29 de desembre 2013

El retrobament



(La Dormeuse - Tamara de Lempicka)


Aquell estiu, pocs mesos després del trencament amb en Carles, la Raquel només volia fugir. Ni que fos per pocs dies, volia perdre de vista el seu entorn i tot el que li recordés a ell, i no se li va acudir altra cosa que fer un creuer, ves quina bestiesa! Però va pensar que dalt d'un gran vaixell se sentiria anònima entre la multitud;no tenia perquè relacionar-se si no volia; al capvespre guaitaria el mar asseguda a la coberta més alta i es deixaria bressolar pel suau balanceig de les ones. Seria un senzill creuer pel Mediterrani, aquell mar on mil pobles han vessat les seves llàgrimes d'Alegezires a Istambul que cantava en Serrat. Anava amb l'ànima en estat precari i volia evadir-se, no pensar, deixar-se portar, estar tranquil·la. No havia previst res, si li venia de gust ja baixaria en tocar a port i si no, es quedaria prenent el sol.


Només posar el peus a la nau, però, la Raquel es va creuar amb la mirada d'un home de revista -d'aquells que no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys- amb una mirada blava que la va travessar com la fiblada d'un estilet al mig del front. Es va quedar torbada però com que ja en tenia prou amb el seu problema, el va apartar desseguida del seu cap.

El cas és que en els dies successius va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell la mirava, de lluny, insistent... Tot i així, la Raquel es va pensar que eren figuracions seves. El seu aspecte físic es podia dir que era prou atractiu, però tampoc era jove i tenia la mirada trista, i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques, de manera que ell hauria pogut triar sense dificultat. Qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima!. A més, era el metge del vaixell i això és un grau; estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, per tant, per què la Raquel precisament? Sens dubte eren cabòries...



No obstant, en un moment donat de la nit del darrer dia, ambdós varen coincidir al bar de la segona coberta mentre ell estava amb un altre oficial i la seva xicota. En veure que la Raquel anava sola la van cridar convidant-la a asseure’s amb ells i ella va acceptar de bon grat. Però no havien passat ni deu minuts d’estar asseguts parlant de tot i de res, que en Yuri va prendre les mans de la Raquel entre les seves, les mans poderoses d’un gegant de quasi dos metres tan dolces que l'acariciaven i la reconfortaven. Es miraven als ulls i es reconeixien amb el temor i desig inevitables com ho farien els animals salvatges.

De sobte, sostenint-li encara fermament les mans la va aixecar amb suavitat, i sense pronunciar ni una paraula, se la va endur i la va conduir per aquels pasadissos enrevessats cap a la seu camarot sense que ella fos capaç de decidir o d'objectar. En aquell moment la Raquel va sentir que 'havia passat un àngel' i que el batec de les ales l’havia embolcallat provocant una màgia que ja tenia oblidada. Varen fer l'amor amb una intensitat i un sentiment inusuals en situacions com aquella. Varen dormir tota la nit abraçats, ell no la va deixar ni un moment, cosa ben estranya en un encontre ocasional.

Al dia següent a primera hora del matí arribaven a port i tocava deixar el vaixell defintivament. La Raquel i el Yuri es van acomiadar. Ell era originari d'Ucraïsa resident al País Vasc; no li va  fer cap petó de comiat allà al mig del vestíbul ple de gent, però li va demanar el seu telèfon “per si un dia vinc a Barcelona”, va dir. Ella li va donar tot i saber que era un formulisme, que això no passa mai i que aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc, per aquest motiu ella ni tan sols li va demanar el seu. 


-----------------------

La Raquel va continuar amb la seva vida, amb altres amors i desamors entre mig, però de vegades, la imatge d’en Yuri se li presentava tan nítida al cervell que la feia dubtar si havia estat un somni o havia estat real. La darrera vegada que li va venir al cap va ser un mes de desembre al cap de tres anys, quan va marxar de viatge al Brasil creuant l'Atlàntic i en pujar al vaixell va recordar-se'n un altre cop i va pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si se’l trobaria allí... Evidentment, en Yuri no hi era i ho va oblidar tan prompte com va poder no sense una punta d’enyorament al cor, però. Es va proposar divertir-se tot el que pogués, d'això es tractava al capdavall. I va triomfar, sí senyor!!! I en un moment donat en tenia quatre al seu darrere amb una escena de gelosia inclosa.



