10 de setembre 2016

La venjança es núvies abandonades




Moltes havien mort. S’havien llevat la vida per pròpia voluntat... per culpa seva.

Després d’un tòrrid festeig  farcit de promeses d’amor etern i una vida de somni, ell les havia abandonat al peu de l’altar just el dia del casament. Elles, abillades amb un vestit de núvia preciós, guarnit amb sedes i pedreria i tot el glamour de l’ambient, s’havien quedat allà palplantades prement amb força el braç  d’un altre home amb qui no s’havien de casar. Alguns convidats es burlaven dissimuladament però murmurejaven tan alt que ni la música podia apaivagar aquell so feridor. La núvia de torn, amb incredulitat i angoixa mirava enrere cap a la porta de l’església, però ell no es va presentar. Senzillament va fugir; va desaparèixer i mai més en van tornar a saber res.

Quantes vegades havia fet el mateix? Deu, quinze, vint... Ja ni se’n recordava. I, per què ho havia fet? Doncs pel plaer de la caça i d’haver capturat una presa que, enlluernada, se li havia lliurat sense resistència. Era un encantador de serpents.

Ara, però, s’havia fet gran i el rostre se li havia marcit i havia adquirit un to grisenc; l’alcohol i el tabac li havien tornat va veu ronca; havia malgastat amb els excessos d’una vida dissipada tota la fortuna heretada i malvivia en un pis fosc i deixat. I ja se sap que a la natura, els mascles quan es fan vells perden la força i l’atractiu i amb això tota opció de victòria en front d’altres rivals mes joves, i les femelles els rebutgen sense commiseració. Li havia arribat el temut moment en que els daus deixen de jugar al teu favor per sempre més.
La gran diferència, però, entre el món animal i els humans és que nosaltres, els humans, tenim consciència i la seva consciència nocturna, ara que estava sol i derrotat, el turmentava dia rere dia. Totes aquelles dones mortes a qui havia abandonat d’una forma tan humiliant i cruel se li apareixien i l’envoltaven com fantasmes amb els vestits esparracats, exigint cada cop més insistents que els retornés l’ànima que les havia manllevat amb impunitat. Cada nit notava com centenars de mans, que només eren ossos recoberts amb un tel de pell resseca, li deixaven la cara envoltada de teranyines que li impedien respirar. El pànic que li produïen aquestes visions, només s’apaivagava fent llargs glops a l’ampolla d’alcohol barat que tenia al costat del llit ben a prop, per al moment en que despertava sobtadament xop d’una suor freda i acre.
                             

El van descobrir al cap d’un mes a instàncies dels  veïns que ja no suportaven la forta pudor que sortia per sota la porta del cancell.
No hi havia llum quan hi va entrar la unitat d’emergències i, en enfocar les llanternes, es van trobar amb l’espectacle macabre: estava estirat de panxa amunt en aquell llit ronyós, inflat i mig desfet..., i amb les pròpies mans fermades amb força a la gola. 


3 comentaris:

Miguel ha dit...

Abandono con abandono se paga. Inquietante.

ROSA DE CYAN ha dit...

Gracias Miguel,
Lo cierto es que últimamente me siento más proclive a las situaciones inquietantes e indefinidas; tambien al humor negro, incluso sarcástico...
Son temporadas, supongo...

El Dorat ha dit...

Jo aquest relat, si no m'equivoco, l'he llegit a Relats en Català. És molt bo. Les núvies mereixien una venjança contra aquest pocavergonya i la varen tenir. Va morir vell, sol i de suicidi.

En fi, un bon relat.