hauria estat útil en lloc d’haver-la de sofrir. Però no. La maleïda conversa rondava de forma persistent al voltant de les moltes malalties –reals o presumptes- que patien cada una d’aquelles dones, les quals, a més a més, competien entre sí per la colecció de pastilles i medicaments -que uns arranjaven el que feien malbé altres- que es prenien diàriament només llevar-se al matí. Els calen realment? És clar que la sanitat pública està arruïnada!!

I jo ja no vaig saber què havia estat pitjor: si suportar la pudor del passeig del Rec, el desastre de les fotos que vaig fer o el desencant que m'havia produit el bareto dels meus somnis juntament amb aquella interlocució atabaladora.