Però com que la vida pot convertir-se en una porta giratòria, arriba l’inesperat. Al cap de dos mesos des que havia tornat del viatge, la Raquel va rebre una trucada de telèfon. En un primer moment, es va quedar tan desconcertada que no va reconèixer de qui era aquella veu ni aquell accent estrany i no encertava a relacionar-lo, però ell insistia en que s’havien conegut al Mediterrani sense explicacions més definides... Ella portava molts anys viatjant arreu... s'espremia cervell, però no... Ell recordava perfectament el seu nom, que tenia un fill i també altres detalls personals, però ni una paraula del creuer. La Raquel estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no s'imaginava... i pensava: “A veure què es pensarà aquest home de mi? Sembla que em coneix molt bé i jo no, i creurà que en tinc tota una col·lecció i que per això no me'n recordo, i no és així!”. Estava enfadada amb sí mateixa per aquest oblit imperdonable. Al final hi va caure!. Ostres, ostres, ostres!!! Era ell, era ell!!! Era en Yuri que li va dir que estava molt nerviós per aquella trucada. La Raquel va mirar de tranquil·litzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt, molt contenta després de tant de temps, que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses. 


En Yuri li va explicar que havia estat molt de temps anant cap aquí i cap allà, també a Ucraïna, que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio" a Madrid amb els títols i els post graus però ara tenia un contracte -que no era cap meravella però era un contracte de debò-  en un centre de salut de Catalunya i... que la volia veure. La Raquel tremolava d’emoció. 


Durant una setmana la va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable que a ella li semblava estar en un núvol; se sentia única ("You are the one", com deia la pel·lícula). Encara no s’ho podia creure! Era com si les forces còsmiques s'haguessin aliat al seu favor. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic, més que no pas un desig. La percepció és completament diferent, perquè en aquests casos l'altra persona també hi està implicada activament, per això coincideix i es produeix, creia. La Raquel va sentir renéixer quelcom molt profund dintre seu. Després de quatre anys des d'aquell trencament que l’havia deixat tan afeblida i d'una més que difícil remuntada, ara bé que es mereixia un somriure de la vida. En Yuri li va dir que la vindria a trobar per a que li ensenyés l'idioma i més coses...




Els immigrants amb pocs recursos, ja se sap, en tots els àmbits i en tots els països són carn de canó fins que amb el temps, perseverança i sort es fan un lloc, per tant, amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, van quedar per trobar-se a la tarda de dijous de la setmana vinent que ell havia d'anar a Barcelona. La Raquel es va passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat, i havia vingut a buscar-la a ella!


Tot era massa bonic, però, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó, en el transcurs del dimarts anterior a la trobada la Raquel va tenir una mena de desassossec que li va recórrer tot el cos com si presentís que alguna cosa no anava bé.  Efectivament, el vespre d’aquell dimarts en Yuri la va telefonar aquesta vegada per a dir-li que l'havien avisat de repent per a una feina molt interessant de dotze mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar atesa la seva situació a Espanya i que se'n anava, que ho sentia en l’ànima però havia de marxar. I marxava just l'endemà, dimecres al matí, amb l’amic de Sant Petersburg que l'havia avisat, així que ni tan sols es podrien veure però tornaria uns dies a l’estiu...



Li va caure l'ànima als peus i la va envair una profunda tristesa, gairebé arrenca a plorar. Li va dir adéu i bona sort, quina altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena de debò i li preguntava: “Per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol o l'agost", com traient-li importància. Insistia en que tornaria, que ella era una dona forta, que guaités les estrelles com quan eren al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. La Raquel assentia calladament des de l’altra banda del telèfon amb els ull negats i un nus a la gola, i un fil de veu a causa del desencís i la pena. I en Yuri va marxar, un altre cop.



Però ella no podia evitar pensar que aquesta vegada la tornada ja no seria i que
, ara sí, aquí s'acabava tot. 

Mil reflexions, mil contradiccions, mil  preguntes sense resposta:

“No puc saber si el que m'ha explicat és cert o ha estat una fugida... hom no se'n va del país de repent, oi? 

