30 de gener 2017

La cacera




-Ei, escolta! Que ho sents?

Se sentien cops i corredisses per l’habitació en penombra, ara aquí, ara allà...


...............................

Havíem arribat a Surabaya (est de Java) a les 12 de la nit en un vol domèstic procedent de Yogyakarta. Només posar el peu al carrer, a la sortida de la terminal, un munt de taxistes se’ns van tirar al damunt oferint-nos allotjament. I vam haver de triar sense poder saber del cert quina era la millor oferta o la més creïble. No sé com deu ser avui dia, però llavors, a aquelles hores de la nit Surabaya era com la gola d’un llop, de fosca i d’incerta. A través dels vidres enllacats del taxi, s’intuïen un munt de persones que dormien sobre estores posades directament al terra, dins de les entrades de les cases o adossades a les façanes. Surabaya se’ns presentava a aquella hora tardana com una ciutat bruta i miserable, sense cap gràcia, i jo ja començava a penedir-me d’haver-hi anat.

Al final el taxi es va aturar al davant d’un establiment on hi devia posar la paraula “hotel” al rètol esgrogueït sobre la porta d’entrada. Pagar i baixar.

Un hotel rònec de mala mort on, efectivament, hi havia una habitació lliure. El recepcionista, suat i amb cara de son, ens va donar una manta, un llençol i un coixí per a mi i per al meu company.



L’habitació no tenia ventilació exterior. Una finestra que tocava al sostre donava al passadís amb la possibilitat de mal dissimular la llum estirant la cortina. Un bany “privat” amb l’excusat d’aquells que hi poses un peu a cada banda que només era un forat; un gran poal i un cullerot gegant per llançar-se l’aigua per sobre el cap. Dos llits individuals estrets amb el matalàs sense funda ni res. Això volia dir que si posaves el llençol al matalàs, t’havies de cobrir amb aquell manta de llana ronyosa. Quin fàstic!

Vam decidir que dormiríem tots dos en un mateix llit, drets com un bastó, posant el llençol de sota i tapant-nos amb l’altre. Passàvem de mantes. Cert que haguéssim pogut estar cadascú al seu llit amb el de sota i sense res al damunt, però hi havia tanta brutícia arreu que em feia angúnia pensar que em podien caure bestioles del sostre.  Volia pensar que només seria per una nit...

El meu company es va adormir de seguida,  perquè ell era d’aquells que ho faria ajagut al pal d’un galliner, però jo, que sempre he tingut mal dormir, aquest cop ni voltes no podia donar ja que els  40 cms escassos de llit que pertocaven tampoc m’ho permetien. Tot i el cansament, doncs, tenia els ulls oberts i l’oïda fina com un mussol.



Devia d’haver passat una mitja hora o tres quarts en aquella penombra inhòspita , quan vaig  sentir sorolls i moviments per l’habitació. Li vaig etzibar un cop de colze i el vaig sacsejar per despertar-lo, ja que R quan dormia, dormia, i tan li feia si bombardejaven els nacionals.

-Ei, escolta! Que ho sents?
-Mmmmm... el què?
-Escolta. Escolta bé... Xxsstt!  –li vaig dir fluixet.
-Què?
-Crec que hi ha algú que vol entrar... o que ja és aquí dins.
-Doncs no, no sento res.

De sobte els sorolls havien parat. És clar que amb tanta xerrameca, fos qui fos, havia decidit tocar el dos abans de ser descobert. Una mica més tranquil·la em vaig disposar a intentar d’adormir-me.

Ni mitja hora no havia passat, que 'sant-tormem-hi'.

-Ei, de debò que no ho sents? Escolta...

I aquesta vegada sí, que ho va sentir (al menys no em prendria per sonada), però no es distingia cap forma humana amb la minsa claror que deixaven passar les cortines. Havia de ser, per tant, una altra forma de vida.

-Rates. Això és una rata!  -va dir. 
-N'estàs segur? -I de seguida em va venir al cap l’any anterior que havíem anat la República Dominicana i una ratota com un capibara va sortir del  darrere del capçal del llit just entrar a l’habitació d’aquell resort de cabanes de luxe.
-Calla un moment. Esperem que tot es calmi i si torna, encendrem el llum sobtadament i l'atraparem per sorpresa.. Així sabrem per on para i li podrem tapar l’entrada.
-D’acord –jo acollonida per si se’ns ficava al llit.

Passada una mitja hora en absolut silenci, els sorolls van tornar. Sense dir res, d'una revolada R va encendre el llum i es va posar dret de cop. I allà estaven!!! Un exèrcit de paneroles roges de llargues antenes corrent esperitades per amagar-se entre les escletxes dels panells de fusta que cobrien les parets, fent un soroll de mil dimonis com si trepitgessin amb botes de soldat. Nosaltres sí que n'estàvem de ben 'sorpresos'!

-Corre, corre, tanquem les maletes que se’ns ficaran dins! –vaig cridar.

Ell, mentrestant, anava etzibant cops de coixí a tort i a dret intentant caçar-les però eren massa llestes i massa ràpides i no sé si en va atrapar cap. Hosti tu, quin antre! Ei, de llarg, el pitjor que m’he arribat a ficar mai en tota una vida de viatges.

Total, la nit del lloro. No cal dir que ni R ni jo no vam dormir més. Ell, però, de tant en tant, s’emprenyava de valent i tornava a la cacera amb el coixí saltant com un boig d’un cantó a l’altre. Amor propi, suposo.

........................................


Per sort el dia següent seria un dels més gratificants que he tingut la sort de viure en tots els meus anys de viatges. Al dia següent pujaríem al cràter del Volcà Bromo (...)