20 de febrer 2017

El cim de l'infern




(...) Quan es va fer de dia ens vàrem llevar a corre cuita i vàrem abandonar aquell lloc infame cames ajudeu-me. No recordo si l’esmorzar estava inclòs o no, però ni regalat fos el que fos.

Tot i ser tan d’hora Surabaya es movia en un gran embús de cotxes, motos i rick-shaws plena de fum i contaminació. Calia trobar al més aviat possible un lloc decent per allotjar-nos i deixar la maleta. No era cosa de tornar a passar una altra nit de cacera...

Un taxista ens va portar a un parell d’hotels, però no va ser fins al tercer que ens vam decidir. A la recepció hi havia un seguit de publicitat que parlava de les excursions al cim del volcà Bromo, totes elles resultaven ser a la nit. Però R no hi volia anar, de nit, i insistia en fer-la en hores de llum, així que vàrem mirar en altres hotels i en agències ‘especialitzades’ i a tot arreu l’excursió s’operava de nit. Ell, però, tossut tant sí com no...

Al final, cansada de donar voltes i de buscar aquí i allà, li vaig dir amb un punt d’irritació: “Mira R, si a tot arreu et diuen que l’excursió es fa de nit, deu ser per alguna cosa, així que deixem-nos de romanços i anem-hi de nit. Acabem això d’una vegada, home...”(i és que de vegades, R em treia de polleguera) . I la vam contractar per a fer-la aquella mateixa nit.

La ciutat no solament no tenia cap atractiu, sinó que resultava molt aclaparadora pel que ja he explicat; per tant vam decidir que no ens mouríem de hotel i dormiríem fins a l’hora de partir, que després de la nit passada ja tocava.


Havent sopat, crec que al voltant de les 9 del vespre, ens va recollit un taxi. No recordo quants kilòmetres vàrem fer, però arribats a un punt lluny ja de Surabaya, el vehicle es va enfilar per una  carretereta estreta amunt fins a un refugi abarrotat de gent d’arreu del món mundial, que xerrava animadament i bevia cerveses i licors per entrar en calor i agafar forces. I és que malgrat estar a tocar de l’equador, a partir d’una determinada altura, vaja si en fa de fred!

Vam deixar el taxi i allà ens esperaven els cavalls: un per a R, un per a mi, i els dels nostres guies, quatre en total.  I va ser llavors quan va començar l’aventura de debò. Els animals caminaven mansament i lenta per un camí cada cop més pedregós sota la claror d’una lluna plena brillant que jo no havia copsat fins aquell moment; la vegetació havia anat desapareixent a mesura que ascendíem. Les bèsties van caminar fins a enfilar-se a l’aresta de la gran caldera del Parc nacional Bromo Tengger Semeru (5.250 Ha). Mare meva quin espectacle se’m va presentar!!! En aquella extensió rocallosa il·luminada per la Lluna i el fred que feia semblava ben bé que haguéssim canviat de planeta: no estàvem a la Terra, pot ser érem a Mart o a Saturn o a la mateixa Lluna... Em sentia tan corpresa que ni vaig ser capaç de verbalitzar la meva emoció. Llavors tocava descendir una mica i transitar per la planura a fi de trobar el con volcànic que encara es trobava uns kilòmetres lluny.

Per fi vàrem arribar a la base del cràter. Ara tocava pujar a peu per unes escales esgarrapades a la mateixa lava fins a l’aresta. Devien de ser les 3 de la matinada...

El fons del cràter estava cobert d’unes enormes brases lluents que rugien i es retorçaven en sí mateixes donant-me la sensació que havíem arribat al cim de l’ infern. L’espai per a transitar era estret i m’estremia al pensar que un mal pas em podia fer caure...  Això no obstant, aquell foc tenia en mi un efecte hipnòtic.

Calia seure i gaudir de l’espectacle. I esperar.

Sobre les 4,30 de la matinada va començar la primera claror del dia i, més de pressa que a poc a poc, la llum es va anar fent més intensa. A la llunyania van aparèixer els primers raigs crepusculars lluitant entre núvols de vius colors magenta i taronja i començant a il·luminar aquella extensió de paisatge extraterrestre. En absolut silenci, cap de les poques persones que érem allà dalt deia ni una paraula. Tothom mirava l’horitzó extasiat.

No, si jo ja ho sabia que hi havia d’haver una justificació plausible perquè l’excursió es fes de nit i no de dia...!!!

A la fi el sol es va mostrar en la seva plenitud i ens va començar a escalfar. Era hora tornar, de baixar i de desfer el camí de la nit anterior. Rebentats, vam arribar a l’hotel ben passada l’hora de dinar i no vam sortir-ne fins a primera hora del dia següent que havíem de prendre un vol per abandonar l’illa de Java, rumb a una nova destinació...


......................................


Nota:

Aquesta foto, que he trobat a Internet de les moltes que hi ha, és d’en  Bjorn Grotting Photography.

A mitjans dels 80, quan vaig estar a Indonèsia, jo només tirava en diapositives i ni idea ni possibilitat de fer fotografia nocturna, per tant, no disposo de cap imatge meva per il·lustrar aquest post. Evidentment, si l’autor s’arribés a sentir violentat per la utilització, la retiraria immediatament.



30 de gener 2017

La cacera




-Ei, escolta! Que ho sents?

Se sentien cops i corredisses per l’habitació en penombra, ara aquí, ara allà...


...............................