“Com és que algú es recorda d'una altra després de tant de temps i amb tanta passió si no és que li interessa de debò? Els amors ocasionals mai deixen una petjada suficient que romangui a la memòria més enllà d'un parell de mesos... O sí...?  
Aquest cop jo estava disposada a viure aquest regal amb tota la intensitat, malgrat el risc que comportava, perquè me l’he cregut. Jo, que estic feta de ferro forjat i que em creia invulnerable...”



 I és que amb els sentiments ni els anys ni l'experiència serveixen de gaire... L'amor, quina bogeria que ens trasblasa la vida! Ens il·lumina o ens enfonsa en la foscor.


.

07 de desembre 2013

Els veïns i altres misèries





He decidit que vull canviar de casa.  I mira que el meu pis és una monada: acollidor, confortable, coquetó... Igual és que sóc paranoica, jo; pot ser, però diria que no, perquè suportar els veïns del meu replà té el seu mèrit. I aquest mèrit el porto a l'esquena des de fa 13 anys, o sigui que ja n’hi ha prou!. Ella és una paia insidiosa d'aquestes que punxen i foten, i ell, un tipus molt nerviós i inestable. Tant que m’hi vaig mirar a l’hora de comprar-lo i ja és mala sort, coi!. Tenen unes esbroncades diàries, de campionat!, amb cops de porta i persecucions incloses. I a més a més, per qualsevol nimietat: els cordons de les sabates, l'oli de l'amanida, un calaix mal tancat, coses així. De sobte es munta un pollastre, que acaba quan ell abandona el pis donant un cop de porta estrepitós, que algun dia arrencarà el bastiment, i se'n va bramant escales avall. Torna al cap d'una estona com si res hagués passat... Però ja ens ha fotut nerviosos a tots.

L'home toca el piano i ho fa molt bé. Però no m'agrada escoltar-lo, perquè sí, és cert que té una gran habilitat amb els dits i cap nota està fora de lloc, però, ai amics! El toca de manera que més aviat sembla que l’està matant. O sigui aquí no podem dir allò de 'he plays the piano', sinó 'he kills the piano!'. No sé jo en què o en qui deu estar pensant...

El cas és que aquest cap de setmana el meu veí tocat de l’ala i jo hem coincidit, sols, a l'ascensor pujant del garatge. Ell, mirant-me amb aquells ulls giratoris extraviats i un somriure que s'estira i s'arronsa compulsivament, va i em diu molt misteriós: “Estic mirant això de les càmeres de seguretat...” i jo: Siii?... Aaah! Dreta com un bastó, enganxada a la paret de l'ascensor que pujava més lentament del normal. O això em semblava.

Perquè aquesta és una altra. Resulta que la porta del nostre garatge té un gran atractiu per als nois que surten dels bars a les quatre del matí els caps de setmana. Tothom sabem que els bars disposen urinaris, però per alguna raó que se m'escapa, ells prefereixen de llarg marcar territori a la porta del nostre garatge. I tots els caps de setmana –i ja no parlem quan hi ha alguna celebració!- la nostra porta apareix degudament decorada amb dibuixos abstractes de pixats a diferent altura, a 60 o 70 cm més ò menys.  Per això sé que són homes! perquè si fossin dones, això seria físicament impossible... i després una reguera que baixa rampa avall fins... Va, no dic res més.

Com que enguany ell és el president de la comunitat, ha pensat que la solució definitiva passa per posar càmeres de seguretat. Ostres, i per a què? Em pregunto. Què farem amb les cintes un cop tinguem gravada la totalitat del ‘orinants’ de la zona? Les anirem a lliurar a la Policia que no enxarpen ni als lladres?

Això en el cas que la gravació sigui clara, perquè, anem a imaginar: Els ‘orinants’ es col·loquen a l'esquerre la major part de les vegades. Això significa que la càmera ha d'estar situada a la cantonada de dalt d'aquell costat enfocant de dalt a baix. Però el normal és que el ‘orinant’ miri cap avall per contemplar el producte de si mateix que ens vol regalar. És gairebé segur –vaja, segur del tot- que no mirarà a càmera per molt presumit que sigui i que li agradés sortir a la ‘tele’, dubto que ho sigui fins aquest extrem; a més, es podria mullar els peus si es desconcentra i perdria la gràcia. De manera que l'únic que quedarà perfectament definit serà el seu crani, la qual cosa dóna molt poques pistes sobre el subjecte. El que sí que pot quedar clar és el seu 'pardalet' i la intensitat de... En conseqüència em pregunto: Quines dades facilitarem a la Policia quan tinguem les cintes? Coronetes i ocellets líquidament piulant? Em fa l’efecte que és poc material per a una bona recerca...

