12 d’abril 2016

L'homenet de Siem Riep




 L’home era menut, quasi escarransit, em recordava a Cantinfles i com aquest, no semblava massa espavilat però s’esforçava per fer-ho bé, més ben dit, per acontentar en el possible la tropa de turistes que l’agència li havia assignat.

Era cambodjà i ens havia d’acompanyar durant tot el trajecte  que faríem per aquell país inundat des de Phnom Penh fins a Siem Riep on es troben el imponents temples d’Ankor Wat , Ankor Thom o el Temple Bayon (aquell de les cares tan grans).

 No recordo el seu nom. Al capdavall, qui es recorda dels noms dels guies?  Els guies de turisme ens expliquen tot allò que cal saber del lloc que visitem, tenen cura de la nostra seguretat, ens acompanyen als hotels, ens recullen a l’aeroport i ens hi tornen a deixar quan marxem, i en acabar aquesta feina s’esvaeixen. És com si mai haguessin existit. No obstant aquesta vegada per a mi va ser diferent, així que li posaré un nom que és ben significatiu en la llengua jemer. Li diré Sek Chandah.

Sek Chandah parlava i parlava amb bona voluntat i somreia sempre, però no semblava tenir molts coneixements ni molta erudició sobre els vestigis i les civilitzacions antigues del seu país, i la gent del grup semblava escoltar-lo només de passada, com una veu que se sent de lluny per omplir un vuit. Jo m’asseia sola en un punt mig d’aquella tartana d’autocar on anàvem encabits els setze i m’abstreia guaitant a través dels vidres que la pluja insistent mullava sense pietat, deixant-me bressolar pel sotragueig causat pel mal estat de la pista plena de clots i tolls.

Però heus aquí que en un moment donat del trajecte a Sek Chandah li va sobrevenir un atac de sinceritat i la imperiosa necessitat de fer una confessió pública. I va començar a relatar-nos la seva història. Em vaig posar alerta i vaig parar atenció:

Corria la dècada dels 60 del segle passat quan va començar la bogeria jemer a Cambodja. El  1975, quan Sek Chandah tenia 17 anys, Pol Pot, el genocida, va decidir que calia un canvi radical de model de vida i una reubicació de la població del país. D’un dia per l’altre, va ordenar evacuar Phom Penh, buidar d’habitants la capital per a dirigir-los a zones rurals on s’establirien en camps de treball i s’educarien en un nou sistema de producció basat en agricultura i en el ‘no-pensament’. Quedaven de sobte abolides les escoles, la moneda,  el mercat i qualsevol tipus d’estructura urbana, i va fer matar –no sense tortura prèvia i sense judici- tots els  intel·lectuals, metges, advocats, artistes i aquells que no combreguessin sense fissura amb la seva doctrina.



Així les coses, Sek Chandah i la seva família es van veure obligats a fer el camí a peu cap un lloc indeterminat on passarien la resta de la seva vida servint al país, a qui havien d’estar molt agraïts. Arribats a l’emplaçament que els havien assignat, els jemers rojos van designar arbitràriament les feines que cadascú havia de fer i a ell li va tocar tenir cura d’una vaca. Cada dia al matí hauria de marxar amb ella cap a la muntanya per pastar i a la tarda hauria de conduir–la de tornada al campament. Amunt i avall, de moment, aquest era el pla. Menjar poc, ell, no la vaca.

Però com que les persones decidim i la vida fa el què vol, resultà que un dia en que Sek Chandah devia estar més distret de l’habitual,  la vaca es va extraviar. És a dir, en un moment donat, la va perdre de vista... Mirava al seu voltant, mirava més lluny i la vaca no es veia enlloc.


Es va espantar, i molt, i un calfred li va recórrer l’espinada. De cap de les maneres no podia tornar sense la vaca; li anava la vida. La va buscar muntanya amunt i muntanya avall, per tots els marges, fins que es va fer de nit. I va continuar buscant quan ja no es veia res ni a un pam del nas; desesperat, fins i tot va caure en clot on, segons va afirmar, hi havia cadàvers... No va trobar la vaca.

