20 de desembre 2016

Bigotis (... i algunes barbes)


Recordo el meu pare en samarreta imperi davant del mirall del lavabo; duia la cara ensabonada com si fos un Papanoel i es disposava a afaitar-se amb una navalla desplegable d’aquelles que es feien servir als anys 50. Prèviament, l’havia esmolat amb el suavitzador de cuiro, passant-la sense nervis diverses vegades amunt i avall, per un costat i per l’altre. La navalla lluïa de tan polida. El pare, amb mestria d’artista, se la resseguia pel coll (cosa que em feia molta esgarrifança perquè havien estrenat una pel·lícula, de la que tothom en parlava, on un home matava una noia i l'enterrava entre la fullaraca del bosc... ); després se la passava per les galtes marcant les patilles, i en arribar al llavi superior es dibuixava amb delicadesa un bigoti finet com el d’en Clark Gable. I tant que s’hi assemblava al Clark Gable! perquè el pare també ho era, de guapo. Jo era una nena que havia decidit que quan fos gran, em casaria amb ell perquè era guapo, educat i polit i perquè em feia riure.

En acabar l’operació d’empolainat, es posava a cantar mentre desava els estris. Jo me'l mirava, ell em somreia mostrant aquelles dents tan blanques, i jo l'admirava... 

El pare tocava l’armònica i la guitarra; sabia ballar el claqué i el foxtrot, i parlava anglès ja en aquells temps i fins i tot va guanyar algun campionat local d’escacs, però el que més li agradava era cantar les cançons de Nat King Cole, boleros i tangos...: “Nunca pensé que la veria en un recantinpace tan cruel como el de hoy; miren si no hay pa suicidarse que por ese cachivache sea lo que soy. Parecia un gallo desplumao enseñando al compadreao su cuello picoteaooo. Y pensar que hace diez años fue mi locura, que llegué hasta la traición por su hermosuraaa, que prendao de su belleza le quité el pan a la vieja, me hice ruin y pecadooor; que quedé si un amigo, que viví de mala fe; esta noche me emborracho bien, me mamo bien mamao pa no pensar...” O també: “Mujer si puedes tu con Dios hablar pregúntale si yo alguna vez te he dejado de adorar. El mar, espejo de mi corazón,  las veces que me ha visto llorar por la perfidia de tu amor...”; “Reloj no marques las horas, porquè mi vida se acaba...”.  I en francès. "J'attendrai le jour et la nuit, j'attendrai...". El meu pare quan tenia 90 anys havia patit dos ictus i un atac de cor que li van fer perdre la capacitat de llegir (a ell que tan li agradava, quina putada!), no hi veia a causa del glaucoma ni podia caminar i tot i així, encara cantava quan estava a la residència; amb un fil de veu, però sense desafinar. Les cuidadores se l’estimaven molt: Que bé que canteu JM!, li deien. Va ser una pena un final tan trist, el del meu pare. Quan hi penso...

Amb el temps va deixar de fer servir la navalla i es va passar a la Braun i, és clar, el bigotet va desaparèixer ja que la nova eina no tenia la mateixa finesa. Es va convertir en un altre home a causa de la pèrdua del bigoti, però més probablement per les esgarrapades de la vida. I a mi em van començar a agradar altres nois que no en duien, de bigoti, perquè, d’una banda, no tenien prou pèl i, d’una altra, perquè no va ser moda fins als anys 70 en què tot va sortir de mare i triomfaven Credence Clearwater Revival i Georges Moustaki.

A partir d’aquí -vull dir des que el pare se’l va treure-, confesso que sempre més he tingut un conflicte amb els bigotis (...i algunes barbes) i la veritat és que no m’hi sento còmoda. Ja sé que és un distintiu molt masculí que dóna personalitat, a alguns, de tal sort que fins i tot avui dia hi ha homes que es fan implants de pèl a la cara. Però ves a saber quina mena de trauma arrossego, que a mi fan posar en guàrdia i no ho puc evitar.

