20 de gener 2013

Raons i contra raons




“(… ) Fins i tot es podrien enumerar les raons que haurien pogut incitar-lo a anar-se’n i les que, ben al contrari, l’haurien pogut retenir...  De què serviria?  La decisió d’anar-se’n no es pren d’aquesta manera. No es mesuren, no s’arrengleren els inconvenients i els avantatges. D’un  instant al següent, s’oscil·la. Cap a una altra vida, cap a una altra mort. Cap a la glòria o l’oblit. ¿Qui podrà dir mai per raó de quina mirada, de quina paraula, de quin riure burleta, un home descobreix de sobte que és un estrany enmig dels seus?  ¿I per quina raó neix dins seu aquesta urgència d’allunyar-se, o de desaparèixer? (...)”
(La Roca de Tànios , d’Amin Maalouf)

És així, no té la més mínima utilitat fer una llista –que pot ser llarguíssima- amb totes aquelles raons favorables que ens predisposen a fer alguna cosa, o més encara, a triar un parella que ens ‘convé’ perquè poseeix totes les qualitats amb que hem somiat en el company que ens ha d’acompanyar a recórrer els intricats camins de la vida, aquell company que acompleix amb tots els nostres paràmetres segons el model que tenim la cap que ens hem construït seguint una idealització. Si contra totes aquestes raons favorables n’hi ha una, només una, que ens irrita profundament aquesta sola és la que sempre, inevitablement, veurem primer lloc i creixerà en el temps i en la forma, i aquesta sola acabarà per esborrar totes les altres. 

Per tant, cal deixar parlar el cor en primer lloc. La raó vindrà més tard... o potser no caldrà.

1 comentari:

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

què et demana l'instint, l'esser viu que ets, què et fa sentir, el que sents, que t'entendreix, quines afinitats comparteixes...

(la santíssima trinitat del ser o no saber, que no saps, que tens consciència)