Havíem arribat a Surabaya (est de Java) a les 12 de la nit en un vol domèstic procedent de Yogyakarta. Només posar el peu al carrer, a la sortida de la terminal, un munt de taxistes se’ns van tirar al damunt oferint-nos allotjament. I vam haver de triar sense poder saber del cert quina era la millor oferta o la més creïble. No sé com deu ser avui dia, però llavors, a aquelles hores de la nit Surabaya era com la gola d’un llop, de fosca i d’incerta. A través dels vidres enllacats del taxi, s’intuïen un munt de persones que dormien sobre estores posades directament al terra, dins de les entrades de les cases o adossades a les façanes. Surabaya se’ns presentava a aquella hora tardana com una ciutat bruta i miserable, sense cap gràcia, i jo ja començava a penedir-me d’haver-hi anat.

Al final el taxi es va aturar al davant d’un establiment on hi devia posar la paraula “hotel” al rètol esgrogueït sobre la porta d’entrada. Pagar i baixar.

Un hotel rònec de mala mort on, efectivament, hi havia una habitació lliure. El recepcionista, suat i amb cara de son, ens va donar una manta, un llençol i un coixí per a mi i per al meu company.



L’habitació no tenia ventilació exterior. Una finestra que tocava al sostre donava al passadís amb la possibilitat de mal dissimular la llum estirant la cortina. Un bany “privat” amb l’excusat d’aquells que hi poses un peu a cada banda que només era un forat; un gran poal i un cullerot gegant per llançar-se l’aigua per sobre el cap. Dos llits individuals estrets amb el matalàs sense funda ni res. Això volia dir que si posaves el llençol al matalàs, t’havies de cobrir amb aquell manta de llana ronyosa. Quin fàstic!

Vam decidir que dormiríem tots dos en un mateix llit, drets com un bastó, posant el llençol de sota i tapant-nos amb l’altre. Passàvem de mantes. Cert que haguéssim pogut estar cadascú al seu llit amb el de sota i sense res al damunt, però hi havia tanta brutícia arreu que em feia angúnia pensar que em podien caure bestioles del sostre.  Volia pensar que només seria per una nit...

El meu company es va adormir de seguida,  perquè ell era d’aquells que ho faria ajagut al pal d’un galliner, però jo, que sempre he tingut mal dormir, aquest cop ni voltes no podia donar ja que els  40 cms escassos de llit que pertocaven tampoc m’ho permetien. Tot i el cansament, doncs, tenia els ulls oberts i l’oïda fina com un mussol.



Devia d’haver passat una mitja hora o tres quarts en aquella penombra inhòspita , quan vaig  sentir sorolls i moviments per l’habitació. Li vaig etzibar un cop de colze i el vaig sacsejar per despertar-lo, ja que R quan dormia, dormia, i tan li feia si bombardejaven els nacionals.

-Ei, escolta! Que ho sents?
-Mmmmm... el què?
-Escolta. Escolta bé... Xxsstt!  –li vaig dir fluixet.
-Què?
-Crec que hi ha algú que vol entrar... o que ja és aquí dins.
-Doncs no, no sento res.

De sobte els sorolls havien parat. És clar que amb tanta xerrameca, fos qui fos, havia decidit tocar el dos abans de ser descobert. Una mica més tranquil·la em vaig disposar a intentar d’adormir-me.

Ni mitja hora no havia passat, que 'sant-tormem-hi'.

-Ei, de debò que no ho sents? Escolta...

I aquesta vegada sí, que ho va sentir (al menys no em prendria per sonada), però no es distingia cap forma humana amb la minsa claror que deixaven passar les cortines. Havia de ser, per tant, una altra forma de vida.

-Rates. Això és una rata!  -va dir. 
-N'estàs segur? -I de seguida em va venir al cap l’any anterior que havíem anat la República Dominicana i una ratota com un capibara va sortir del  darrere del capçal del llit just entrar a l’habitació d’aquell resort de cabanes de luxe.
-Calla un moment. Esperem que tot es calmi i si torna, encendrem el llum sobtadament i l'atraparem per sorpresa.. Així sabrem per on para i li podrem tapar l’entrada.
-D’acord –jo acollonida per si se’ns ficava al llit.

Passada una mitja hora en absolut silenci, els sorolls van tornar. Sense dir res, d'una revolada R va encendre el llum i es va posar dret de cop. I allà estaven!!! Un exèrcit de paneroles roges de llargues antenes corrent esperitades per amagar-se entre les escletxes dels panells de fusta que cobrien les parets, fent un soroll de mil dimonis com si trepitgessin amb botes de soldat. Nosaltres sí que n'estàvem de ben 'sorpresos'!

-Corre, corre, tanquem les maletes que se’ns ficaran dins! –vaig cridar.

Ell, mentrestant, anava etzibant cops de coixí a tort i a dret intentant caçar-les però eren massa llestes i massa ràpides i no sé si en va atrapar cap. Hosti tu, quin antre! Ei, de llarg, el pitjor que m’he arribat a ficar mai en tota una vida de viatges.

Total, la nit del lloro. No cal dir que ni R ni jo no vam dormir més. Ell, però, de tant en tant, s’emprenyava de valent i tornava a la cacera amb el coixí saltant com un boig d’un cantó a l’altre. Amor propi, suposo.

........................................


Per sort el dia següent seria un dels més gratificants que he tingut la sort de viure en tots els meus anys de viatges. Al dia següent pujaríem al cràter del Volcà Bromo (...)