Com tot a la vida hi ha matisos, és clar. No tinc inconvenient -fins i tot he aconseguit que m’agradin- les barbes o perilles curtes i endreçades. En aquest cas, puc veure-li la cara a l’home sense subterfugis ni amagar-se darrere d’una màscara. Li puc veure el perfil dels llavis: si són fins o d’aquells carnosos que conviden als petons, el somriure franc o mesquí, les dents... i el dia que està refredat no suposa cap problema més enllà de la molèstia habitual com a qualsevol. És el primer en què em fixo jo en conèixer algú: en la boca. O sigui que, malament si me l’amaguen...

Dit això, s’entendrà que les barbes de taliban o les de nàufrag  (vade retro hipsters i drivers de Harley Davidson!), el mostatxo turc, el bigoti cortina de teatre amb els serrells que es fiquen a la boca, el de raspall, els bigotis de dictador o el de guàrda  civil,  és que no! Ni tan sols el d'en Freddie Mercury o el d'en Magnum (i això que en Magnum...). Per molt viril i símbol d’identitat que siguin aquests aplics, no em convencen. El què passa que no tens manera de saber què s’hi cou per allà entre mig i això em crea suspicàcies. Res a objectar, no obstant, a una cabellera fins a mitja esquena com la d'un Sioux.

Fa anys vaig tenir un company de feina que em tirava els trastos, però jo li veia aquell bigoti retallat recte amb uns pèls que li sortien drets endavant com fletxes que m’apuntaven, que sí, molt masculí i tal, però a fe que gens seductor. Me’l mirava i pensava, però home de Déu, si és que em deixaries cara feta un Cristo amb aquestes pues!. Pobre noi, era una bona persona però aquelles punxes m’espantaven i no li vaig donar cap oportunitat. Mai li hi vaig dir el veritable motiu del meu rebuig i per no ofendre’l, li vaig insinuar que jo preferia les persones del meu mateix sexe. Ja no va insistir més.

Els galans refinats dels 40 i 50 han passat com també aquells especímens trencadors dels 70, i res podrà tornar a ser com va estar. El meu pare era el meu pare: un ésser únic, diferent i essencial a qui li podia consentir bigotis i barbes -si les hagués dut-, però després d'ell per a mi no hi ha com un bon afaitat. Ben finet i que no piqui...

..........................................

Notes:
-Aquests punts de vista són del tot subjectius i poden no ser compartits per altres dones.
-No és la meva intenció jutjar ni ofrendre ningú i respecto aquells amics, com amics, que en porten.
-Accepto qualsevol crítica constructiva i estic oberta a considerar altres opinions i aspectes que desconegui.


10 de setembre 2016

La venjança es núvies abandonades




Moltes havien mort. S’havien llevat la vida per pròpia voluntat... per culpa seva.

Després d’un tòrrid festeig  farcit de promeses d’amor etern i una vida de somni, ell les havia abandonat al peu de l’altar just el dia del casament. Elles, abillades amb un vestit de núvia preciós, guarnit amb sedes i pedreria i tot el glamour de l’ambient, s’havien quedat allà palplantades prement amb força el braç  d’un altre home amb qui no s’havien de casar. Alguns convidats es burlaven dissimuladament però murmurejaven tan alt que ni la música podia apaivagar aquell so feridor. La núvia de torn, amb incredulitat i angoixa mirava enrere cap a la porta de l’església, però ell no es va presentar. Senzillament va fugir; va desaparèixer i mai més en van tornar a saber res.

Quantes vegades havia fet el mateix? Deu, quinze, vint... Ja ni se’n recordava. I, per què ho havia fet? Doncs pel plaer de la caça i d’haver capturat una presa que, enlluernada, se li havia lliurat sense resistència. Era un encantador de serpents.

