23 de juliol 2017

Culpabilitats generalistes (carta a Arcadi Oliveras)




Benvolgut Arcadi Oliveras,

Aquest dissabte us vaig anar a escoltar al peu de les Coves del Salnitre (Collbató) just abans del del fantàstic concert instrumental del Festival Gong 2017.  El vostre discurs sobre els immigrants i els refugiats  em va plaure tant pel condingut humanitari que es desprenia com per la quantitat de dades que aportàveu, algunes de les quals, jo, en tenia poc coneixement.

Dades i antecedents que no són pas nous, val  a dir, sinó que en bona part corresponen a èpoques pretèrrites dels segles XIX i XX.  Dades referides a l’esclavatge i  a l’explotació humana que van comportar la destrucció d’estructures, cultures i comunitats a causa de la colonització i l’explotació dels recursos i les riqueses que mai  van revertir als habitants d’aquells països. Cal conèixer aquests antecedents per tal que al nostre cervell no ens quedi un quadre limitat com si tot l’enrenou que està vivint el món hagi estat per floració espontània d’un dia per l’altre. Cal saber, cal ponderar i no prejutjar, atès que si la humanitat està on està  és a causa de fets menyspreables que han tingut la seva seqüència en el temps.

Dit això, però, hi va haver un aspecte amb el qual estic en desacord amb vos. Em refereixo a la culpabilització generalista quan empràveu la paraula “nosaltres” per a referir-vos als causants de totes les desgràcies que pateixen immigrants i refugiats.  Sr. Oliveras, no estic d’acord amb aquesta acusació gairebé bíblica (Adam i Eva van cometre un pecat i tota la humanitat en patirà les conseqüències per sempre més…), i amb el vostre permís us ho reflexionaré.

Estarem d’acord que el mot “nosaltres” és inclusiu per se, de manera que quan acuseu a “nosaltres” de ser els causants d’aquests mals (antics i nous), us pregunto: a qui us referiu exactament? Al meu avi patern que va ser depurat pel règim de Franco a causa d’una denúncia promoguda pels seus companys de feina? A la meva àvia paterna, vídua, que va morir de cáncer de budells sense poder pagar el tractament? Al meu avi matern, un escarràs, a qui van deixar morir d’hèrnia estrangulada perquè no valia la pena portar-lo a Barcelona? A la meva àvia materna, una altra escarràs, vídua amb cinc filles, que va morir als 45 anys a Igualada víctima de l’esgotament? Us referiu, pot ser, al meu pare que cap allà els anys 50 i 60 viatjava fins a Galícia amb un Seat 600 (per aquelles carreteres…) per vendre gènere de punt igualadí i es passava tres mesos fora de casa?  O us referiu a la meva mare, que va començar a treballar al tèxtil als 11 anys fins que es va jubilar, merescudament, amb una pensió ridícula? Els meus pares van treballar i van estalviar ‘pela a pela’ per poder treure la comuna del pis i posar-hi un water, i donar-nos una educació al meu germà i a mi. Vaja quins temps més galdosos els va tocar viure a tots, tan occidentals ells!!!

O pot ser la culpable principal soc jo? Jo, que he tingut la sort, el privilegi, el regal o com es vulgui dir, d’anar a l’escola i aprovar-ho tot i d'aconseguir una feina estable amb un sou, diguem-ne, correcte fins que m´he jubilat. Creieu que m’haig de sentir culpable jo més que ningú per haver viscut una vida sense grans daltabaixos?

Sr. Oliveras, i d’altres que esteu en aquesta mateixa línia, quan culpabilitzeu emprant el mot “nosaltres” esteu també culpabilitzant a tots el meus avantpassats que tant van patir, la qual cosa és del tot injusta.  I a mi això em fa sentir molt malament.

Jo crec en el civisme, el  respecte, la compassió i la solidaritat, i que cadascú des de la seva particular posició en el món ha de treballar en la mesura que pugui, sinó per a feliços als demés, al menys, per a no fer-los infeliços. Ara bé, de cap manera accepto l’autoflagelació.

La gent corrent ens pensem que som lliures i d’això res;  se’ns permet protestar i votar cada quatre anys, i ens deixem arrossegar massa sovint per proclames i fal·làcies de poderoros (o pretendents a poderoros) que no hi ha intenció de complir o no hi ha capacitat per fer-ho (Grècia va guanyar un referéndum i mireu on ha quedat). A veure si no, como ho podríem fer desbancar la cúpula i desarticular l’estructura diabòlica del Ministerio del Interior de rabiosa actualitat? Com ho hem de fer per no pagar-li els 1.300 mill d'€ al Castor? Com recuperem les ajudes mil.lionàries als bancs que van dilapidar sense mesura ni coltrol? Com podríem desballesar la industria armamentística espanyola i substituir-la per producció de qualitat? Com desarticulem la ‘brigada Aranzadi’?  I així fins a l’infinit només parlant de l’estat Espanyol…

Per tant, cal, concretar;  no posar tothom al mateix sac, perquè no és veritat. Cal identificar amb nom i cognoms els culpables: els esclavistes de tots els temps, signe i color; les grans corporacions; els traficants; els governs corruptes i els corruptors; els paradisos fiscals; els evasors; i les ideologies totalitàries i dogmàtiques  tant de dretes com d’esquerres…

En definitiva, amb tot el meu respecte cap a la vostra persona el reconeixement en defensa de la pau, penso que cal canviar el llenguatge a l’hora de parlar de culpables i de responsables. Allò que jo particularment hagi pogut fer malament que se’m retregui i se’m doni l’oportunitat de d’esmenar-ho, però no us compro el “nosaltres” ni les culpabilitats generalistes. Per això ja tenim la Biblia.

Salutacions cordials.

R.dC

.

3 comentaris:

ric@rd ha dit...

benvolguda Rosa,
sols se m'acut un mot:
"lapidària"
s@lutacions

Miguel ha dit...

En mi opinión, una muy acertada reflexión
El Nosotros con el mea culpa asociado creo que desvirtua todo el contexto socio-cultural y económico de cada momento en la historia. Y que nos responsabilicemos como individuos (que creo que lo hacemos) no sirve para replantear y cambiar la situación.
Un Abrazo
Miguel

ROSA DE CYAN ha dit...

Home, no era la meva intenció però sí, reslista i dir les coses pel seu nom. Els eufemismes i les generalitzacions son perillosos