L'ascensor anava pujant, jo immòbil encara amb l’esquena clavada al lateral, ell mirant-me amb aquells ulls esbatanats, em vaig atrevir a proposar-li una alternativa tant o més absurda amb una secreta dosi d'ironia britànica, que no va captar: "També podríem considerar posar-hi una cèl·lula elèctrica... Tots sabem que l'aigua és un bon conductor de l'electricitat, així que si posem una cèl·lula elèctrica que s'activi en l'entrar en contacte amb el rajolí, provocaria una descàrrega al 'pardalet' del subjecte. Física pura. No es tracta d'electrocutar-lo, ni pensar-ho! ni tan sols socarrimar-lo; només produir-li una... fiblada, una sensació desagradable (just el contrari de la sensació agradable que tots coneixem). Segur que se li talla immediatament (Collons! buf!) I no repetirà mai més. Almenys aquest. I a poc a poc aniríem solucionant o minimitzant el problema".

Se’m va quedar mirant fixament entre pensatiu i admirat:   
     
- "Doncs sí , sí que seria una bona opció... l’estudiaré..." - em va dir. Al paio li va agradar la idea i s'ho va prendre seriosament. I en aquestes quedem -amb una gran salutació i un somriure Profident- en arribar al replà comú. Amb els seus antecedents, era de preveure. 

Apa! Per a la propera reunió extraordinària de veïns que té previst convocar, ja tenim tema. I, d’acord jo me'n vaig, però per res del món me la perdria només per veure la cara d’estupor d'uns i altres, allà que aniré. Segur que l’espectacle valdrà la pena. Espero, però, no haver fet un disbarat amb la meva  proposta...

03 de desembre 2013

La crisàlide




Eren les cinc de la matinada quan la Flora es va despertar de cop suada i amb un neguit al cos que li fins i tot li va provocar palpitacions. Començava a clarejar. La llum es filtrava tímidament per les escletxes de la persiana, mentre al seu costat jeia en Roland que dormia plàcidament; va escoltar una estona la seva respiració profunda, compassada i lliure de tot sentiment culpa... Ell, per suposat, no es va  adonar de l'estat en què es trobava la Flora. De fet, en Roland sembla que mai no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.

Feia nou mesos que estaven junts, per dir-ho d'alguna manera. Cadascú a casa seva, per descomptat, però es veien els caps de setmana i festes de guardar en els que ell no tenia altre feina. Els residus del seu temps... Perquè el treball d’en Roland era molt, molt important; era d’aquells que van davant de tot, que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...

Aquella nit havien fet l’amor. Bé, és un dir; en tot cas, convé aclarir que la Flora sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-la, gairebé com si l'agafés amb pinces o li fes por tocar-la no pas per temor a trencar-la, sinó senzillament per pur analfabetisme emocional.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre, això, perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe.

Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. La Flora, però, havia pensat que amb el temps...

Aquella matinada en què es va despertar sobtadament tan d'hora va ser per d’un somni ben estrany:
Es trobava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan li van sobrevenir els dolors del part. Inicialment de genolls amb les cames obertes i després d’una dolorosa mirada al cel, va empènyer i empènyer amb totes les seves forces per donar a llum el fill que venia. El terra va quedar inundat, amarat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluïa sense aturador. Seguidament es va produir el part. Però no era un infant allò que havia nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.

La Flora li va anar traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa, l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no ha quedat res, només una sensació d’horror i desassossec!


Amb els ulls humits, es va mirar novament en Roland, aquell home emocionalment inassequible, i ho va tenir clar: no hi havia amor...  i ara estava segura de que mai no n’hi hauria. L'infant havia nascut mort.



.

09 d’octubre 2013

Incertesa certa



Gairebé no la coneixia. Havíem coincidit en algun taller d’escriptura, de grafologia o similar al Centre Cívic de la nostra ciutat, però quasi no havíem intercanviat paraules. Les justes. No obstant, ambdues sabíem qui érem.