Ara, però, s’havia fet gran i el rostre se li havia marcit i havia adquirit un to grisenc; l’alcohol i el tabac li havien tornat va veu ronca; havia malgastat amb els excessos d’una vida dissipada tota la fortuna heretada i malvivia en un pis fosc i deixat. I ja se sap que a la natura, els mascles quan es fan vells perden la força i l’atractiu i amb això tota opció de victòria en front d’altres rivals mes joves, i les femelles els rebutgen sense commiseració. Li havia arribat el temut moment en que els daus deixen de jugar al teu favor per sempre més.
La gran diferència, però, entre el món animal i els humans és que nosaltres, els humans, tenim consciència i la seva consciència nocturna, ara que estava sol i derrotat, el turmentava dia rere dia. Totes aquelles dones mortes a qui havia abandonat d’una forma tan humiliant i cruel se li apareixien i l’envoltaven com fantasmes amb els vestits esparracats, exigint cada cop més insistents que els retornés l’ànima que les havia manllevat amb impunitat. Cada nit notava com centenars de mans, que només eren ossos recoberts amb un tel de pell resseca, li deixaven la cara envoltada de teranyines que li impedien respirar. El pànic que li produïen aquestes visions, només s’apaivagava fent llargs glops a l’ampolla d’alcohol barat que tenia al costat del llit ben a prop, per al moment en que despertava sobtadament xop d’una suor freda i acre.
                             

El van descobrir al cap d’un mes a instàncies dels  veïns que ja no suportaven la forta pudor que sortia per sota la porta del cancell.
No hi havia llum quan hi va entrar la unitat d’emergències i, en enfocar les llanternes, es van trobar amb l’espectacle macabre: estava estirat de panxa amunt en aquell llit ronyós, inflat i mig desfet..., i amb les pròpies mans fermades amb força a la gola. 


01 de juliol 2016

El timbaler del Bruc es va equivocar



Quan en José I va ocupar el tron d’Espanya seguint les ordres del seu germà Napoleó, amb l'objectiu de substituir la dinastia Borbònica, no ho va fer pas de bon grat. Ell no tenia aquesta ambició, però el seu germà, l’Emperador de França, posseïa una personalitat tan forta i subjugadora que no li va quedar altre remei que obeir i acceptar. I cap a Madrid.

Això no obstant, ja que hi era, es va proposar fer una bona tasca en vers aquell país de bàrbars indisciplinats i va posar en marxa una sèrie de mesures d’allò més progressistes, que portarien els espanyols a viure una vida de veritable il·lustració i benestar general.

Però, ai las! La noblesa i clergat, els grans poders fàctics (o directament reals) de sempre, que amb els seus tentacles s'estenien per la Pell de Brau des l'època dels Reis Catòlics, van veure perillar el seu estatus i les seves riqueses, generalment obtingudes de forma  poc honesta, i s’hi van oposar. I tant s’hi van oposar en proclames i homilies que van aconseguir que aquell poble d’ignorants s'aixequés en armes i es posés inexplicablement del costat del seus opressors. Van entrar en guerra -la Guerra de la Indpendència, una de les més cruels i sagnants que ha viscut Espanya- i no van parar fins que van fer fora el pobre José I que amb les seves idees volia que Espanya formés part d'Europa com un país dels grans amb els valors que havia aportat la Revolució Francesa.

 I va tornar en Ferran VII (El Deseado) -fill de Carles IV, i contra qui havia capdillat un cop d'estat-, el qual va imposar un ferri regnat absolutista; va abolir la Constitució de Càdis de 1812, i va empresonar i fer matar els caps que l’havien ajudat en la seva tornada així com aquells que estaven a favor d'un país més solidari i progressista. Van tornar els temps foscos i Espanya va perdre definitivament les colònies americanes i el seu prestigi a Europa i arreu. Vaja, més o menys com avui dia considerant el resultat de les eleccions del 26-J.

Està clar que el Timbaler del Bruc es va equivocar de mig a mig...

.

12 d’abril 2016

L'homenet de Siem Riep




 L’home era menut, quasi escarransit, em recordava a Cantinfles i com aquest, no semblava massa espavilat però s’esforçava per fer-ho bé, més ben dit, per acontentar en el possible la tropa de turistes que l’agència li havia assignat.

