06 de juliol 2013

Els anys perduts




Sovint és difícil parlar d’una persona que acaba de morir sense caure en tòpics exagerats o ensucrats, i no vull fer això.

La nostra relació sempre va ésser complicada, no pas perquè no fóssim bones persones. Ella ho era i jo, suposo que també.  Estic certa que totes dues estàvem (estem) fetes de material de qualitat, però érem com les parts de dos motors els engranatges dels quals no s’acoblaven de tal forma que gairebé sempre van grinyolar i a vegades bloquejar. I així vàrem passar els anys, barallant-nos inútilment per bajanades.

Fa poc llegia que tot el que no surt dels nostres llavis, crida des del lloc més profund de la nostra ànima...  i la mare en portava de crits dins de l’ànima, molts.

Em caldrà temps, distància i assossec, i el treball de revisar curosament totes les seves fotos, les seves cartes, les seves coses per comprendre-la millor... i, des d'allà on sigui, perdonar-nos mútuament.

Adéu mare, sí que et vaig estimar.

(05-07-2013)

3 comentaris:

ric@rd ha dit...

en un comiat sense opció de reencontre, sempre queden mots no dits,
mots que difícilment podran ser escoltats pel destinatari, la qual cosa ens provoca "dolor"...
el dol és aquell espai de temps que ens permet asserenar la nostra ànima, i possar en ordre sentiments i records...
cal prendre distància

s@lut i ànims!

Miguel Angel ha dit...

Un abrazo.

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

tot el què és valuós creix en el cor...

amb estima