03 de desembre 2013

La crisàlide




Eren les cinc de la matinada quan la Flora es va despertar suada i amb un neguit al cos que li fins i tot li va provocar palpitacions. Començava a clarejar. Al seu costat jeia en Roland que dormia plàcidament; va escoltar la seva respiració profunda, compassada i lliure de tot sentiment culpa... ell, no obstant, no es va  adonar de l'estat en què es trobava la Flora. De fet, en Roland sembla que mai no s’adonava d’altra cosa que no fos ell mateix.

Feia sis mesos que estaven junts, per dir-ho d'alguna manera. Cadascú a casa seva, per descomptat, però es veien els caps de setmana i festes de guardar en les que ell no tenia altre feina. Perquè el treball d’en Roland era molt, molt important; era d’aquells que no es poden ajornar, d’aquells en que el món s’atura quan ell està creant. En Roland i el seu món...

Aquella nit havien fet l’amor. Bé..., és un dir; en tot cas, convé aclarir que la Flora sí que havia fet l’amor però en Roland havia practicat sexe. Aquell home alt i prim d’ulls líquids semblava tenir dificultats per abraçar-la, gairebé com si li fes por tocar-la no per temor a trencar-la, sinó perquè si l’abraçava de veritat potser ja no podria prescindir d’ella. I a en Roland el terroritzava la sola idea de que aquesta possibilitat es pogués donar.
-Per a mi, el més important és la meva obra, els meus alumnes que em demanen coneixement i consell, els meus col·legues de la Universitat... Ells ho són tot per a mi, són la meva família. Tu no ho pots entendre perquè l’única cosa que hi ha entre tu i jo és sexe.

Com és possible estimar una persona així? Quin és el mecanisme que fa que una dona que no és cap bleda tingui sentiments profunds cap una altra que la menysprea? És absurd. La Flora, però, volia pensar que amb el temps...


Aquella matinada en què es va despertar sobtadament a les cinc va ser a causa d’un somni ben estrany:
Estava sola en mig d’un camp d’herba tendra i estava prenyada, quan li van sobrevenir els dolors del part. Ajupida inicialment, de genolls amb les cames obertes després i una dolorosa mirada al cel, va empènyer amb totes les seves forces per donar a llum l’infant que venia. El terra va quedar inundat, empapat amb el líquid amniòtic que fluïa i fluia sense aturador. Seguidament s'ha produït el part. Però no era una criatura el que ha nascut: era una crisàlide translúcida que deixava entreveure el rostre i les formes d’un nadó preciós amb els ulls clucs. Semblava adormit... o pot ser era mort?. No, mort no. No podia ser, tenia unes faccions tan dolces! No podia estar mort.

La Flora ha anat traient amb ànsia un per un els tels que l’embolcallaven a fi de deslliurar-lo, i donar-li vida i amanyagar-lo, però a mesura que treia més i més capes d'aquella pellofa l’única cosa que aconseguia era fer-lo cada vegada més petit, més deforme, més diluït. Al final no ha quedat res, només una sensació d’horror i desassossec!


Es va mirar novament en Roland amb els ulls humits, aquell home emocionalment inassequible, i ho va tenir clar: no hi havia amor...  i mai no n’hi hauria. L'infant havia nascut mort.


2 comentaris:

Miguel Angel ha dit...

Desasosiega la lectura de tu entrada. No hay alternativa al desamor y a la soledad en compañía. La peor de las soledades.
Un beso
Miguel

Neus Lora ha dit...

Totalmente de acuerdo, la soledad en compañía es la peor de las soledades, y la más destructiva y triste.