Era cambodjà i ens havia d’acompanyar durant tot el trajecte  que faríem per aquell país inundat des de Phnom Penh fins a Siem Riep on es troben el imponents temples d’Ankor Wat , Ankor Thom o el Temple Bayon (aquell de les cares tan grans).

 No recordo el seu nom. Al capdavall, qui es recorda dels noms dels guies?  Els guies de turisme ens expliquen tot allò que cal saber del lloc que visitem, tenen cura de la nostra seguretat, ens acompanyen als hotels, ens recullen a l’aeroport i ens hi tornen a deixar quan marxem, i en acabar aquesta feina s’esvaeixen. És com si mai haguessin existit. No obstant aquesta vegada per a mi va ser diferent, així que li posaré un nom que és ben significatiu en la llengua jemer. Li diré Sek Chandah.

Sek Chandah parlava i parlava amb bona voluntat i somreia sempre, però no semblava tenir molts coneixements ni molta erudició sobre els vestigis i les civilitzacions antigues del seu país, i la gent del grup semblava escoltar-lo només de passada, com una veu que se sent de lluny per omplir un vuit. Jo m’asseia sola en un punt mig d’aquella tartana d’autocar on anàvem encabits els setze i m’abstreia guaitant a través dels vidres que la pluja insistent mullava sense pietat, deixant-me bressolar pel sotragueig causat pel mal estat de la pista plena de clots i tolls.

Però heus aquí que en un moment donat del trajecte a Sek Chandah li va sobrevenir un atac de sinceritat i la imperiosa necessitat de fer una confessió pública. I va començar a relatar-nos la seva història. Em vaig posar alerta i vaig parar atenció:

Corria la dècada dels 60 del segle passat quan va començar la bogeria jemer a Cambodja. El  1975, quan Sek Chandah tenia 17 anys, Pol Pot, el genocida, va decidir que calia un canvi radical de model de vida i una reubicació de la població del país. D’un dia per l’altre, va ordenar evacuar Phom Penh, buidar d’habitants la capital per a dirigir-los a zones rurals on s’establirien en camps de treball i s’educarien en un nou sistema de producció basat en agricultura i en el ‘no-pensament’. Quedaven de sobte abolides les escoles, la moneda,  el mercat i qualsevol tipus d’estructura urbana, i va fer matar –no sense tortura prèvia i sense judici- tots els  intel·lectuals, metges, advocats, artistes i aquells que no combreguessin sense fissura amb la seva doctrina.



Així les coses, Sek Chandah i la seva família es van veure obligats a fer el camí a peu cap un lloc indeterminat on passarien la resta de la seva vida servint al país, a qui havien d’estar molt agraïts. Arribats a l’emplaçament que els havien assignat, els jemers rojos van designar arbitràriament les feines que cadascú havia de fer i a ell li va tocar tenir cura d’una vaca. Cada dia al matí hauria de marxar amb ella cap a la muntanya per pastar i a la tarda hauria de conduir–la de tornada al campament. Amunt i avall, de moment, aquest era el pla. Menjar poc, ell, no la vaca.

Però com que les persones decidim i la vida fa el què vol, resultà que un dia en que Sek Chandah devia estar més distret de l’habitual,  la vaca es va extraviar. És a dir, en un moment donat, la va perdre de vista... Mirava al seu voltant, mirava més lluny i la vaca no es veia enlloc.


Es va espantar, i molt, i un calfred li va recórrer l’espinada. De cap de les maneres no podia tornar sense la vaca; li anava la vida. La va buscar muntanya amunt i muntanya avall, per tots els marges, fins que es va fer de nit. I va continuar buscant quan ja no es veia res ni a un pam del nas; desesperat, fins i tot va caure en clot on, segons va afirmar, hi havia cadàvers... No va trobar la vaca.

