03 de desembre 2013

La crisàlide




Eren les cinc de la matinada quan la Flora es va despertar de cop suada i amb un neguit al cos que li fins i tot li va provocar palpitacions. Començava a clarejar. La llum es filtrava tímidament per les escletxes de la persiana, mentre al seu costat jeia en Roland que dormia plàcidament; va escoltar una estona la seva respiració profunda, compassada i lliure de tot sentiment culpa... Ell, per suposat, no es va  adonar de l'estat en què es trobava la Flora. De fet, en Roland sembla que mai no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.

Feia nou mesos que estaven junts, per dir-ho d'alguna manera. Cadascú a casa seva, per descomptat, però es veien els caps de setmana i festes de guardar en els que ell no tenia altre feina. Els residus del seu temps... Perquè el treball d’en Roland era molt, molt important; era d’aquells que van davant de tot, que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...

Aquella nit havien fet l’amor. Bé, és un dir; en tot cas, convé aclarir que la Flora sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-la, gairebé com si l'agafés amb pinces o li fes por tocar-la no pas per temor a trencar-la, sinó senzillament per pur analfabetisme emocional.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre, això, perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe.

Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. La Flora, però, havia pensat que amb el temps...

Aquella matinada en què es va despertar sobtadament tan d'hora va ser per d’un somni ben estrany:
Es trobava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan li van sobrevenir els dolors del part. Inicialment de genolls amb les cames obertes i després d’una dolorosa mirada al cel, va empènyer i empènyer amb totes les seves forces per donar a llum el fill que venia. El terra va quedar inundat, amarat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluïa sense aturador. Seguidament es va produir el part. Però no era un infant allò que havia nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.

La Flora li va anar traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa, l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no ha quedat res, només una sensació d’horror i desassossec!


Amb els ulls humits, es va mirar novament en Roland, aquell home emocionalment inassequible, i ho va tenir clar: no hi havia amor...  i ara estava segura de que mai no n’hi hauria. L'infant havia nascut mort.



.

2 comentaris:

Miguel Angel ha dit...

Desasosiega la lectura de tu entrada. No hay alternativa al desamor y a la soledad en compañía. La peor de las soledades.
Un beso
Miguel

Neus Lora ha dit...

Totalmente de acuerdo, la soledad en compañía es la peor de las soledades, y la más destructiva y triste.