20 de desembre 2016

Bigotis (... i algunes barbes)


Recordo el meu pare en samarreta imperi davant del mirall del lavabo; duia la cara ensabonada com si fos un Papanoel i es disposava a afaitar-se amb una navalla desplegable d’aquelles que es feien servir als anys 50. Prèviament, l’havia esmolat amb el suavitzador de cuiro, passant-la sense nervis diverses vegades amunt i avall, per un costat i per l’altre. La navalla lluïa de tan polida. El pare, amb mestria d’artista, se la resseguia pel coll (cosa que em feia molta esgarrifança perquè havien estrenat una pel·lícula, de la que tothom en parlava, on un home matava una noia i l'enterrava entre la fullaraca del bosc... ); després se la passava per les galtes marcant les patilles, i en arribar al llavi superior es dibuixava amb delicadesa un bigoti finet com el d’en Clark Gable. I tant que s’hi assemblava al Clark Gable! perquè el pare també ho era, de guapo. Jo era una nena que havia decidit que quan fos gran, em casaria amb ell perquè era guapo, educat i polit i perquè em feia riure.

En acabar l’operació d’empolainat, es posava a cantar mentre desava els estris. Jo me'l mirava, ell em somreia mostrant aquelles dents tan blanques, i jo l'admirava... 

El pare tocava l’armònica i la guitarra; sabia ballar el claqué i el foxtrot, i parlava anglès ja en aquells temps i fins i tot va guanyar algun campionat local d’escacs, però el que més li agradava era cantar les cançons de Nat King Cole, boleros i tangos...: “Nunca pensé que la veria en un recantinpace tan cruel como el de hoy; miren si no hay pa suicidarse que por ese cachivache sea lo que soy. Parecia un gallo desplumao enseñando al compadreao su cuello picoteaooo. Y pensar que hace diez años fue mi locura, que llegué hasta la traición por su hermosuraaa, que prendao de su belleza le quité el pan a la vieja, me hice ruin y pecadooor; que quedé si un amigo, que viví de mala fe; esta noche me emborracho bien, me mamo bien mamao pa no pensar...” O també: “Mujer si puedes tu con Dios hablar pregúntale si yo alguna vez te he dejado de adorar. El mar, espejo de mi corazón,  las veces que me ha visto llorar por la perfidia de tu amor...”; “Reloj no marques las horas, porquè mi vida se acaba...”.  I en francès. "J'attendrai le jour et la nuit, j'attendrai...". El meu pare quan tenia 90 anys havia patit dos ictus i un atac de cor que li van fer perdre la capacitat de llegir (a ell que tan li agradava, quina putada!), no hi veia a causa del glaucoma ni podia caminar i tot i així, encara cantava quan estava a la residència; amb un fil de veu, però sense desafinar. Les cuidadores se l’estimaven molt: Que bé que canteu JM!, li deien. Va ser una pena un final tan trist, el del meu pare. Quan hi penso...

Amb el temps va deixar de fer servir la navalla i es va passar a la Braun i, és clar, el bigotet va desaparèixer ja que la nova eina no tenia la mateixa finesa. Es va convertir en un altre home a causa de la pèrdua del bigoti, però més probablement per les esgarrapades de la vida. I a mi em van començar a agradar altres nois que no en duien, de bigoti, perquè, d’una banda, no tenien prou pèl i, d’una altra, perquè no va ser moda fins als anys 70 en què tot va sortir de mare i triomfaven Credence Clearwater Revival i Georges Moustaki.

A partir d’aquí -vull dir des que el pare se’l va treure-, confesso que sempre més he tingut un conflicte amb els bigotis (...i algunes barbes) i la veritat és que no m’hi sento còmoda. Ja sé que és un distintiu molt masculí que dóna personalitat, a alguns, de tal sort que fins i tot avui dia hi ha homes que es fan implants de pèl a la cara. Però ves a saber quina mena de trauma arrossego, que a mi fan posar en guàrdia i no ho puc evitar.

Com tot a la vida hi ha matisos, és clar. No tinc inconvenient -fins i tot he aconseguit que m’agradin- les barbes o perilles curtes i endreçades. En aquest cas, puc veure-li la cara a l’home sense subterfugis ni amagar-se darrere d’una màscara. Li puc veure el perfil dels llavis: si són fins o d’aquells carnosos que conviden als petons, el somriure franc o mesquí, les dents... i el dia que està refredat no suposa cap problema més enllà de la molèstia habitual com a qualsevol. És el primer en què em fixo jo en conèixer algú: en la boca. O sigui que, malament si me l’amaguen...

Dit això, s’entendrà que les barbes de taliban o les de nàufrag  (vade retro hipsters i drivers de Harley Davidson!), el mostatxo turc, el bigoti cortina de teatre amb els serrells que es fiquen a la boca, el de raspall, els bigotis de dictador o el de guàrda  civil,  és que no! Ni tan sols el d'en Freddie Mercury o el d'en Magnum (i això que en Magnum...). Per molt viril i símbol d’identitat que siguin aquests aplics, no em convencen. El què passa que no tens manera de saber què s’hi cou per allà entre mig i això em crea suspicàcies. Res a objectar, no obstant, a una cabellera fins a mitja esquena com la d'un Sioux.

Fa anys vaig tenir un company de feina que em tirava els trastos, però jo li veia aquell bigoti retallat recte amb uns pèls que li sortien drets endavant com fletxes que m’apuntaven, que sí, molt masculí i tal, però a fe que gens seductor. Me’l mirava i pensava, però home de Déu, si és que em deixaries cara feta un Cristo amb aquestes pues!. Pobre noi, era una bona persona però aquelles punxes m’espantaven i no li vaig donar cap oportunitat. Mai li hi vaig dir el veritable motiu del meu rebuig i per no ofendre’l, li vaig insinuar que jo preferia les persones del meu mateix sexe. Ja no va insistir més.

Els galans refinats dels 40 i 50 han passat com també aquells especímens trencadors dels 70, i res podrà tornar a ser com va estar. El meu pare era el meu pare: un ésser únic, diferent i essencial a qui li podia consentir bigotis i barbes -si les hagués dut-, però després d'ell per a mi no hi ha com un bon afaitat. Ben finet i que no piqui...

..........................................

Notes:
-Aquests punts de vista són del tot subjectius i poden no ser compartits per altres dones.
-No és la meva intenció jutjar ni ofrendre ningú i respecto aquells amics, com amics, que en porten.
-Accepto qualsevol crítica constructiva i estic oberta a considerar altres opinions i aspectes que desconegui.