Ella era una noia molt alta, guapa, esvelta, atlètica, rossa, amb un estil d’aquells que en diríem ‘hippiós’ però amb classe. Era activa, culturalment parlant, i em provocava una certa admiració tot i que cada una teníem el nostre món particular que només es fregava, lleugerament, de tant en tant.

La casualitat va voler que cercant una informació a Internet em topés amb el seu bloc on justament hi havia unes dades que em calia ampliar; també fotos, el seu nom sencer (que fins llavors jo no sabia), el seu correu electrònic i la seva adreça de Facebook. I li vaig escriure un email, però el sistema me’l va retornar: “faillure”. Llavors ho vaig intentar amb el correu de Facebook, però no em va quedar constància de si l’havia llegit o no...

Fixant-m’hi em vaig adonar que el darrer ‘post’ del bloc tenia una data de finals de 2010 i això mateix succeïa amb el Facebook. Vaig mirar quins eren els seus amics, a veure si en teníem de comuns a qui pogués preguntar com ho havia de fer per contactar amb ella. I sí, coneixia algú a qui dirigir-me.
-És morta. L’any 2010 es va morir. –Em va dir l’amic a qui no vaig gosar a preguntar a causa de què deixant-me un trasbals al pit.

Això és el què passa amb allò que pengem a Internet, una part del nostre ‘Jo’, de la nostra creativitat, coses que han estat importants a la nostra vida en un moment donat queda paralitzat, mut, inacabat, com un fantasma, un testimoni que recordarà al món que aquella persona va existir però amb la tristor que comporta la incertesa d’una certesa que només es pot intuir.

08 d’agost 2013

El robatori i la mainadera (efectes secundaris)


Com cada matí l’Alfons va arribar d’hora a l’oficina. Si l’hora d’entrar era a les 9, ell a dos quarts ja hi era. Era un home baixet i amb les galtes molsudes com un peluix, una mica curt però bona persona, molt treballador i disposat a aguantar feines poc gratificants, la morralla que ningú vol, i les bromes més o menys pesades dels seus companys (una colla de brètols, algun mutilat de guerra i d’altres afectes al 'Régimen') que es divertien fent-li la guitza. Era un cobrador de rebuts a qui li agradava sumar a mà i comprovar a màquina. 

No obstant aquell dia tot va ser diferent. Només posar el peu a l’oficina, l’Alfons va veure l’enrenou: tot era per terra, els calaixos oberts... es va espantar i va fugir. Ja tornaria més tard, quan els altres haguessin arribat i s’haguessin trobat amb aquell merder. Si no, encara acabarien inculpant-lo a ell.


Efectivament, quan va tornar es va trobar amb una gran alteració a l’oficina i amb tres guàrdia civils que havien estat avisats perquè algú havia robat els sobres de la nòmina dels funcionaris d’aquell mes que el caixer, el responsable de la seva guarda i custòdia, no havia desat a la caixa forta en plegar el dia abans i els havia dipositat amb evident deixadesa en un calaix de la taula, sense tancar. I ara els calers de tot el personal s’havien esfumat.

Com era d’esperar, tothom, acostumat a trobar-se l’Alfons a primera hora, va arrufar  el nas en veure que, justament, aquell dia arribava tard: “És que m’he entretingut comprant el pa per a la dona...” Ningú no s’ho va creure i va passar a ser el primer sospitós. Però, un home justet d’enteniment com l’Alfons, com podia imaginar-se que la nòmina no s’havia tancat a la caixa forta? I d’on hauria tret el valor i la sang freda per emportar-se tants diners? Així que el segon sospitós, més consistent, va passar a ser l’Emilià, el caixer. Què dimonis hi feien tants diners en una calaix de la taula i no a la caixa forta com era la seva obligació? I el tresorer, en Paco, cap de l’oficina i màxim responsable de arques municipals, com és que es deixava fotre un gol com aquest? Que no controlava el seu personal o és que hi havia una conxorxa? Va ser el tercer sospitós.

Tot i així, a priori, no es podia descartar ningú i per tant tot el personal de l’ajuntament, tothom, de totes les oficines, va haver de passar, un moment o altre, pels interrogatoris dels números vestits de verd. Tots, a excepció dels alts càrrecs, l’alcalde i els regidors que es consideraven absolutament lliures de sospita pel sol fet que la seva missió a la Casa Gran gairebé havia estat atorgada directament per Déu . 

