29 de juliol 2017

Amb gluten o sense?




 Corpus Domini nostri Jesu Christi custodiat animam tuam in vitam aeternum. Amen”.

I tot seguit jo havia d’obrir la boca i traure la llengua on el capellà hi dipositaria una petita hòstia consagrada (fins i tot avui dia em costa pronunciar aquestes dues paraules, tan prohibides...), la qual m’havia d’empassar sencera sense que, ni de lluny!, em toqués les dents. Dies abans de fer la Primera Comunió ens havíem entrenat a classe amb hòsties sense consagrar ( i ‘sense consagrar’ també em costa de dir).



Llavors l’escolanet havia d’estendre la patena sota la meva barbeta, no fos cas que l’hòstia caigués a terra, perquè llavors la cosa sí que s’embolicaria de debò, ja que el capellà hauria d’expiar la meva malifeta dejunant un mes seguit. Confesso que en els anys posteriors més d’un cop em va arribar a passar pel cap... No dic res més.



De ben segur més d’un recordarà la imatge a la televisió pública de l’època, d’un nen vestit de marineret intentant empassar-se l’hòstia que li havia quedat enganxada a paladar i no hi havia manera;  no la podia tocar ni amb els dits ni amb les dents, gairebé ni amb la llengua; evidentment, no la podia escopir y com que tampoc hi havia forma d’empassar-se-la, es va començar a congestionar i li venien arcades. La veritat és que se li veia molta cara de patiment. I és que no es poden tenir tan males experiències la primera vegada, sigui del que sigui.



Això era així abans de Concili Vaticà II, quan els capellans, d’esquena al públic i remugant en llatí durant una hora de rellotge, jugaven a fer cuineta a l’altar a l’ús. També tenia el seu punt, observar com en el moment de la Consagració, al temps que el capellà alçava (d’esquena, hem dit) el Calze i la Hòstia gran, els escolanets li aixecaven la casulla. Jo m’esforçava i acotava el cap per veure que hi havia a sota que tingués tant interès d’ensenyar, però mai vaig apreciar res que pagués la pena i mai ho vaig entendre.





Avui dia tot és diferent. Hi ha transparència y per tant tot el ritual es desenvolupa de cara a la galeria i amb la llengua dels feligresos per tal que quedi tot clar y no puguin dir: “És que no ho vaig entendre...”. I l’hòstia te la donen a la mà, si vols (i no és obligatori posar l’altra galta); el què ignoro és si es pot mastegar o no...



Però ni ha coses que no s’arreglen, hòstia!, perquè ara resulta que els celíacs al·leguen problemes d’intolerància. Y, a veure, com és possible tenir intolerància al Cos de Crist, si és Sagrat? Desprès de dos mil anys, ara venen ‘uns celíacs’ amb les seves manies. Les coses són com són, sempre han estat així i ningú no esqueixava, per tant, ni parlar-ne. Ves a saber què més demanaran si cedim.





En fi, no m’allargo més, però vull pensar que algú assenyat acabarà pensant amb el cap i no serà tan infame de condemnar els celíacs a una vida de desgavells intestinals quan vulguin combregar (ja només faltaria anar perdent adeptes per aquest motiu...), i arribarà un dia en que abans de donar-te l’hòstia, el capellà, amb un copó a cada mà et dirà: “Serveixis vostè mateix, amb gluten o sense?”


.