Tenia moltíssima por i per aquest motiu li va passar pel cap que havia d’escapar-se, perquè l’alternativa era l'execució a mans dels seus botxins que no atendrien a res per molt que s’hi esforcés. Però llavors va pensar que si  s’escapava, si abandonava les seves obligacions, els jemers rojos s’acarnissarien amb la seva família per culpa seva i a ell, tot i havent-se salvat,  els remordiments l’haurien perseguit per sempre. Així que va decidir tornar i assumir les conseqüències, fossin les que fossin.

Resignat al pitjor, va arribar al campament on, oh sorpresa!, la vaca l’esperava just davant de la seva cabana. Es veu que s’havia cansat de pastar i havia tornat tota sola, 'xino xano'. I ell va conservar la vida, si més no per un temps més.


El 1979, quan va caure el règim de Pol Pot i el poble cambodjà va ser ‘alliberat’, Sek Chandah va tenir l’oportunitat d’anar a Cuba, on anaven a formar-se i aprendre el castellà la gent dels països que havien caigut sota l’òrbita soviètica, malgrat que aquest no havia estat el cas de Cambodja. I cap a L’Havana, doncs, a veure si ens refem de la fam i la misèria.

Allà es va trobar amb altres paisans amb tan poques llums com ell i malvivia en un pis mig enrunat als afores però acollit en la desgràcia col·lectiva. Al mateix edifici, també hi vivien uns africans pertanyents a països (no recordo si va dir Angola o Moçambic...) que simpatitzaven  amb la causa comunista. Una bona barreja, vaja. El cas és que els cambodjans tenien els seus costums i els africans uns altres de ben diferents que no sempre s’avenien, de manera que a vegades hi havia picabaralles tot que la sang mai arribava al riu.

En certa ocasió, però, ens va explicar Sek Chandah, els cambodjans van decidir preparar no sé quina mena de menjar en que calia posar la carn estesa dalt la teulada a sol i serena durant uns dies. Naturaltment, la carn es va podrir i feia una pudor insuportable com si haguessin matat algú i haguessin amagat el cos. Això va provocar una altra baralla descomunal amb tot el veïnat i aquest cop sí va haver d’intervenir la policia. Els uns s’acusaven als altres i cadascú en la seva llengua, no hi havia forma d’entendre’s. Van muntar un sidral...! La policia al final va concloure que la culpa era dels africans; els van detenir a tots i els van expulsar de Cuba acusats de pràctiques caníbals. Els cambodjans ja s’adonaven que l’havien feta molt grossa, però van decidir callar per evitar conseqüències pitjors per a ells, cap volia per a res del món tornar a Cambodja. Mala sort pels africans.

També va explicar Sek Chandah que a L’Havana es va enamorar d’una cubana amb qui va tenir una filla. Però com que ell era estranger no s’hi podia quedar eternament en aquell país, i un dia va haver de retornar a Cambodja deixant la dona i la filla, perquè la cubana no va voler abandonar l’illa caribenya.  Ell ens ensenyava la fotografia de la nena emocionat i amb gran enyorament, mentre els ulls li espurnejaven. Em va commoure, de debò que em va commoure.

I vet aquí un altre fet inexplicable.  La gent del grup es pot dir que se’l prenia a conya i fins i tot n’hi va haver que es va indignar: “¿A mí qué me cuenta con ese rollo que ni me va ni me viene? Eso es cosa suya y solo le importa a él. Yo lo que quiero saber es el año que se construyó Ankor!”. Curt i ras, com si això no surtís a les guies. Em va fer una ràbia!

A mi aquella em semblava una història d’epopeia i, veritat o mentida, jo me la vaig creure. De repent, que lluny em vaig sentir d’aquell grapat de turistes dels collons que, a més, tenien la gosadia d'anomenar-se 'viatgers'! Cert que jo també ho era, de turista, però no d’aquella manera. Si visites un país estranger i no t’importen les persones, ja pots plegar i quedar-te a la piscina de qualsevol hotel d’aquells que has de portar el braçalet de plàstic al canell.


Han passat anys des de Sek Chandah ens la va contar, i com que la memòria es feble –i abans no arribi l’Alzheimer- hauria estat  imperdonable per la meva part si alhora jo no l’hagués deixat escrita pels que vindran.