Semblava, però que prenia força la culpabilitat de l’Emilià, qui en definitiva era el responsable de la custòdia i qui tenia la obligació de posar el capital en lloc segur. El van pressionar molt a soles, ell ho negava, fins i tot li van donar una pistola perquè es fotés un tret al cap i així no haver d’admetre la vergonya d’un robatori. Res, l’Emilià (un paio tan pinxo i bocamoll) estava desesperat, cagat de por, quasi plorant però negant l'autoria. Dies i dies d’interrogatoris, i no es va poder demostrar res. Així que al final els responsables directes dels diners: el caixer i el tresorer, de forma proporcionada, van haver de posar-los de la seva butxaca. I la cosa va acabar aquí.

...............

Aquell mateix any, també, hi havia hagut canvi de Secretari (qui només arribar ja s’havia trobat amb aquest pastel). En Juan Ramon, un home de mitjana edat i molt ben preparat acadèmicament, era llicenciat en dret i també en ciències polítiques, a més d’haver fet les oposicions per a Secretari de primera, que no era cosa fàcil. En Juan Ramon no va veure mai amb bons ulls a en Paco (el tresorer). El considerava un gandul i un ‘trilero’ poc de fiar (percepció gens desencertada a la llarga), i la sospita no se la va poder treure mai del cap; mai van ser amics tot i pertànyer a aquell grup selecte que se’n deia “Cuerpos Nacionales”. Sempre es van vigilar mútuament però més el Secretari que tenia més càrrec i era més intel·ligent. Els funcionaris de les oficines tresoreria també estaven a l’aguait, ja que d’un manera o altra l’afaire els havia esquitxat i no els agradava gens. O sigui que hi havia un ambient de treball d’allò més encoratjador i pro-actiu.

..................

Al Juan Ramon, que també tenia un punt maquiavèl·lic, se li van obrir les portes del cel quan va llogar un noia de divuit anys per a fer de ‘cangur’ de la seva filla recent nascuda. La seva dona, la Valèria, era molt bonica, tota una senyora procedent d’una bona família de Santander, i ell l’adorava. I, malgrat que ella no treballava ni en tenia intenció, li va posar la Raquel perquè l’ajudés a tenir cura de la nena, i a més a més, seria una ‘dama de companyia’ per a ella que no tenia gaires amigues en aquell poble. En Juan Ramon –que ja he dit que era llarg- va pensar que la mainadera tenia més possibilitats. La va introduir a l’ajuntament col·locant-la de caixera a l’oficina de tresoreria, i va fer saltar l’Emilià d’aquell lloc de treball. Aquella noieta tonteta i insignificant seria l’encarregada de vigilar de prop en Paco i la resta companys del departament. Al matí: ajuntament i vigilància, a la tarda: cangur i passar partes. Rodó.

Però els carcamals franquistes es van adonar de la jugada i el tresorer, que era gandul però no tonto, també. Tots plegats li van fer la vida ben difícil a la noia espieta: els companys li preparaven paranys i a l’endemà per circumstàncies o represàlies descobrien que havia xerrat i l’escarnien. El tresorer la tractava amb menyspreu i sarcasmes i li donava feines absurdes. Ella ho acceptava i aguantava, segurament per la situació de submissió al Secretari i esperant el seu moment que un dia o altre arribaria... Mentrestant la Valèria l’alliçonava fent-li aprendre de memòria i recitant com un lloro el temari de les oposicions d’auxiliar administrativa que li convocarien en breu per obtenir una plaça fixa que va aprovar.



Però heus aquí com canvien les coses i els plans se’n van a norris d'un dia per l'altre. Tant al Secretari com a l’Interventor (de qui no hem parlat, i era el millor dels tres), els va sorgir l’oportunitat de marxar a un ajuntament capital de província. I, és clar, ni l’un ni l’altre no van dubtar ni un minut. Ara, doncs la funcionària-mainadera quedava sense protecció als peus dels cavalls. 

...............