Tenia moltíssima por i per aquest motiu li va passar pel cap que havia d’escapar-se, perquè l’alternativa era l'execució a mans dels seus botxins que no atendrien a res per molt que s’hi esforcés. Però llavors va pensar que si  s’escapava, si abandonava les seves obligacions, els jemers rojos s’acarnissarien amb la seva família per culpa seva i a ell, tot i havent-se salvat,  els remordiments l’haurien perseguit per sempre. Així que va decidir tornar i assumir les conseqüències, fossin les que fossin.

Resignat al pitjor, va arribar al campament on, oh sorpresa!, la vaca l’esperava just davant de la seva cabana. Es veu que s’havia cansat de pastar i havia tornat tota sola, 'xino xano'. I ell va conservar la vida, si més no per un temps més.


El 1979, quan va caure el règim de Pol Pot i el poble cambodjà va ser ‘alliberat’, Sek Chandah va tenir l’oportunitat d’anar a Cuba, on anaven a formar-se i aprendre el castellà la gent dels països que havien caigut sota l’òrbita soviètica, malgrat que aquest no havia estat el cas de Cambodja. I cap a L’Havana, doncs, a veure si ens refem de la fam i la misèria.

Allà es va trobar amb altres paisans amb tan poques llums com ell i malvivia en un pis mig enrunat als afores però acollit en la desgràcia col·lectiva. Al mateix edifici, també hi vivien uns africans pertanyents a països (no recordo si va dir Angola o Moçambic...) que simpatitzaven  amb la causa comunista. Una bona barreja, vaja. El cas és que els cambodjans tenien els seus costums i els africans uns altres de ben diferents que no sempre s’avenien, de manera que a vegades hi havia picabaralles tot que la sang mai arribava al riu.

En certa ocasió, però, ens va explicar Sek Chandah, els cambodjans van decidir preparar no sé quina mena de menjar en que calia posar la carn estesa dalt la teulada a sol i serena durant uns dies. Naturaltment, la carn es va podrir i feia una pudor insuportable com si haguessin matat algú i haguessin amagat el cos. Això va provocar una altra baralla descomunal amb tot el veïnat i aquest cop sí va haver d’intervenir la policia. Els uns s’acusaven als altres i cadascú en la seva llengua, no hi havia forma d’entendre’s. Van muntar un sidral...! La policia al final va concloure que la culpa era dels africans; els van detenir a tots i els van expulsar de Cuba acusats de pràctiques caníbals. Els cambodjans ja s’adonaven que l’havien feta molt grossa, però van decidir callar per evitar conseqüències pitjors per a ells, cap volia per a res del món tornar a Cambodja. Mala sort pels africans.

També va explicar Sek Chandah que a L’Havana es va enamorar d’una cubana amb qui va tenir una filla. Però com que ell era estranger no s’hi podia quedar eternament en aquell país, i un dia va haver de retornar a Cambodja deixant la dona i la filla, perquè la cubana no va voler abandonar l’illa caribenya.  Ell ens ensenyava la fotografia de la nena emocionat i amb gran enyorament, mentre els ulls li espurnejaven. Em va commoure, de debò que em va commoure.

I vet aquí un altre fet inexplicable.  La gent del grup es pot dir que se’l prenia a conya i fins i tot n’hi va haver que es va indignar: “¿A mí qué me cuenta con ese rollo que ni me va ni me viene? Eso es cosa suya y solo le importa a él. Yo lo que quiero saber es el año que se construyó Ankor!”. Curt i ras, com si això no surtís a les guies. Em va fer una ràbia!

A mi aquella em semblava una història d’epopeia i, veritat o mentida, jo me la vaig creure. De repent, que lluny em vaig sentir d’aquell grapat de turistes dels collons que, a més, tenien la gosadia d'anomenar-se 'viatgers'! Cert que jo també ho era, de turista, però no d’aquella manera. Si visites un país estranger i no t’importen les persones, ja pots plegar i quedar-te a la piscina de qualsevol hotel d’aquells que has de portar el braçalet de plàstic al canell.


Han passat anys des de Sek Chandah ens la va contar, i com que la memòria es feble –i abans no arribi l’Alzheimer- hauria estat  imperdonable per la meva part si alhora jo no l’hagués deixat escrita pels que vindran.