Van passar tres, quatre, cinc anys..., també va marxar el tresorer i a la fi va aconseguir que la traguessin d’aquell lloc de patiment on havia rebut tantes reprimendes i tantes burles i va anar a espetegar en un lloc de treball, no menys miserable, on també va ser tractada com ‘cagalló per sèquia’ atès que tenia mala premsa i costa d’oblidar que algú ha estat un xivato. Fins... fins després de que dos Secretaris que no la van considerar adequada, va aterrar una Secretària originària de Valladolid, més sonada que un llum de ganxo i més sola que la una en aquell poble de la Catalunya central: “Aquesta és la meva...!” es va dir la Raquel.

Ageguda com una catifa es va disposar a fer-li de dama de companyia (ja hi tenia experiència) i a vendre-li sibil·linament amb actitud reverèncial de bona noia tota la informació que calgués respecte al que fos amb més o menys veracitat. El cas era regalar les oïdes a aquella dona histèrica i venjativa, i aconseguir un estatus que li permetés sobresortir en categoria i diners. I a fe que ho va aconseguir. La Raquel li va aguantar tot tipus de carallotades i abusos dins però més fora de la feina, i 'Doña Carmen', agraïda, la va fer la seva mà dreta: li va augmentar el sou i la categoria professional molt per sobre de les altres, “a dit!”, sense exàmens ni concurs de cap mena. Aquest fet encara la va indisposar més amb la resta de companys, que sabien de sobres els motius del seu ascens a pesar que els seus coneixements i estudis acadèmics eren mínims. Alguns s’hi van apropar conscients del seu nouvingut estat de gràcia i l’afalagaven, mentre ella s’estarrufava com un paó i es feia témer. Però amics, amics que l’apreciessin de debò no en tenia. 


Va tornar a estar uns anys de capa caiguda després que aquella secretària de Valladolid mig sonada va demanar el trasllat a un ciutat més important del centre de la península, més afí a les seves idees. Fins... fins que, inesperadament, hi va haver canvi de color polític a l’ajuntament. 

El seu lloc de treball estava a prop del poder i la gestió de personal i va veure una nova oportunitat. La Raquel no tenia enginy, no tenia estudis, però era astuta i principalment com que estava mancada del sentit de la dignitat, això li permetia actuar sense manies a l’hora de col·locar un parent, un ‘amic’ que li interessava o algú a qui pogués utilitzar posteriorment, fent i desfent, llepant i delatant tot se li consentia mentre es comportava amb els treballadors de la casa com ho faria el gos dels Baskerville. Li feia la feina bruta i li espantava els 'indesitjables' que anaven a reivindicar al regidor de personal qui n’estava encantat, de tal forma que la va promocionar encara més concedint-li, “a dit!”, un càrrec de comandament i un increment de sou digne de la banca, llavors. Aquesta etapa va durar tants anys com aquell partit va governar. Déu n'hi do!

...............

Però tot té un final. I quan va tornar a canviar el color polític del govern municipal, per pura qüestió cíclica, ella que s’havia significant tant amb els anteriors i feia, encara més de l’habitual, una cara de pomes agres i de contrarietat impossible de dissimular, es va trobar que si bé va tenir la sort que una part del sou incrementat se li va conservar, no va passar el mateix amb el càrrec ni amb el poder. La qual cosa li va doldre més que els diners. I va plorar i va perdre els nervis en més d’una ocasió. 

Va aconseguir, inexplicablement, conservar un espai a l’oficina diferenciat de la resta de companyes en un lloc més apartat i amb una taula més gran perquè es notés clarament allò que havia estat a pesar de que ja no pintava res. Seguint la tradició, però, va fer intents de canvi de camisa i tímids gestos de ficar la banya, tot i que ja no tenia possibilitats perquè li havien col·locat per damunt un nou cap llicenciat i prou ambiciós, que semblava tenir les idees clares i un inequívoc sentit de qui manava... i no tenia intenció de repartir el pastís. Els dies de gloria s’havien acabat definitivament, s’havia convertit en una dona amargada i gran, i el temps no perdona; no hi havia prou marge per a recuperar-se després d'una vida de traïdories i d'aixafar ulls de poll. Es va quedar allà, esperant el final: la jubilació, veient-les passar i rosegant-se els punys... No va fer llàstima ningú.

Així m’ho van contar els vells a qui vaig conèixer i així ho vaig viure el temps que hi vaig coincidir.



(Nota: Tot i que aquesta història està basada en fets reals, no ho és al cent per cent a l'igual que els personatges i està novel·lada. )